Diumenge, 18 Agost 2019

Les pioneres invisibilitzades de l’esport català

Recordem algunes de les esportistes que van obrir el camí per les noves generacions en època d'exclusió

|

La figura de la dona esportista no es va normalitzar fins al segle XX. Des de la dècada dels vuitana el nombre de dones que practiquen esport no ha parat de créixer però, tot i així, la seva representació i el seu reconeixement encara són menors que el dels homes en molts àmbits. Les desigualtats d’avui són el rastre d’una època d’exclusió i de discriminació -el franquisme- que va impedir el desenvolupament de les carreres esportives de les dones, ja que l’exercici físic estava orientat a la seva condició de mares i esposes, com també a determinats patrons estètics que reforçaven el que era considerat femení. D’aquesta manera, els esports adequats per a les dones éren el voleibol, el bàsquet, la natació, el tennis, l’esquí, el muntanyisme o la gimnàstica rítmica.

Malgrat tot, moltes dones van lluitar per fer-se un lloc en entorns masculinitzats, obrint camí per a les futures generacions que, afortunadament, avui gaudeixen d’unes condicions més favorables, però amb un llarg camí encara per recórrer. Per commemmorar el Dia de la Dona, la República Esportiva recorda algunes de les moltes dones pioneres de l’esport català, invisibilitzades malgrat els seus èxits.

Rosa Castelltort Vila

Publicitat    

Nascuda a Barcelona el 1910, Rosa Castelltort va formar part del Club Femení d’Esport. Malgrat haver participat en bàsquet i en rem, Castelltort va destacar pel seu talent en l’atletisme. Entre el 1931 i el 1932, l’esportista va ser campiona d’Espanya de 80 i 150 metres llisos, de 80 metres tanques i de salt de llargada. La catalana també va obtenir el rècord estatal de 50, 60, 80, 100 i 150 metres, a més dels de salt de llargada i d’alçada.

Anna Tugas Masachs

En obrir-se els campionats d’atletisme per dones, Anna Tugas va guanyar els sis primers títols catalans de llançament de pes i un de javelina, entre el 1931 i el 1936. L’atleta, nascuda el 1911, també va ser tres vegades campiona d’Espanya de pes i un cop de javelina, on va aconseguir batre un rècord en les dues categories. Davant la prohibició per les dones de participar en campionats, Tugas no va reprendre la competició fins el 1947. L’esportista va formar part de l’equip català que va competir a Albi (França) i va rebre la Medalla de Joana d’Arc per la seva brillant actuació.

Lluïsa Oliveras Andreu

L’atleta barcelonina, nascuda a Barcelona el 1914, va ser la primera campiona d’Espanya de mig fons el 1931, després de guanyar la prova de 600 metres amb una marca de 2.14,2 minuts, rècord català. Lluïsa Oliveras, una de les pioneres de l’atletisme, va obrir el camí a noves esportistes. L’atleta també va establir la plusmarca catalana de 500 metres en 1.38,2 minuts.

Maria Antònia Simó Andreu

Pionera de l’escalada a l’estat espanyol, Maria Antònia Simó va ser membre del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès i del Centre Acadèmic d’Escalada del Centre Excursionista de Catalunya. Nascuda el 1915, Simó va fer nombroses escalades absolutes i de categoria femenina a Montserrat, el Pedrafora, els Pirineus, els Picos de Europa, Gredos, els Alps i l’Atles. De totes elles, cal destacar la primera escalada de dones a l’Anayet, la primera hivernal a la Canal Roja i l’obertura d’una nova via d’escalada a l’agulla petita d’Amitges. El 1960 va aconseguir la primera escalada absoluta i en cordada exclusivament femenina al tuc des Hemnes, a la Vall d’Aran, amb Olga Carreras.

La passió de Maria Antònia Simó era la muntanya, però va dedicar les seves primeres activitats a l’aviació. Foto. Arxiu Joan Cerdà

Joaquima Andreu Espinosa

Nascuda a Barcelona el 1916, va ser la primera atleta de Catalunya especialitzada en cros. Joaquima Andreu va guanyar tres Campionats de Catalunya dels 600 metres del 1934 al 1936, mentre que el 1935 també es va alçar com a campiona del Campionat d’Espanya de Cros. L’esportista també va aconseguir diversos rècords, com el de 800 metres a nivell espanyol amb una marca de 2.36,2 minuts. El 1938 va assolir un temps de 2.32,2 minuts que va trigar 25 anys en ser superat. L’atleta també va millorar els rècords d’Espanya i de Catalunya dels 600 metres i el de Catalunya dels 2.000 metres. L’esclat de la Guerra Civil i les dificultats amb què es trobaven les dones i l’esport van frenar una carrera esportiva que va ser curta però brillant.

Joaquima Andreu en una cursa de cros el 1934. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Carme Soriano Tresserra

La nedadora del CN Barcelona, nascuda del 1917, va esdevenir la primera gran figura de la natació catalana i un referent perquè moltes dones s’incorporéssin en la natació i l’esport. Als 10 anys va començar a nedar amb la seva germana i en la dècada dels 30 dominava tots els estils i distàncies. En total, Carme Soriano es va proclamar 37 vegades campiona de Catalunya i va aconseguir 44 rècords en set de les distàncies de crol i les de braça, esquena i relleus. Pràcticament tots aquests rècords també els va batre a Espanya, on va aconseguir 15 títols. La nedadora també va ser internacional en sis ocasions.

Mercè Guix Passola

La passió de la Mercè Guix pel bàsquet, nascuda a Campdevànol el 1922, la va convertir en una peça clau en la fundació del CB Campdevànol a principis dels anys seixanta. Guix, que va treballar en una fàbrica tèxtil, va dedicar les seves estones lliures a jugar a la Secció Femenina del poble, fins que va formar un equip de bàsquet i un altre de futbol. Amb el seu caràcter emprenedor, l’esportista va federar les dues plantilles de bàsquet que havia aconseguit com a CB Campdevànol, on sempre ha estat membre de la junta del club. Davant la necessitat d’unes instal·lacions dignes per competir, Guix va engegar una campanya fins que es va inaugurar el Pavelló Municipal de Campdevànol, que porta el seu nom des del 2008.

Maria del Carme Ponsati Capdevila

La nedadora barcelonina, nascuda el 1923, va ser la primera en esdevenir àrbitre de natació i jutgessa de salts a Catalunya i la segona en aconseguir-ho a nivell espanyol. Maria del Carme Ponsati, en la seva etapa de competició, va ser campiona de Catalunya en la prova de relleus 4×50 metres lliure, com també ho va ser cinc vegades en la de 4×100 metres lliure i quatre en Campionat d’Espanya. Com a membre d’un equip tècnic, Ponsati va ser delegada de la selecció espanyola durant quatre anys i va acompanyar l’equip a Londres, París, Leipzig, Zúric, Oslo, al Torneig 5 Nacions de Roma i Sant Remo i als Jocs del Mediterrani de Tel-Aviv i Tunísia. El 1995 va ser nomenada membre d’honor del Col·legi Català d’Àrbitres i, com a curiositat, va ser la primera dona en travessar el llac de Banyoles el 1946.

Pepeta Planas Capdevila

Nascuda a Ripoll el 1925, l’esquiadora va ser campiona de Catalunya el 1941 en descens i en categoria absoluta els anys 1942, 1945, 1947, 1948 i 1950. Pepeta Planas també es va alçar cinc vegades com a campiona d’Espanya entre els anys 1944 i 1950. A nivell internacional, el 1948 va participar en el Derbi del Gornegrat i en el Descens del Blauhers, ones va classificar en vuitena posició. L’esquiadora també va destacar per ser la primera monitora de l’Escola Espanyola d’Esquí i promotora d’un bon planter de campions. En reconeixement a la seva tasca, el 1983 va rebre la Medalla d’Or de l’Esport.

Elena Blume Carreras

La gimnasta va ser la primera campiona de Catalunya de la història. Nascuda a Barcelona el 1926, es va iniciar a la gimnàstica artística de la mà del seu pare, Armand Blume, al Gimnàs Blume. L’esportista va guanyar quatre vegades consecutives el Campionat de Catalunya, del 1954 al 1957, i va aconseguir tres medalles d’or en salt i tres en asimètriques. Elena Blume també va aconseguir títols a nivell nacional. El 1954 es va alçar com a subcampiona d’Espanya i el 1957 es va adjudicar el trofeu, amb l’or en les proves de salt, terra i barra. Als 32 anys es va retirar de la competició i va continuar en el món de la gimnàstica com a entrenadora i seleccionadora.

Montserrat Corominas Vila

L’esquiadora sabadallenca, nascuda el 1929, va destacar tant en competició com en càrrecs directius. Montserrat Corominas va ser campiona de Catalunya, diverses vegades, en les especialitats alpines d’eslàlom i eslàlom gegant. L’any 1959 va guanyar el Campionat d’Espanya d’eslàlom, eslàlom gegant i combinada. Ja en la categoria de veterans, l’esquiadora va guanyar en nou ocasions la Copa del Món i en vuit el Critèrium Internacional. El 1978 també va sortir victoriosa a la Marxa Beret d’esquí de fons en la distància de vuit quilòmetres.

Als anys 60 va exercir de vicepresidenta del Club d’Esquí Vall d’Aran, on va treballar per la promoció de l’esquí infantil. Corominas també va portar la seva tasca al Comitè Infantil d’Esquí Alpí de la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern, on va col·laborar durant uns anys. També cal destacar que l’esquiadora va obtenir el càrrec de delegat tècnic de la federació en la primera promoció on van participar dones.

Nacha Hospital Ruaix

La carrera esportiva de la jugadora de tennis de taula barcelonina, nascuda el 1930, va destacar per la consecució de 53 títols. Nacha Hospital va començar la seva trajectòria al Club Ariel de Barcelona, amb qui va guanyar dues vegades el Campionat de Catalunya individual, de dobles i per equips, a més del títol estatal de dobles mixtos. El 1957 va fitxar pel CT Barcino, aconseguint tots els títols nacionals possibles (cinc d’individuals, de dobles, de mixtos i per equips), com també els cinc títols catalans. El 1963 va tornar a repetir la gesta a nivell nacional i posteriorment es va retirar. Tot i així, el 1971 va tornar a la competició, guanyant una nova copa estatal i la única lliga que es va disputar en aquella època. D’altra banda, Nacha Hospital també va ser 23 vegades internacional, participant al Mundial del 1959 i al Campionat d’Europa del 1962. La seva carrera ha estat guardonada amb la medalla de plata al mèrit esportiu i la insígnia d’or de la Federació Espanyola de Tennis Taula.

Nacha Hospital es va fer un lloc al número 1 del tennis taula català. Foto: Federació Catalana de Tennis de Taula

Pilar Barril Fuster

La tennista barcelonina, nascuda el 1931, és recordada per destacar en un esport on, entre els anys 50 i 60, la presència de dones no era habitual. Pilar Barril, que sempre va estar vinculada al Club Tennis Turó de Barcelona, és la jugadora amb més títols regionals i nacionals. L’esportista va guanyar 11 vegades el Campionat de Catalunya en categoria individual, entre el 1953 i el 1971, i vuit cops en categoria de dobles, entre el 1958 i el 1969. La tennista també va assolir el rècord de nou victòries al Campionat d’Espanya, amb també 10 títols en dobles a la mateixa competició. El seu talent la va portar a participar en campionats internacionals com el Roland Garros i Wimbledon, a més d’aconseguir trofeus a Evian, oslo, Ingolstat i Nuremberg.

Dolors Moliné Pous

Una altra catalana que va destacar en el tennis de taula va ser la Dolors Moliné. La barcelonina, nascuda el 1931, va desenvolupar tota la seva carrera al Tívoli PPC i, amb només tretze anys, va guanyar els títols individual i per equips del Campionat de Catalunya i la segona edició del Campionat d’Espanya Femení. Des de llavors, els trofeus no se li van resistir. Entre el 1944 i el 1951 va aconseguir 13 trofeus estatals de les categories individuals, dobles i mixtos. D’altra banda, en els Campionats de Catalunya, va guanyar set vegades a nivell individual, set per equips, cinc en dobles femenins i cinc en dobles mixtos. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la insígnia de plata i la medalla d’honor de la Federació Catalana i amb la insígnia d’or i la medalla d’honor de la Federació Espanyola.

Dolors Moliné va aconseguir 37 títols en total. Foto: Museu Colet

Helena Wüst Augenstein

Nedadora i àrbitra de natació sincronitzada, la barcelonina va ser onze vegades campiona de Catalunya i vuit del Campionat d’Espanya. Helena Wüst, nascuda el 1932, també va aconseguir disset rècords en terres catalanes i setze a Espanya. Més endavant, Wüst es va especialitzar en natació sincronitzada i va esdevenir la primera dona en ingressar a la junta arbitral el 1968. També va ser vocal de sincronitzada i va debutar internacionalment el 1976, participant en els Campionats del Món i d’Europa.

Maria Planas Monge

L’esportista barcelonina, nascuda el 1936, va dedicar la seva vida al bàsquet. Com a jugadora, va formar part de la Penya Esportiva Montserrat (PEM) i més endavant, com a entrenadora, va dirigir l’equip de noies del club, amb qui va aconseguir l’ascens a Primera Divisió estatal. Maria Planas també va viure els obstacles de l’esport. Les dificultats econòmiques no van permetre que l’equip debutés en la màxima categoria i, juntament amb diverses jugadores, es va incorporar al Picadero, amb qui va guanyar una Lliga i una Copa de la Reina. Posteriorment, també va agafar les regnes de les seleccions catalana i espanyola. Planas no va deixar la competició de clubs i va entrenar el CB Hospitalet, el Tortosa -amb qui va conquerir tres Lligues i tres Copes de la Reina- i el Masnou, on també va aconseguir una Lliga.

Renata Müller

La gimnasta, nascuda a Barcelona el 1937, va entrenar les seves qualitats en gimnàstica artística al Gimnàs Blume. Renata Müller va ser campiona d’Espanya tres anys consecutius -del 1954 al 1956- i tercera en dues ocasions, el 1959 i el 1964. L’esportista va ser seleccionada per participar als Jocs Olímpics de Roma del 1960, on va consolidar la seva carrera. També va estar present als Jocs Mediterranis del 1959 i el 1953, a més d’alçar-se com a campiona estatl de salts de palanca. Durant la seva estada a Suïssa va obtenir el títol de professora de Gimnàstica Esportiva a l’ETS de Macolin, a més d’exercir com a entrenadora nacional, jutgessa internacional i professora a l’INEFC de Barcelona.

Josepa Soler Erill

Nascuda el 1937, Josepa Soler va ser una destacada jugadora, entrenadora i directiva de bàsquet. Es va proclamar campiona d’Espanya, el 1960, i de Catalunya, del 1961 al 1963, amb el CE Cottet, un equip que va gaudir de jugadores de prestigi com Lluïsa Puntes, Montserrat Bover i Antònia Gimeno. A partir de la dècada de 1980, Soler va dedicar la seva vida a la vessant formativa, a través de l’Associació Esportiva de Les Corts i, posteriorment, del Club Joventut de les Corts, que va fundar el 1986.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,832M'agradaAgradda
2,336SeguidorsSeguir

Més llegits