Formar part del moviment social per defensar la cultura, la llengua i la identitat nacional catalana ha estat sempre una prioritat per a un club que té molt més que una funció esportiva. La transcendència de totes les accions públiques del Barça ha anat lligada, des de pràcticament la seva fundació, a la història de Catalunya i als seus capítols més importants.
Des del 1908, és a dir, ara fa 110 anys, el club blaugrana és un emblema més del catalanisme. En aquella època fosca per a les associacions esportives -el Barça tenia 34 socis i l’Espanyol desapareixia-, amb el club barcelonista a un pas de la dissolució, Hans Gamper va decidir actuar. Va agafar les regnes de l’entitat, la va presidir per primera vegada i la va apropar al moviment creixent del catalanisme polític, amb l’objectiu de fer créixer la seva massa social. Des d’aleshores, líders com Francesc Cambó o Joan Ventosa, de la Lliga Regionalista, es van apropar al club.
El Barça feia el pas definitiu per ser considerat més que un club de futbol, una definició que es va confirmar amb les decisions preses per les juntes directives posteriors a Gamper -com la compra d’una senyera i l’adopció del català com a llengua oficial- i que va culminar el 1918 amb l’adhesió a la campanya de suport a l’Estatut d’Autonomia. “S’acorda per unanimitat adherir-se al plebiscit de l’autonomia”, conclou l’acta de junta de l’11 de novembre d’aquell any. Aquest diumenge se’n compleixen exactament cent anys.
Pocs dies després, el diari La Veu de Catalunya intuïa un canvi que convertiria el Barça en una referència esportiva i social a Catalunya: “El F.C. Barcelona, que sempre barrina quina en farà, per tal de suscitar enraonies, s’enginyà la manera d’encimbellar-se encara més, sense necessitat de reclamar l’auxili dels àrbitres professionals i, per consegüent, de la Guàrdia Civil. No féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels Ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el F.C. Barcelona, a ésser el club de Catalunya.”
A partir d’aleshores, de la mà del Barça arribarien les xiulades a l’himne espanyol, la primera d’elles l’any 1925 -que comportà la clausura del club durant sis mesos per decret de la dictadura de Primo de Rivera-, noves adhesions a la reclamació d’Estatut, actes i textos oficials de defensa de les llibertats, la llengua i la cultura, i desenes d’accions fins arribar a l’actualitat on, tot i algunes discrepàncies dins la junta directiva, el club blaugrana segueix adoptant el paper de líder social de Catalunya.