Dissabte, 20 Abril 2019

Selecció nacional d’Esperanto: fer de la llengua la teva pàtria

L’equip nacional esperantista, ideat en un podcast de ràdio amateur fet a l’Argentina, és una de les moltes seleccions que competeixen sense el reconeixement de la FIFA. Dos catalans han estat internacionals amb la seva samarreta

|


“El futbol és l’Esperanto dels nostres temps”. Aquesta frase de Mario Vargas Llosa, que descriu l’esport rei com un llenguatge comú arreu del món, bé podria ser el lema de la selecció d’Esperanto, un equip nacional de futbol que representa milers de persones que parlen aquest idioma universal planificat pel polonès Ludwig Zamenhof fa més de 100 anys. Una selecció sense país que va néixer de les inquietuds i singularitats d’un grup d’amics argentins que setmanalment fan un podcast de ràdio amateur anomenat Bola sin Manija (BSM) sobre esports desconeguts i competicions undergrounds. En especial s’interessen per tot allò que té a veure amb els equips nacionals que existeixen i competeixen sense el reconeixement de la FIFA. Hi ha molts territoris, comunitats i nacions que, sense ser oficials, miren de reivindicar la seva identitat a través de la pilota. És el cas de Kurdistan, Tibet o Sàhara Occidental. I ara també de l’Esperanto.

De l’estudi de ràdio a la gespa

“’Un dia hem de crear una selecció de futbol per jugar fora de la FIFA’, solíem dir davant del micròfon”, explica Jorge Montanari, un científic de Buenos Aires que és part de Bola Sin Manija. Ell parla la llengua esperantista des de petit i el 2014 fou l’encarregat d’organitzar el Congrés Universal d’Esperanto que aquell any se celebrava a Buenos Aires. Era la gran oportunitat per als membres de BSM de fer realitat el seu anhel històric.

Publicitat    

“’Ja ho tenim! Fundarem l’equip nacional d’Esperanto i jugarem el nostre primer partit durant els dies que duri el Congrés’, ens vam dir”, prossegueix Montanari, qui assegura que aquella idea va sorgir per sorpresa durant una reunió informal amb els membres del programa de ràdio. Però com es justificaria la creació d’una selecció si l’Esperanto no és un país? “Ho teníem clar. És una comunitat que té una identitat cultural i una llengua pròpia que uneix a milers persones de tot el món. També té bandera i himne. És un cas molt semblant al de Provença, Occitània o Lapònia, que tenen un equip nacional de futbol que els representa”, respon el fundador de la selecció i actual secretari general de la Tutmonda Esperanto Futbalo Asocio, la federació de futbol esperantista.

“Calia lluitar contra la creença que l’Esperanto ha fracassat”

“El moviment esperantista té un component elitista. Diguem-ne que les persones que el formen estan més interessades en la música clàssica que en el futbol. És per això que ens va costar molt convèncer l’òrgan que regeix l’idioma a tot el món, que no entenia en què els ajudaria a la gent que parla la llengua que es fundés un equip de futbol per a representar-los”, remarca Montanari, que d’entrada ja va veure que els primers obstacles eren de caràcter intern. No es va donar per vençut. Per a ell era molt important crear la selecció perquè, a través de l’esport i el seu poder comunicatiu, podrien donar visibilitat a l’idioma i combatre “la mala premsa que té l’Esperanto, que es veu com una cosa artificial que ha acabat fracassant”. Ho va acabar aconseguint.

El debut d’aquesta curiosa selecció fou el 2014 contra la Comunitat Armènia d’Argentina a Buenos Aires, on per primer cop es va sentir en un camp de futbol La Espero, l’himne oficial esperantista que fou compost per Zamenhof. Els internacionals foren participants del Congrés procedents de set països diferents. Cal dir que com que no eren prou jugadors, Montanari va “completar la convocatòria amb argentins no esperantistes que van rebre classes de l’idioma abans de l’enfrontament”. Això els va permetre comunicar-se sense problemes amb els seus companys d’equip a través de l’Esperanto, una llengua convertida en pàtria i selecció de futbol. El resultat, un 3-8 en contra, es va quedar en anècdota.

Dirigir una selecció amb estructura amateur a distància

Des de llavors, l’Esperanto juga un partit cada any, sempre amb motiu del Congrés Universal de la seva llengua. L’única premissa per ser internacional és parlar l’idioma esperantista. Evidentment, és un equip nacional sense cap futbolista professional i amb una estructura totalment amateur. “Hem d’especular a través de Facebook sobre com i en quina posició juga cadascun dels candidats que ens escriu per formar part de la selecció, que sempre són persones que venen al Congrés. Sovint, bona part dels jugadors es coneixen el mateix dia de partit”, manifesta Montanari, encarregat de triar els futbolistes i gestionar des de la distància la logística dels enfrontaments.

L’experiència del partit de 2016, disputat a Nitra, a Eslovàquia, explica com n’és de complicat arranjar-ho tot per a la disputa d’un xoc d’equips nacionals no reconeguts. “Havíem de jugar contra Felvidek, una regió d’Eslovàquia que se sent part d’Hongria, però l’organització del Congrés s’hi va negar perquè, uns dies abans, un partit d’ultradreta i antiautonomista havia guanyat les eleccions al país eslovac, i patien per si es produïen incidents per la naturalesa de la selecció de Felvidek”, es queixa Montanari, que finalment va acabar trobant un altre rival contra qui competir.

Representació catalana a la selecció d’Esperanto

L’últim partit de la selecció fou l’estiu passat contra els veterans de l’ADQC de Setúbal a Lisboa. Allà, dos joves catalans van debutar oficialment amb el conjunt esperantista. Són els primers de la història en fer-ho. “A mi el futbol no em desperta massa res, però quan era a la graderia del partit disputat a Eslovàquia fa dos anys vaig sentir l’emoció i la passió de la comunitat de l’Esperanto. Vaig viure el futbol com mai l’havia viscut, i vaig decidir que en el futur jugaria amb la selecció si tenia l’oportunitat de fer-ho”, admet Martí Solé, un estudiant universitari barceloní de 20 anys que de més petit havia vestit la samarreta escapulada de l’Europa. Ell va començar aprenent aquest idioma planificat a través d’Internet després que el seu pare li suggerís, i ja fa temps que el domina. “És la llengua més fàcil i versàtil de totes”, reconeix Solé, que ja ha participat en diferents jornades i congressos esperantistes, i que, tal com Jorge Montanari, té molt clar que el futbol és una gran eina per difondre aquesta parla planificada. L’altre català que va debutar amb la selecció és Marco Martinetti, jugador cadet de la Unió Barcelonista Catalonia.

Molt més que un idioma artificial

Més enllà dels dos catalans, a la convocatòria de Portugal hi figuraven jugadors de nou altres països diferents, entre ells d’Uruguai, Taiwan, Benin i Timor Oriental. “Als congressos arriba gent de tot arreu, alguns dels quals venen becats a través d’ONGs. Per a molts d’ells l’Esperanto és l’única manera de conèixer món. Especialment a l’Àfrica i l’Àsia, aquesta llengua planificada ha canviat la vida de moltes persones”, detalla Montanari. És el cas dels tres jugadors de Timor Oriental, que ni tan sols tenien botes de futbol, i d’un de Benin, que fa uns mesos celebrava al seu compte de Facebook que havia trobat un pou d’aigua potable a prop de casa. Al seu costat hi jugà un neurocirurgià que havia vingut des d’Alemanya amb el seu BMW.

“Deu ser un dels pocs equips del món on els futbolistes viuen d’una manera tan diferent entre ells. Se’m posa la pell de gallina quan s’abracen després de marcar”, declara orgullós el fundador de la selecció d’Esperanto, un idioma que no entén de fronteres i que es va crear per unir les persones a través d’un llenguatge universal. “Ara aquests valors els hem traslladat a la gespa. Veure com la parla esperantista ha promogut tot això, m’omple i justifica l’esforç i els maldecaps que em suposa”, ho remata emocionat Montanari.

La història de la selecció nacional d’Esperanto, que va molt més enllà d’associar gramàtica i gols, podria explicar-se amb una frase de Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua”. Una llengua viva que ha creat una comunitat i una identitat cultural pròpia, i que ara mira de reivindicar la seva existència a través del llenguatge més universal de tots: el futbol.


Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,760M'agradaAgradda
2,118SeguidorsSeguir

Més llegits