Dimarts, 20 Agost 2019

El 2018, l’any que Leo Messi per fi va guanyar el Mundial

'La República Esportiva' repassa els millors moments que NO han tingut lloc els últims 365 dies

|

Una de les activitats preferides de l’èsser humà és qüestionar-se que hagués passat si. Així, l’invidu envalentonat, i decebut amb la realitat, desenrotlla una concatenació de mons possibles que obliguen al seu oient a deixar anar l’imbatible “i si la meva àvia tingués rodes, seria una bicicleta”. És l’única manera d’aturar aquesta esperança de marxa enrera que ens porta a imaginar què hagués succeït si les coses, o simplement alguns detalls gairebé imperceptibles, haguessin anat de la manera desitjada. I Nietzsche ja va deixar escrit que l’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment de l’home.

D’aquí a 50 anys es recordarà que el 2018 es va disputar l’últim Mundial en què Leo Messi va estar en les condicions físiques idònies per liderar l’Argentina cap a la conquesta del títol. I no ho va aconseguir. Potser, quan analistes cyborgs analitzin què va significar l’aventura russa en la història del futbol, també es fixaran en què aquest va ser el torneig que els entrenadors de dretes -per conservadors- van colpejar als d’esquerres -per promotors de noves idees- gràcies al triomf de la França de Didier Deschamps davant la Bèlgica de Robert Martínez en semifinals i enfront la Croàcia d’Zlatko Dalic en la final, les dues seleccions que van practicar un futbol més vistós i atrevit durant el torneig.

Publicitat    

En el llibre de 365 pàgines que estem a punt d’acabar d’escriure tampoc hi sortirà que el Barça de futbol va aconseguir superar la ronda de quarts de final de la Champions League després de dues temporades sense fer-ho. Ni tan sols que l’equip d’Ernesto Valverde va oferir un futbol digne del Barça contemporani. De la mateixa manera que tampoc apareixerà que algun ‘nou ric’ com el PSG o el Manchester City ha fet callar d’una vegada per totes a aquells predicadors que avisen que la història dels clubs és un ingredient rellevant a l’hora d’anar passant les eliminatòries decisives de la màxima competició continental. I encara menys que Argentina ha estat capaç de celebrar en el seu territori la final de les finals de la història del futbol llatinoamericà de clubs entre Boca Juniors i River Plate. O que en el futbol italià no hi ha hagut cap mort perquè no han existit les baralles entre ultres.

El 2018 no ha estat el moment en què un jugador del futbol professional espanyol ha sortit de l’armari i ha provocat una allau de rèpliques per part d’altres companys amb la mateixa orientació sexual que han servit per visibilitzar i normalitzar l’homosexualitat en l’esport mediàtic amb més neurones retrògades exaltades per metre quadrat. Ni tampoc ha estat l’any que una dona ha presidit per primera vegada el Barça, l’Espanyol, el Joventut de Badalona, el Balonmano Granollers, el Girona FC, el Reus Deportiu, el Reial Club de Polo de Barcelona, el Club Natació Barceloneta, el Lleida Esportiu o el Reial Club de Tennis de Barcelona.

En el text, Dani Pedrosa no ha aconseguit escriure-hi un final de carrera a l’alçada de la seva trajectòria en el món del motociclisme ni el Barça de bàsquet ha pogut segellar que va classificar-se per primer cop per les eliminatòries de l’Eurolliga des que la competició té el nou format. De fet, quan passi el temps i tots anem desapareixent, el club no podrà ni recordar que es va poder retirar de manera digna el jugador més important de la història de la secció fins aleshores: Joan Carles Navarro. Però és que aquest 2018 ni tan sols ha estat l’any que set dels jugadors del Reus Deportiu han pogut cobrar els tres mesos de salari que els deu el propietari del club.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,831M'agradaAgradda
2,335SeguidorsSeguir

Més llegits