Dissabte, 21 Setembre 2019

Carles Duran: “Allò que va passar l’1 d’octubre no ho podem oblidar, jo no ho oblido”

L'entrenador del Joventut de Badalona explica el procés de creixement del club i l'equip verd-i-negre en una conversa amb 'La República Esportiva' que aborda d'altres qüestions, també polítiques

|

Carles Duran (Vilassar de Mar, 1976) és un dels artífex, juntament amb jugadors com Nicolás Laprovittola, de la salvació esportiva del Joventut de Badalona. Un històric del bàsquet català que ara fa un any semblava destinat a desaparèixer, immers en una crisi econòmica sense precedents i lluitant per evitar el descens a la categoria LEB Or, un fet que hagués suposat la fi de l’entitat verd-i-negra com l’havíem conegut fins aleshores. L’arribada de Duran, el febrer del 2018, les incorporacions clau per a competir i l’entrada d’Scranton -de la mà de Grífols- com accionista principal han canviat la fesomia de la Penya, que torna a somriure després de superar el pitjor moment de la seva història.

En una conversa amb La República Esportiva, el tècnic maresmenc del Joventut explica tot el procés de resorgiment del club, esportivament i institucional, i aborda altres qüestions més delicades com la política, amb una emoció especial quan recorda el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, data en la qual entrenava el Bilbao Bàsquet.

Publicitat    

Com es cou el canvi radical del Joventut?

Jo no sé si és un canvi radical. Crec que, per un costat hi havia coses que s’estaven fent bé i, per tant, vam recollir-ne els fruits. I per l’altra, va haver-hi diverses situacions, com la incorporació i sortida de jugadors, que va crear un canvi de dinàmica positiva dins el vestidor. També hi va haver partits importants, com la derrota contra Obradoiro i la victòria contra Gran Canària a la pròrroga, que ens van donar un impuls mental. I el tercer factor i més important per mi és jugar bé a bàsquet, amb la manera com penso que ha de jugar el meu equip i, sobretot, la Penya. Perquè moltes de les coses que volem transmetre les he viscut en aquest club, com jugar alegre, que el jugador tingui una part molt important en el joc, gairebé total, un joc on defensivament l’equip sigui sòlid, en el qual poguem fer punts fàcils en els primers segons perquè la gent s’ho passi bé. I a l’estiu hem fet molt bé les coses. Hem incorporat gent jove amb una mica d’immaduresa, com ja ens marca l’ADN de la Penya, que l’hem conjuntada molt bé amb els nois de la casa que tenen molt clar què som i què volem ser. Gairebé fa un any estava a l’atur i semblava que el món s’acabava i per l’altre costat la Penya també semblava que se n’anava al pou. Ha passat un any i tot ha canviat.

En aquell moment van unir camins.

Més que unir camins van ser ells que em van venir a buscar. Jo estava de viatge i qui va començar a obrir el camí va se el Joventut. Per part meva, molt content perquè la meva vida ha canviat molt.

Com s’explica el fet de ser al pou i ara lluitar per places de Copa?

Per un costat, crec que a l’estiu es van fer molt bé les coses. És cert que ha entrat Scranton, però també és cert que el nostre pressupost ja estava fet al febrer, en un moment on ningú cobrava. Hi ha hagut coses importants: hem intentat mantenir el màxim grup possible de l’any passat. Ens hagués agradat haver retingut més jugadors, però les circumstàncies del mercat no ens ho van permetre. Gent que ho va passar tant malament, que va creure molt en el projecte, s’han sentit més reafirmada amb allò que feien i amb més confiança. El club ha fet bé les coses, ha donat estabilitat econòmica a la gent. I el segon punt és portar gent que creu en la nostra idea. Totes les incorporacions s’han fet per millorar el grup, per unir-lo, no volíem dur ningú que pugués sortir-ne. Tothom ens criticava que anéssim amb el grup més jove de la lliga, però els resultats i la manera d’aconseguir-los ens està reforçant. I el premi de la Copa ens alegra molt, perquè la idea era fer un projecte a llarg termini i no ens esperàvem tenir-ho tant aviat.

Això també ha passat amb el Manresa, què n’opina?

Tinc la sensació que ha aconseguit recuperar un aspecte molt valorat, que és jugar amb la gent de la casa o com a mínim gent que els han fet sentir com a casa. En Joan Peñarroya, que és un exjugador del Manresa, està sabent transformar molt bé l’atmosfera del Nou Congost i d’allò que és el Manresa. Els tres equips catalans hem recuperat essències que per diferents motius havíem perdut. És una gran notícia pel bàsquet català que els equips ho estiguin fent bé.

La motivació d’un esportista té sostre?

El sostre hi és, per desgràcia. Però crec que ens queda molt per arribar-hi. Un jugador de bàsquet té una vida curta, hi ha els límits salarials, i com a institució jo crec que va haver-hi un moment que es va arribar al sostre. No pot dir-ho massa gent que té una Lliga Europea. Ara hem d’intentar tornar al nostre sostre, però pas a pas i creant bases molt sòlides. Malauradament, en el seu moment no es va fer i el club gairebé cau al pou. Hem de tornar a construir, ho estem fent bé, però sense ansietat, generar-nos cap situació que ens faci tornar a caure allà.

Sense la inversió d’Scranton, aquest estiu s’han pogut retenir jugadors importants com Laprovittola, que tenia altres ofertes probablement superiors. Com s’ha aconseguit convèncer-lo?

Se li hauria de preguntar a ell, que és qui ha pres la decisió. Però per part meva li vaig explicar exactament què pensava d’ell i què volia d’ell dins l’equip i el club. Crec que Nico ha trobat un equilibri personal i emocional. És un jugador per no jugar al Joventut en el moment actual, però nosaltres volem tenir molts jugadors com ell. I si són de la casa encara millor. Jo crec que Nico ha pensat que podia créixer amb nosaltres i ell ajudar a créixer el club. Segurament tampoc ha trobat aquell lloc perfecte esportivament i econòmica. Al final és un esport professional i han de pensar en ells i el seu entorn, i encara més amb 28 anys com té. Crec que li hem donat molta confiança, recuperació de sensacions, se sent estimat per l’equip i per l’afició i s’ho passa bé jugant.

Carles Duran, durant l’entrevista amb ‘La República Esportiva’. / Sergi Escudero

S’ha notat l’entrada d’Scranton, a través de Grífols? Hi ha més tranquil·litat i menys tensió al club?

A dia d’avui l’entrada d’Scranton es nota en l’estabilitat. En el fet de poder cobrar quan toca, perquè la gent treballa per guanyar diners. Poc a poc es veu que el club fa coses per generar bases importants. Però ja no va ser només des de l’entrada, sinó des del moment en què es parlava que Scranton podia entrar. Li ha donat un valor molt positiu al club, no només pel què està fent, sinó pel què està generant en molta gent.

La situació dels darrers mesos de temporada va ser molt caòtica?

Ja se sabia què teniem, no era tant un caos. El fet d’arribar a final de mes i que no et paguin et crea molta inseguretat. No només a l’equip, sinó als empleats del club. Tothom ha de pagar les seves factures. I quan les coses van malament, més que un caos és desesperació. Semblava que tot era negre. Per sort l’equip va començar a guanyar partits i vam recuperar el somriure. I també és cert que mentre guanyàvem partits semblava que el club anava creixent cap a la il·lusió que algú ens ajudés econòmicament. Des de dalt ens reforçaven dient-nos que les coses canviarien i hi vam creure. Vam fer allò que tocava a la pista i ells han demostrat que les coses podien anar endavant.

Sabent tot això i desconeixent si hi hauria accionista, la decisió de renovar va ser difícil?

Bé, tenia clar que volia estar molts anys a la Penya. I en tinc moltes ganes. Ja hi havia estat molts anys, he crescut aquí i per circumstàncies professionals vaig haver de marxar. Que el club tornés a confiar en mi en un moment que ningú creia en una solució va ser molt important. En segon lloc, vull créixer amb el club. Tinc ganes que es torni a parlar bé de la Penya. I tercer, és la meva família. No parlo dels meus fills i la dona, sinó d’amics, de molts jugadors que ara són al primer equip que he tingut la sort de formar part del seu camí. Hi havia moltes coses que m’unien a seguir. I si el club ho veia bé, encara millor. Intento ser molt positiu en la meva vida i crec que la Penya té un gran futur. I si hi puc formar part, meravellós per les dues parts.

Li ho van proposar a final de temporada o abans?

Abans que acabés la temporada el club ja va mostrar interès. Però els vaig dir que no volia parlar del tema fins que no acabés la temporada, perquè les coses s’havien de fer bé. I per un altre costat, no volia que la Penya tingués la pressió o la obligació de renovar-me perquè havia salvat l’equip. El 7 de febrer sabia quina era la meva tasca, ajudar que l’equip seguís a l’ACB. I si el club després volia fer un nou projecte, havia de tenir la llibertat i la tranquil·litat de fer-ho amb la persona que considerés. Al final van pensar que era jo, i molt content per això, però no tenien cap obligació.

Fem autocrítica. Què ha fet malament el club per arribar a una situació tant límit?

No sé si sóc la persona més indicada per respondre, però crec que hi ha una part econòmica molt important. Suposo que la Penya, en alguns moments, ha volgut seguir competint amb els millors i això li ha generat un forat molt important. Per desgràcia, també som un equip que vivim de vendre els nostres joves i en algun moment els hem volgut mantenir a un preu que no ens podíem permetre. Però crec que el pitjor és que hem perdut massa social. I no em refereixo a afeccionats, perquè hi ha moltíssima gent de la Penya, no només a Badalona. Som un club amb uns valors que no té ningú, que aposta per la gent de la casa, que forma jugadors i entrenadors. I això té molt valor. Però hem perdut l’Olímpic. Una de les coses per les quals crec que el club ha de fer un esforç, i m’incloc, és recuperar la gent. Hem de tornar a veure l’Olímpic amb 8.000 o 9.000 persones. O, perquè no, tenir-lo ple. És la gran pèrdua de la Penya en aquests últims anys i és l’obligació que tenim, tornar a sumar gent per veure aquest equip.

En un equip com la Penya, l’entrenador és més que una persona que posa ordre tàctic a la pista?

Jo crec que sí, però és una opinió molt subjectiva. Crec que a l’entrenar, la part tècnica i tàctica és important, però també hi ha un punt de motivació, no diria la paraula ‘psicologia’ però s’hi apropa, perquè al final has de dur un grup o un esportista i li has de transmetre coses. I una de les coses que crec que faig més és això, transmetre què és la Penya, què és per mi el bàsquet i què és formar part d’un equip que té ambició. Això provo de fer-ho cada dia.

Aquesta motivació és la que fa créixer l’ànim general. Això ajuda a jugar millor?

Hi ha moltes coses. No només aplaudint i dient-los que són molt bonics guanyarem partits, s’ha de tenir talent, encert i ambició de fer les coses que l’entrenador et demana. Però està clar que portar un grup no és fàcil. I un grup no és només un col·lectiu, sinó que has de dur dotze, catorze o setze individus, que cada un d’ells pensa una cosa diferent del què pensa la persona que té al costat. Sempre hi ha egoïsmes positius i transformar-ho tot perquè sigui bo pel grup no és fàcil. I això no és només feina de l’entrenador, sinó de tot el grup humà que forma part de l’equip, també dels ajudants, el fisio, el metge, el delegat o el director esportiu. Una de les coses que per mi era molt important canviar era la visió de tothom, perquè ho veien negre. Tothom era negatiu, ho veien impossible. Vam treballar perquè tot allò que em deien que era impossible i negre fos possible i ho vam posar, no potser de color blanc, però sí que vam canviar la mentalitat.

Com és això de treballar amb Jaka Lakovic?

Bé, normal. Ja havia treballat amb ell a Bilbao tres mesos. Ara ha tornat a confiar en mi i ha vingut a Badalona.

És tant bo fora de la pista com ho era dins?

Per desgràcia l’he patit com a jugador, que era molt bo. I com entrenador, té molta ambició i il·lusió. Té un punt de vista diferent del meu havent estat jugador TOP. Ha jugat i entrenat amb els millors jugadors i equips i, per tant, té un punt d’experiència que jo no tindré mai. Però té la humiltat de, tot i ser qui ha estat, voler escoltar i aprendre de jugadors joves, d’un equip humil i d’un entrenador que per molta gent és un desconegut. El valoro molt. I alhora, som semblants d’idees, tenim la mateixa edat, l’entorn familiar és molt semblant. I no només amb Jaka, sinó amb Pau del Tío hem creat un grup humà molt bo amb experiències diferents i cadascú amb les seves idees. Espero que el grup segueixi molt temps, però crec que a curt o mitjà termini serà un excel·lent entrenador.

El veu d’entrenador?

Sí, i també m’agradaria que ho fos en Pau. Jo he après del millor, que per mi és l’Aíto García-Reneses, que ha ajudat altres entrenadors a ser grans tècnics. Jo no m’hi considero, però molts entrenadors d’elit han passat per les mans de l’Aíto. Jo també vull que els meus ajudants puguin ser grans entrenadors. I ell té una manera de ser i pensar que és normal que vulgui tenir l’oportunitat. A la llarga espero que tingui el seu espai, que no és gens fàcil.

Carles Duran, entrenador de la Penya. / Sergi Escudero

Parlem de política. Des de la Penya es palpa que la situació no és normal?

No sóc massa polític i no crec que haguem de barrejar la política amb l’esport. Però sí que diré un parell de coses. Dels quatre avis que tinc, tres no són nascuts a Catalunya. Tinc família soriana i una àvia murciana, d’un poble que es diu Cejín, molt humil, d’on molta gent va venir a treballar al Maresme, sobretot a Mataró i Premià. Però jo sóc de pares catalans, sóc vilassarenc o penja-ases, que ens diuen, i em sento molt català. Quan hi va haver el problema més greu institucional, polític i social a Catalunya jo vivia a Bilbao. I va ser personalment molt dur per mi i la meva família, i m’emociono una mica. Ho vaig viure en un país des d’on es sentien molt identificats amb el què estava passant a Catalunya. Crec que el Joventut és un referent a Catalunya, amb diferència. Nosaltres no diem que sóm ‘més que un club’, però el què ha fet la Penya pel bàsquet català no ho pot dir massa gent. I també som referents a l’Estat. La selecció espanyola ha pogut competir molts anys gràcies al Joventut, i també a molts d’altres clubs. Sóc entrenador de bàsquet i m’he de dedicar a fer bàsquet, però tenim un país increïble i uns polítics que han de fer que tinguem un país increïble. No sé si dins Espanya o fora, no ho he de valorar jo. Els meus avis són de Sòria i Múrcia i els estic molt agraït, igual que als amics que hi tinc. Però allò que va passar l’1 d’octubre no ho podem oblidar, jo no ho oblido. I repeteixo que no ho vaig poder viure perquè era molt lluny de casa, però de la manera que els bascs ho van sentir vaig pensar que no érem normals, tenim alguna cosa diferent i ho hem de protegir.

I tot allò que ha passat després amb els polítics que van organitzar el referèndum? Troba normal que siguin a la presó?

No, gens. No sé tot el què van fer. Conec algunes parts que m’han explicat o que he pogut llegir i veure. Hi ha molta gent que no és a la presó i que hauria de ser-hi. Però repeteixo, jo sóc entrenador de bàsquet. No ho he dit mai públicament, però quin problema hi ha que la gent expressi la seva opinió en un vot? Quina por hi ha a això? S’han de fer bé les coses. Tots estem d’acord que s’ha de votar, però quina por fa que jo pugui anar a votar i posar la meva opinió en una urna? Tot el contrari, crec que ens han educat a anar cap aquest camí. Hi ha pors i neguits, com a la vida, però si haguéssim anat amb por i neguit la Penya no s’hagués salvat. S’ha de ser valent, respectar les lleis i fer-ho bé. La Penya no es va salvar perquè vam fer les coses malament, sinó perquè vam jugar encara millor a bàsquet. Desitjo que en algun moment, entre tots però sobretot de la mà de la gent que té aquesta responsabilitat, que són els polítics, ajudin a normalitzar les coses i que puguem anar tranquils essent qui som.

Per què creu que als esportistes els costa tant expressar les seves opinions, així com ha fet vostè?

Jo no he dit res. Simplement una percepció subjectiva i molt personal. I no he dit pas que sigui independentista o no. Jo ho entenc, si els esportistes s’ho volen endur a casa s’ha de respectar. No crec que les persones que som més públiques haguem de dir sempre el què. Jo tinc una opinió de polítics o de certes coses de la vida, però no vol dir que tingui la veritat. Aleshores, que hi hagi certa gent que no ho vulgui expressar també ho valoro. Potser pensen que allò que han de dir no és popular. O ara mateix, potser això que acabo de dir hi ha gent a qui li senti molt malament. Jo no he volgut ofendre ningú, tot el contrari. Els que pensen que s’ha de votar està bé i els que pensen el contrari, ho respecto. Ara, penso que anar a votar no està malament. Per part meva, posar un vot i donar la meva opinió, està bé. Però s’ha de respectar la resta, perquè hi ha molts interessos. Vivim en un món on tothom et critica i t’assenyala. A Salva Maldonado, que té una opinió del catalanisme molt clara, se l’ha assenyalat injustament. O a Pedro Martínez, que opina en el seu Twitter personal i té conseqüències professionals. Em sembla molt injust. Crec que s’ha de vigilar amb dir què han de fer els altres. Per tant, no diré si hem de ser independents o seguir dins Espanya, no sóc capaç. Però que hi hagi gent que jutgi què pensen Salva, Pedro o jo mateix no és just.

Fa uns dies, a Ernesto Valverde l’entrevistaven a La Vanguardia per parlar de la seva segona gran passió, que és la fotografia. Molta gent es va sorprendre perquè es pensava que un entrenador està sempre pensant en l’equip. Vostè té alguna gran passió fora del bàsquet?

L’Aíto també és un gran enamorat de la fotografia! Tinc moltes coses. A banda de la meva família, que tinc dos fills petits i ja en tinc molt, hi ha dues coses que m’agraden bastant. Una és viatjar, vull conèixer altres maneres de fer i veure la vida. A vegades pensem que la nostra vida és meravellosa, però no deixem de construir el nostre món amb el nostre entorn més petit. Sortir de casa t’ajuda a conèixer. I a banda, també m’agrada molt l’esport en general. Sóc un enamorat de l’esport i alhora del nivell mental, la psicologia. M’agrada saber com treballen els demés en els diferents esports, no només col·lectivament. Indirectament afecta la meva feina, però estic intrigat de veure com es porten grups humans.

En el bàsquet ha mencionat Aíto García-Reneses com a referent. En d’altres esports en té algun de qui agafi idees?

És molt fàcil. Més que idees, crec que Johan Cruyff era un il·luminat. I a vegades els il·luminats m’agraden. Em fixo bastant en el bàsquet universitari o l’NBA, però reconec que la persona que m’ha impactat més és l’Aíto. I fora del bàsquet, també m’ha impactat la meva mare. És una entrenadora de gimnàstica rítmica, que fa molts anys que treballa amb nenes. Ha estat referent en la meva formació.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,826M'agradaAgradda
2,325SeguidorsSeguir

Més llegits