El fet que en Joan Laporta dobli en avals al candidat que abans de començar la precampanya semblava clar guanyador, en Víctor Font, és una bufetada immensa per a aquesta candidatura. Això, reblat amb la constatació que en Laporta ha aportat més avals que la suma dels altres tres candidats que han superat el tall, a falta de les pertinents validacions, demostra que la patacada que es preveu per a les altres candidatures és mortal de necessitat.
Malgrat les mascaretes, només calia veure la cara de la gent que acompanyava en Víctor Font a lliurar els avals: eren tot un poema. Saben que han perdut i que res del que puguin fer, ni amb tots els diners del món, ni posant-hi tota la publicitat que calgui, no ho poden arreglar. La patacada és molt bèstia: Víctor Font va tancar els negocis que tenia al Golf Pèrsic fa uns anys per intentar l’assalt a la presidència del FC Barcelona i feia temps que preparava la campanya, però, un cop més, el desacomplexament d’en Joan Laporta té tots els números per acabar amb en Víctor Font. Una simple pancarta posada a Madrid destrossa anys de treball i molts diners invertits i, sobretot, provoca un daltabaix entre els membres de la candidatura Font. El desànim es fa evident.
La recollida de signatures, en plena pandèmia, confirma la derrota dels tres candidats que han quedat pel darrere de l’expresident i tots tres ràpidament s’han afanyat a dir que cal ajornar les eleccions, no per la pandèmia sinó que deuen pensar que si es retarden els comicis, en Laporta pot cometre alguna errada. Si fossin realistes i estimessin el Barça no demanarien ajornar unes eleccions a les quals, com a molt, hi participen unes 60.000 persones i no pas cinc milions, com és el cas de les catalanes.
La veritat és que en Laporta, amb el 51% del total dels avals que s’han presentat, és el clar guanyador i acabarà guanyant les eleccions. Víctor Font, el candidat de l’establishment, ha perdut i, ni aquest mes ni l’altre, no pot guanyar. Els socis i sòcies del FC Barcelona ho tenen clar: Laporta president.