Dijous, 24 Octubre 2019

Vitalitat immutable ‘made in Empordà’

Les col·leccions d'auto-adhesius, repartits a la Península des de Torroella de Montgrí, segueixen essent tendència entre els més menuts

|

Tengui. Tengui. Tengui. Falti. Me’l canvies? Et dono Rivaldo per sis jugadors del Valladolid i dos del Salamanca. O també te’l puc regalar si em selecciones el primer en el partit de futbol de l’hora del pati. Aquest estil de converses, encara que semblin pretèrites, segueixen formant part de la quotidianitat dels nens i nenes d’entre sis i dotze anys. Els cromos auto-adhesius, ara també evolucionats en cartes o targetes, mantenen els seus negoci i prestigi intactes des que el 1979 els sobres de la italiana Panini aterressin a Torroella de Montgrí, l’indret més atípic d’una empresa amb delegacions instal·lades en barris distingits de París, Londres, Brussel·les i Nova York.

“Jo a Madrid no hi vaig”. Aquesta frase, pronunciada ara fa trenta-tres anys per Lluís Torrent, va poder ser una de les causants d’un divorci que hagués enviat els cromos de Panini de tornada a Itàlia, set anys després de la seva aparició. Però Torrent, cabut i directe, es va sortir amb la seva. Hi havia negoci i els Panini no se’l volien deixar perdre. “Tenien delegacions a la Fifth Avenue de Nova York i a Faubourg Saint-Honoré a París, però em vaig negar a fer-ho a Madrid. Ni tan sols a Barcelona o Girona. Jo ho tinc tot a Torroella”, explica el director general de la filial espanyola del grup i un home que, de casualitat, va caure dempeus en aquest món desconegut quatre dècades enrere.

Publicitat    

A través de la immobiliària Torrent Api, l’empresari empordanès va establir un tracte de confiança amb Raphael de Lattre, un belga a qui havia venut un apartament a Begur i a qui havia resolt diversos problemes logístics, sobretot relacionats amb una piscina incòmoda. “Era un home molt exigent” i necessitava solucions. Sense tenir cap coneixement de piscines, Torrent va apropar-se a l’apartament. “Simplement vaig fer de traductor, perquè parlo francès, i casualment el problema va quedar solucionat aquell dia”. De Lattre va quedar tant satisfet que va prometre comprar-li nous apartaments quan en fes promoció. Dit i fet. Mesos més tard i sense veure cap plànol, li’n va comprar dos aprofitant la presència de Torrent en una fira a Brussel·les. “Dos milions dues-centes cinquanta-mil pessetes, ho recordo com si fos avui”, diu l’empresari. Però, qui era aquest misteriós Raphael de Lattre?

“Després d’haver signat a Brussel·les, em va dur a sopar i em va explicar el seu negoci. Era el Quinto Fratello dels Panini”. Els germans Panini són vuit, quatre homes i quatre dones, però el negoci dels cromos el van decidir engegar entre els germans masculins a Mòdena, una localitat de 186.000 habitants del centre-nord d’Itàlia, després que un d’ells, Umberto, viatgés a les Amèriques per fer fortuna als pous de petroli de Veneçuela a finals dels anys cinquanta. “L’America è qua (l’Amèrica és aquí)”, va escriure Giuseppe, el gran dels Panini, al seu germà emigrat. Havien començat a treballar en el negoci dels cromos i estaven triomfant. Raphael de Lattre, home de màxima confiança dels germans, volia liderar el desembarcament de Panini a Espanya i va trobar en Torrent la persona indicada per iniciar l’aventura.

Lluís Torrent, amb Pedro, Piqué i Del Bosque. / SeFútbol

Lluís Torrent, Raphael de Lattre i Jaume Bruguera -soci de Torrent, ja desaparegut- (33,33% cadascun) van fundar el 1979 Cromo Crom SA, una empresa independent que va actuar fins el 1986 com a client de Panini. Compraven els cromos, traduïen l’àlbum i ho venien a la Península. Sense tenir-ne pràcticament coneixement, la primera col·lecció va superar els deu milions de sobres venuts. “La primera va ser Moto Sport i ho vam petar sense tenir-ne idea de res”, recorda l’empordanès, que mostra orgullós el Wall of Fame dels cromos, una paret plena de quadres amb les col·leccions que han superat aquesta estratosfèrica xifra. La majoria d’ells, de futbol, però també han tingut gran èxit sèries d’animals, de Hello Kitty, de Bola de Drac, del Rei Lleó o de La Bella i la Bèstia.

Però tornem al 1986. En vista de l’èxit de Cromo Crom, els germans Panini van decidir que aquell negoci s’havia de convertir en la seva filial a Espanya. Es van posar d’acord de seguida, “mala senyal, perquè no ens van demanar ni de negociar”, i es va signar el contracte. Però Torroella de Montgrí va entrar en escena. Els germans volien tenir la seu a Madrid, seguint l’exemple de París o Nova York, però no hi va haver manera. Torrent no baixava del burro. “Vam tenir una lluita grecorromana”. Si no era Torroella, no hi havia acord. I per no perdre-ho, els italians van accedir. “Aquí hi venen tranquil·lament els de la Lliga, els de Disney o els de Caillou. No hi veuen cap problema. Tot és molt més àgil”, pronuncia satisfet Torrent, director general de la filial des d’aquell 1986, que disposa de 142.000 punts de venda en tot el territori peninsular.

Els cromos no moren

El negoci està ben viu. “Hem tingut oscil·lacions, però molt petites” i les tecnologies no l’han impactat negativament. De fet, “hem sabut adaptar certes coses de les noves tecnologies, però sempre fent passar el camí pel paper”, com les famoses cartes de futbol Adrenalyn, que disposen d’un codi personal per utiltizar-les en una aplicació d’internet. El negoci segueix tenint “molt futur”, tot i haver passat per les mans de Carlo de Benedetti -el propietari de les màquines d’escriure Olivetti-, el magnat britànic Robert Maxwell, el grup Bain Gallo Cuneo Investment de la mà dels italians De Agostini -socis de Planeta a Espanya- i la productora nord-americana Marvel Studios, abans d’acabar a la cartera de Fineldo Spa, una societat financera italiana propietat de Vittorio Merloni.

El Mundial femení, tercer intent

Ara fa un parell de mesos, una carta publicada per una nena de vuit anys demanant cromos de les jugadores de la Lliga va fer la volta al món. La petició de Núria Cebrián, afeccionada del Llevant, es va fer viral, i diversos mitjans l’han utilitzada per argumentar la sortida al mercat d’un àlbum dedicat al Mundial femení de França, que es disputa aquest estiu. “Aixo és fals. Aquesta és la tercera col·lecció d’un Mundial femení que treiem. Ja vam fer la del 2011 i la del 2015”, justifica Torrent, que té clar que la nova aposta no serà un èxit en vendes: “Al cap de vuit o quinze dies ja sabem si anirà bé. Ja estic en grau d’afirmar que la col·lecció de la Copa del Món femenina no arribarà ni a l’1% del què venem de la Lliga.”

Ni tant sols les bones notícies d’aquesta temporada, amb l’obertura del Wanda Metropolitano i San Mamés o l’esplendor de la final de la Copa de la Reina, fan tenir esperança: “De moment no té sortida, com la col·lecció de bàsquet que vam treure i que no va funcionar gens. Si poses tots els pavellons de bàsquet plens fins dalt al Camp Nou, només hi ballen sardanes”.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,822M'agradaAgradda
2,311SeguidorsSeguir

Més llegits