Dimarts, 18 Desembre 2018

Avís per als nascuts els 90 i els 2000: Núñez no era la paròdia

L'ex president blaugrana és un dels personatges més treballats pels imitadors i els humoristes, però la seva personalitat va molt més enllà

|

Els tres personatges més parodiats en la Catalunya contemporànea són Jordi Pujol, Lluis Llongueras i Josep Lluís Núñez. Tots tres, a banda de ser protagonistes gegantins en les seves respectives àrees, han tingut trets distintius a l’hora d’expressar-se que han facilitat el treball als imitadors i humoristes. Pujol i els seus estossecs abans de dir “això ara no toca”, la veu trencada i la parla veloç de Llongueras, i els plors i els ‘sandvitxos’ de Núñez són tres banderes de la cultura pop catalana.

Però res d’això serveix per aprofundir en les persones que hi ha al darrere. En general, la paròdia, capitanejada per les imitacions que en van fer el Força Barça d’Alfons Arús i el Crackòvia, amb un apoteòsic Carlos Latre, ha beneficiat l’ex president blaugrana. Als més grans els ha atenuat tot allò que li van veure fer malament i als més joves, privats de l’ús de raó durant el gruix de la seva gestió al capdavant del Barça, directament els ha mostrat una imatge desbiaixada que representa un home entranyable, sentimental, depenent de Joan Gaspart, poc avessat a pronunciar les paraules correctament i, fins i tot, poc intel·ligent.

Publicitat    

I Núñez, si alguna cosa era, és intel·ligent i presidencialista. Tot el que va fer com a dirigent del club català va ser excel·lentment meditat i plantejat. Tant els errors com els encerts. Va manar amb l’autoritat i la convicció de Silvio Berlusconi i Florentino Pérez molt abans que aquests agafessin les regnes d’un gegant del futbol. L’Ajuntament de Barcelona va ser per a ell una molèstia contínua a l’hora d’acomplir els seus plans -exemple suprem: la remodelació del Camp Nou- i va mantenir tibantors constants amb Jordi Pujol, amb qui més gent de la raonable el confonia. Barrejat amb el sentimentalisme, el qual no tenia cap recança en mostrar en públic, hi havia una confiança ferma en si mateix. Es pot estar d’acord o no amb la postura, però només uns escollits s’haguessin atrevit a enfrontar-se amb Johan Cruyff. Segurament només ho podia fer algú capaç d’afirmar que Jesucrist també havia estat crucificat.

També tenia dos trets que la mediatització del futbol ha coartat als protagonistes actuals: la sinceritat i l’espontaneïtat davant les càmeres. La roda de premsa per explicar l’acomiadament de l’entrenador holandès és un espectacle de monòleg que mostra en un 95% d’encert qui era Josep Lluís Núñez. A banda dels errors de pronunciació, desvetlla de manera desbocada els detalls dels fets que l’han portat a prendre la decisió. Fins i tot, parlant de fitxatges consumats i d’altres de frustrats, de penediments per no haver fet fora l’entrenador a principi de temporada, acusant l’entorn de Cruyff de vendre informació als mitjans de comunicació, explicant que s’havien equivocat de moment per fitxar a Kodro, revelant que el club no tenia aleshores cap planificació en l’àmbit del futbol o desvetllant el menú de la reunió de la visita de l’holandès a casa seva.

Probablement, cap president de futbol d’avui en dia hagués tingut la gosadia de fer una exposició tan detallada dels intríngulis del seu club per relatar una decisió determinada. I, tot això, sense la necessitat dels periodistes de furgar amb preguntes incòmodes. Els actuals dirigents estan més avessats a evitar explicar-se que a respondre. La merda es queda en l’àmbit privat i, com a molt, es filtra per les clavegueres que porten fins als mitjans de comunicació. La roda de premsa de l’acomiadament de Johan Cruyff, datada del maig del 1996, són trenta minuts excepcionals per entendre la forma de ser d’una persona i comprendre la seva manera de gestionar una entitat. Un document únic en la història del Barcelona, com ell sempre l’havia anomenat.

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Més llegits

Segueix-nos a

828M'agradaAgradda
1,693SeguidorsSeguir