El millor que li pot passar a un equip és que els suplents empenyin. Portàvem setmanes pensant que Koeman havia trobat i establert el seu onze, fet que deixava una pila de jugadors amb poques opcions. Pensàvem, fins i tot, que la recerca del seu equip ideal era la prioritat de l’holandès i que no prestava massa importància als altres membres de la plantilla. Error nostre d’apreciació que, entre lesions i els descansos programats per l’entrenador han donat la titularitat a Neto, Dest, Mingueza, Pjanic, Braithwaite, Dembélé i Trincao i, fent entrar després Junior, Aleñà i Riqui Puig.
I l’equip ha sortit a guanyar. Dembélé, estrenant una posició més d’interior i passadora, obre a Alba que serveix una pilota rasa i Griezmann sap introduir-la a la porteria amb un delicat toc d’esperó. Després Dembélé també intervé en el segon gol, fent ara ell la centrada perquè aquest cop sigui Braithwaite qui, fent d’autèntic davanter centre, desviï la pilota lluny de l’abast del porter hongarès. I cinc minuts més tard arriba el penal que propiciaria el tercer gol.
Braithwaite ha estat l’objecte de la falta màxima i ràpidament s’ha apoderat de l’esfèrica, però no per xutar-lo sinó per oferir-li l’opció de xutar-lo a Dembélé i el francès, inèdit en aquesta faceta, ho resol amb un tret fort i imparable. Hi ha química i companyonia entre els jugadors i, en el minut 27 ja tenim el resultat amb el qual s’acabarà el partit.
La segona part és més reposada i Koeman pot oferir més descansos. Els canvis, que no desentonen gens, redueixen la mitjana d’edat de l’equip sobre la gespa a 23,3 anys de mitjana, sense ni Ansu ni Pedri que encara l’abaixarien més. Comença a entreveure’s un Barça de futur.
