Dijous, 27 Juny 2019

Florentino Pérez: l’últim president pop del futbol espanyol

L'empresari és l'últim supervivent d'una època en què els màxims mandataris dels clubs espanyols van abraçar la cultura pop

|

Cada vegada que Silvio Berlusconi fitxava un jugador TOP pel Milan guanyava al voltant de 500.000 vots per la seva candidatura política. Va posar en pràctica la maniobra amb Rivaldo i Nesta el 2002, amb Ibrahimovic i Robinho el 2010 o amb Balotelli el 2013. L’empresari italià va aparèixer a l’arena política a finals del 1993, quan va crear Forza Italia i pocs mesos després, el 10 de maig de 1994, va guanyar les eleccions italianes i es va convertir en el president del país. Només quedaven vuit dies perquè el Milan passés per sobre del Barça a Atenes.

Que fos el propietari de Mediaset no va ser una circumstància precisament residual a l’hora d’aconseguir presència mediàtica, però la popularitat i el prestigi aconseguit gràcies als èxits del seu Milan li van aplanar el camí cap a la presidència italiana. El plantejament que llençava als seus potencials votants era: si havia aconseguit portar el club rossonero al cim del futbol després d’agafar-lo el 1986 a punt de baixar a la Serie B, per què no podia aconseguir el mateix amb Itàlia? Sense dubte, Berlusconi ha estat el prototip de president pop en el món del futbol que tant va funcionar entre la dècada dels vuitanta i la primera dels 2000. Aleshores, els problemes amb la justícia de la majoria d’aquests mandataris i l’aparició dels megalòmans capitals àrabs, asiàtics i nord-americans en els clubs europeus van anar complicant l’existència dels imperis mediàtics que havien construït.

Publicitat    

“Des de sempre, l’esport ha estat sinònim de grans masses i d’emocions aplastants que l’han convertit en una expressió ben clara de la cultura popular. L’esport és alimentat pels mitjans de comunicació, però també pels seus propis canals de difusió i les seves formes d’expressió, com les gran celebracions, especialment futbolístiques, en els estadis i davant els televisors. Molts líders polítics que naveguen entre les dues guerres han aprofitat l’esport en clau populista i nacionalista, normalment en forma d’exhibició de múscul. […] Avui els líders polítics no desprofiten el poder mediàtic del futbol i es deixen veure als estadis per donar suport a la selecció nacional o per assistir al partit dominical de l’equip del seu cor. […] L’esport serveix al polític per construir-se un capital de simpatia popular que pot tornar-se útil a nivell electoral“, escriuen Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini a Politica Pop. Aquesta simpatia popular també pot tornar-se molt últil a nivell empresarial.

Florentino Pérez -va exercir per primera vegada la presidència del Reial Madrid el 2000-, a diferència de Silvio Berlusconi, Bernard Tapie -empresari, polític, presentador de televisió i president de l’Olympique de Marsella des del1986 fins el 1994- i Massimo Moratti -empresari i president de l’Inter de Milà des del 1995 fins el 2013-, va saber portar a terme de forma brillant la transició entre l’època pop i l’època xeics. Cap dels altres tres va ser capaç de conjuntar una excel·lent adaptació a la nova situació econòmica i un dribling tan satisfactori en les topades amb la justícia -el cas Castor és l’exemple més clarificador-. A Espanya ningú ha tingut la seva capacitat de resistència i, a nivell europeu, en el present només li fan ombra Aurelio de Laurentiis -productor de cinema i president del Nàpols des del 2004- i Jean Michel-Aulas -empresari, expresident del G-14 i president de l’Olympique de Lió des del 1987-.

El planter de presidents pop va cultivar-se sobretot a Espanya, Itàlia i França. Noms com Jesús Gil y Gil -del qual HBO ara està preparant una sèrie-, Manuel Ruiz de Lopera, Lorenzo Sanz, Augusto Lendoiro i José María Del Nido formen part de la cultura popular espanyola. Tots ells van ser personatges amb un fort carisma, amb aparicions contínues als mitjans de comunicació, endinsats en perennes polèmiques, enfrontats als periodistes i amb poder més que suficient com per decidir l’acomiadament d’ells, poc habituats a guardar les formes i culpables de convertir en gairebé impossible el fet de diferenciar on començava el club i on finalitzava el personatge. Perquè ells, bàsicament, eren el club.

L’actual president del Reial Madrid i de l’empresa de construcció ACS no ha triomfat en el món de la política perquè va fracassar en les eleccions del 1986 com a candidat del Partit Reformista Democràtic, un partit liberal liderat per Miquel Roca Junyent que va desaparèixer tres anys després d’haver-se fundat. Però és evident que el seu poder el situa com un dels espanyols més influents. És ben coneguda la trascendència de la llotja del Santiago Bernabéu en l’esdevenir de l’estat espanyol. Florentino Pérez tampoc ha aparegut als mitjans de comunicació amb la mateixa contundència que els seus homòlegs pop -l’última aparició llarga va ser en el Salvados de Jordi Évole el 2014-. No és un showman ni li cal per ser poderós. Tampoc ha tingut discussions en públic amb periodistes. Però dins del món del periodisme tothom és conscient que certs companys de professió han desaparegut de l’àgora per indicacions del totpoderós.

A Can Barça, Josep Lluís Núñez ha estat el president pop per excel·lència malgrat tampoc haver format mai part de cap partit polític. La vessant popular, precisament, és allò que el va convertir en un personatge fàcilment imitable, igual que la resta d’individus mencionats en aquest text i el que ve a continuació. Un altre president blaugrana com Joan Laporta també va aportar trets pop a la presidència del Barça en un moment en què aquest tipus de directiu ja estava en decadència en el futbol europeu. La promesa fictícia del fitxatge de David Beckham, la seva pèrdua de papers a Old Trafford i a l’aeroport d’El Prat, algunes declaracions altisonants com el “que no nos engañen, que no estamos tan mal i el fet de ser fundador d’un partit polític són característiques que el delaten.

Però, en ple 2019, Florentino Pérez és l’únic que resisteix a la cadira.

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,824M'agradaAgradda
2,242SeguidorsSeguir

Més llegits