El Barça actual no s’entendria sense la figura de Josep Lluís Núñez. Tampoc seria el club que ha esdevingut fins avui sense les gestions de Walter Wild, Hans Gamper, Gaspar Rosés, Ricard Graells, Josep Suñol, Francesc-Xavier Casals, Agustí Montal Galobart, Enric Llaudet, Agustí Montal Costa o Joan Laporta, per no anomenar tots els homes que han presidit l’entitat barcelonista des de la seva fundació.
Però Núñez li va canviar la cara per sempre. Les eleccions del 1978 marquen un abans i un després en la història del FC Barcelona. D’un club de devoció nacional, amb una economia modesta i un palmarès de títols europeus marcat per tres Copes de Fires, el Barça es va transformar en una entitat admirada a nivell mundial -sobretot arran de la contractació de Johan Cruyff-, amb una llibreta d’estalvis plena fins dalt i reconeguda internacionalment pel seu bon futbol.
Josep Lluís Núñez fou un president peculiar. Atrerrat del món de la construcció -sector des del qual va ser condemnat a sis anys de presó per subornar funcionaris d’Hisenda-, l’empresari a Barakaldo va gestionar el club barcelonista com si es tractés de la seva empresa Núñez y Navarro. Va prioritzar les finances als èxits esportius, sobretot durant la primera dècada, i va fer créixer la seva economia i patrimoni conscient que, per fitxar els millors futbolistes i competir davant els gegants europeus -i el Reial Madrid a la Lliga-, caldria disposar d’una caixa amb possibilitats.
D’aquesta manera, el president del ‘totxo’ va decidir invertir una gran quantitat de diners en aixamplar el patrimoni del Barça. Va construir el Miniestadi l’any 1982 i va realitzar dues obres de remodelació del Camp Nou (1982 i 1994) per tal de modernitzar-lo i adaptar-lo a les noves normatives. A dia d’avui, els 99.000 espectadors dels quals disposa l’estadi blaugrana no són suficients per acomplir amb la demanda d’abonaments dels socis.
Els superàvits
Taxatiu i dràstic amb els més crítics, sobretot amb els mitjans de comunicació i els grups de socis que qüestionaven la seva gestió, Núñez va utilitzar els èxits econòmics per tal de fer oblidar els fracassos esportius. Les temporades de l’“aquest any, sí” -expressió emprada pels socis i afeccionats barcelonistes després dels fitxatges de cada estiu-, que majoritàriament acabaven amb “aquest any tampoc”, finalitzaven amb l’aprovació pràcticament unànime dels socis compromissaris quan el president exposava els números.
Sempre positius, sempre amb beneficis, Núñez silenciava els més crítics amb èxits empresarials, una fórmula utilitzada fins l’arribada de Johan Cruyff i el gir esportiu que va convertir l’afecció culer en una de les més exigents del món. Ni el doblet de Van Gaal (1997-98 i 1998-99), amb un joc discutible, va poder mantenir les esperances de Núñez de seguir perpetuant-se en el poder més enllà dels 22 anys, tot i la bona deriva econòmica.