Digna de ser relatada com les grans sagues nòrdiques, la història de Josep Lluis Núñez i Clemente -i més concretament la de la seva constructora Núñez & Navarro- amb Barcelona està farcida de destrucció, irregularitats i polèmica. Com si fos el mateix cabdill viking Ragnarr Lodbrok -també conegut com el Calçons-peluts-, Núñez & Navarro va arribar a Barcelona per colonitzar-la. I, així, va començar a demolir edificis històrics de la ciutat per construir-hi de nou a sobre.
Per desgràcia col·lectiva, el patrimoni històric ha estat i és menyspreat per gairebé tot el gremi de la construcció. El cas de Núñez & Navarro no n’és una excepció. Creixent a l’ombra de l’alcalde franquista de Barcelona, José María de Porcioles, Núñez va bastir un imperi constructor que durant els seus 60 anys d’existència ha realitzat a la ciutat comtal gairebé el 90% de les seves actuacions. El seu és un historial llarg de demolicions d’edificis emblemàtics, de reformes polèmiques i de litigis amb els moviments veïnals.
Per entendre com es va produir aquesta gesta s’ha d’entrar en el context de finals dels anys 60: Barcelona es recuperava lentament de les ferides sofertes durant la Guerra Civil i, a la vegada que ho feia el país, iniciava una etapa de creixement. L’any 1968, el Ministerio de Vivienda aprovava el Reglamento de Vivienda de Protección Oficial, el qual permetria la construcció d’uns pisos que serien valorats segons les fluctuacions del mercat. Aquest edicte va iniciar una febre constructora que va comportar la conseqüent especulació urbanística, instigada en molts casos per la mateixa administració franquista, principal interessada en prendre part en el negoci. Així doncs, constructors i promotors van iniciar la cerca i captura de solars disponibles. Però òbviament, aquestes extensions no abundaven, especialment en les zones més cobejades de la ciutat. Per aquest motiu, els ulls de Núñez es varen posar en aquells edificis antics que gaudien d’una situació privilegiada.
Una de les primeres víctimes de l’empresari va ser la Casa Trinxet. Ubicada en el número 268 del carrer Còrsega, va ser construïda l’any 1904 per un dels arquitectes més importants del modernisme, un personatge cabdal per a la societat catalana: Josep Puig i Cadafalch. L’edifici va ser la llar de la família Trinxet fins l’esclat de la Guerra Civil i després va passar a ser una escola municipal. Núñez & Navarro l’adquiriria el 1966. Davant d’aquesta compra hi hagué una oposició veïnal considerable, que va promoure un manifest signat per 164 personalitats del món de la cultura amb el propòsit de salvar-la. Però ni l’Ajuntament barceloní ni l’empresa van considerar que el valor artístic i arquitectònic -hi havia pintures murals de Joaquim Mir, una escultura de Josep Llimona i altres elements artístics- fos un motiu de pes per conservar-la. I la Casa Trinxet va ser enderrocada el 1968. Actualment, allà hi ha un bloc d’oficines.
Per sort, l’empresa del president blaugrana no sempre va aconseguir sortir-se amb la seva. Així va ser, per exemple, en el cas de la Casa Golferichs, ubicada en el número 491 de la Gran Via de les Corts Catalanes. La Casa Golferichs era un xalet modernista construït el 1901 per Joan Rubió i Bellver, col·laborador d’Antoni Gaudí i autor d’edificis rellevants com l’Escola Industrial. La derrota de Núñez & Navarro vingué de la mà de la mobilització veïnal, que protestà enèrgicament en contra de l’enderrocament de l’edifici. La forta oposició no va deixar més opció a la constructora que fer marxa enrere. De totes maneres, la va tenir en propietat fins el 1980, quan l’Ajuntament de Barcelona la va comprar per convertir-la en un centre cívic.
Altres casos polèmics
Al llarg dels anys, la constructora ha anat protagonitzant altres episodis polèmics relacionats amb la demolició d’edificis històrics. Sense anar més lluny, actualment, al barri de Vallcarca manté una pugna amb els veïns a causa de la compra de solars i a l’enderrocament de cases antigues mentre espera l’obtenció dels permisos necessaris per edificar blocs de pisos enmig del nucli històric. Aquesta actuació desequilibraria l’ecosistema del barri. D’altra banda, a la part alta de Barcelona Núñez & Navarro i l’Ajuntament es van posar d’acord per bescanviar la Torre Garcini i la Casa Ripoll, dues finques de gran valor històric, a canvi d’uns terrenys edificables. El cert és que aquests formen part del Parc de l’Oreneta i la voluntat de la constructora és construir-hi uns 30 habitatges de luxe perquè els seus inquilins gaudeixin del magnífic entorn natural que proporciona el parc i de la seva proximitat amb Collserola.
Però l’empresa de Núñez ha sortit millor parada en d’altres projectes: el 2000 va comprar l’edifici del carrer Rec Comtal número 17, el qual va buidar i enderrocar amb la voluntat de construir-hi un hotel; el 2007, un canvi en el Pla de Reforma Interior (PERI), que permetia únicament la construcció d’habitatges socials, va consentir la construcció d’un establiment hoteler. Aleshores, el moviment veïnal va clamar en contra del projecte perquè no volia que anés a més la massificació turística que viu el barri; el 2015, el govern d’Ada Colau va establir una moratòria per congelar futurs projectes hotelers, però l’empresa, digna aprenent del seu fundador, va saber driblar les diferents traves legals per sortir-se amb la seva malgrat que una investigació de la Fiscalia ha admès irregularitats administratives en el projecte. L’hotel està en marxa des del gener d’enguany; poc temps després va intentar fer la mateixa maniobra amb l’edifici annex de la Caixa de Pensions, una construcció modernista ubicada a la Via Laietana que la constructora va comprar l’any 2002 per instal·lar-hi un hotel. Però aquest no està obert.
La darrera obra polèmica és la de la Torre Andreu, més coneguda com La Rotonda. Ubicada en un indret privilegiat, la seva façana afronta tres vies: avinguda Tibidabo (número 2-4), Carrer Lleó XIII (número 1-3) i el passeig de Sant Gervasi (número 51-53). Va ser construïda el 1906 per Adolf Ruiz i Casamitjana i el 1918 va ser ampliada per Enric Sagnier. L’edifici modernista destaca per sobre de molts d’altres gràcies a un templet circular que li ha valgut el seu sobrenom. El 1999 va ser comprada per Núñez & Navarro, que tenia la idea d’enderrocar el 80% de l’edifici. Això va provocar que clam veïnal fos unànime i s’iniciessin tot tipus d’actuacions populars: recollides de firmes, manifestacions i impugnació del projecte per la via legal per intentar defensar un edifici de gran importància dins el modernisme català. Tanmateix, l’argument del mal estat de l’edifici -el qual, paradoxalment, pertanyia a l’empresa de Núñez des de feia anys-, va permetre que la promotora urbanística transformés radicalment tot l’interior. Les obres van finalitzar el 2016 i es van centrar en enderrocar les façanes laterals i en convertir l’edifici en un bloc de cinc plantes per oficines i de tres més subterrànies per fer-les servir d’aparcament. Només es conservaria la façana i el templet.
Aquests només són alguns dels molts casos que han succeït a la capital catalana. La fam especuladora de la promotora, la mateixa que tenen tantes altres empreses del món de la construcció, ha fet enderrocar nombrosos edificis històrics de Barcelona. La pèrdua és irreparable i poc es pot fer ara. Només protegir el patrimoni que queda dempeus perquè és part de la nostra història i del nostre futur.