Dijous, 5 Desembre 2019

Caçadors d’instants immortals

'La República Esportiva' conversa amb tres fotògrafs esportius sobre les particularitats de la seva feina i les dificultats que es troben per poder-la exercir

|

Clic. En menys temps del que es triga a pronunciar aquesta paraula el fotògraf ha hagut d’immortalitzar per la posteritat un instant en moviment que ha tingut lloc a escassos metres. Si ha tingut l’instint i la sort suficients, l’haurà pogut captar des de la perspectiva més idònia o original, mentre l’esportista mostrava l’emoció que l’endemà ocuparà les portades dels diaris. Un exemple de la glòria fotogràfica és la instantània que va aconseguir Santi Garcés des del Gol Nord del Camp Nou, en la qual apareix Leo Messi eufòric davant l’afició en la celebració del gol de Sergi Roberto que va culminar la remuntada somiada davant el Paris Saint Germain. La perfecció.

Publicitat

Però molt poques vegades el fotògraf esportiu se’n va a casa després d’un esdeveniment amb la satisfacció que la imatge empresonada a la seva càmera és la millor possible. “La principal particularitat de la fotografia esportiva a la vegada és la seva principal dificultat: el moviment. En un altre tipus de fotografia acostumes a poder manejar l’escena, però en aquest tot sorgeix davant teu i res és modificable. El jugador celebrarà el gol una vegada. No li pots demanar que ho torni a fer”, explica Christian Adinolfi (Montevideo, 1986), fotògraf freelance uruguaià que treballa per Urugol, un mitjà de comunicació esportiu, i Padre y Decano, mitjà dedicat al Peñarol, a banda de col·laborar amb diverses agències i seguir la selecció uruguaiana de futbol. “Per fer fotografia en moviment has de tenir un coneixement avançat de la tècnica perquè entri la suficient llum en un moment molt precís i posseïr el material adequat, el qual no és gens econòmic”, afegeix.

Christian Adinolfi és l’autor d’aquesta fotografia a Luis Suárez. / CA

No li va ser gens fàcil entrar a formar part del reduït grup de fotògrafs amb el privilegi de poder assistir als grans esdeveniments futbolístics del país. “A l’Uruguai gairebé no se li donen oportunitats als joves fotògrafs. Hi ha pocs professionals que siguin esportius i els que ho són ja fa molt temps que estan treballant”. Però Adinolfi no es va rendir i va començar a fer fotografies per les lligues amateurs de barri, inclosa la que ell jugava. I l’oportunitat va arribar. Si per ell va ser difícil assolir el seu objectiu encara més ho va ser per la Maria Mentxaka (Bilbao, 1976) pel simple fet de ser una dona: “em va cridar molt l’atenció una fotografia d’uns Jocs Olímpics en la qual sortien desenes de fotògrafs enganxats per capturar una instantània i només hi havia una noia entre ells -les reivindicacions de la terrassenca Joana Biarnés desgraciadament continuen vigents-. El món de l’esport encara és bastant masclista, malgrat que l’assumpte comenci a millorar”, diu la fotògrafa i exesportista. Durant més de 10 anys va formar part de la selecció espanyola de tir al plat.

Quan era adolescent, li agradava comprar revistes esportives amb els pocs estalvis que tenia amb la intenció d’informar-se, però sobretot -això ho va descobrir anys després- per gaudir de les fotografies que hi apareixien. Algunes d’elles les tenia penjades a l’habitació en forma de pòsters. Allà hi havia Michael Jordan o Pete Sampras. Cap dels protagonistes era una noia.  “Sempre ens ha costat trobar referents femenins dins l’esport. No hi ha hagut grans fotografies de dones esportistes perquè a la dona se l’ha obviat com a esportista. Jo mateixa ho he estat i he viscut el fet de no aparèixer a cap lloc, que els teus èxits passin desapercebuts, que la teva fotografia no surti ni en el diari del teu poble quan has assolit un triomf rellevant”, relata. Per això quan va començar a dedicar-se a la fotografia va decidir que s’especialitzaria en l’esport practicat per dones. Gràcies a un projecte que li van oferir va iniciar-se fotografiant l’Athletic de Bilbao.

Maria Mentxaka s’ha especialitzat en l’esport practicat per dones. / MM

“La meva feina em permet ajuntar les meves dues passions: l’esport i la fotografia. Per mi és una experiència molt gratificant captar un moment ple de força, d’expressió, de cansament, d’emocions. Un esdeveniment esportiu té molts moments clau plens de força. L’objectiu és aconseguir una fotografia que quan la vegis et deixi sense alè”, explica Rafa Aparicio (Santander, 1983), fotògraf freelance que sobretot es dedica a l’esport. Des del futbol al hockey sobre herba. Va començar a donar passes en aquest ecosistema amb només 18 anys, quan en finalitzar el batxillerat es va posar a estudiar fotografia amb Pablo Hojas, professional d’El País. Poc després, Aparicio va tenir la primera experiència laboral en col·laborar amb la Federació Càntabra de Motonàutica. “La fotografia esportiva és l’últim mono, tot i que per mi pertany al grup de camps fotògrafics més complicats a causa de les condicions meteorològiques que has de patir en treballar a l’aire lliure i pel fet d’haver de captar els protagonistes en moviment en situacions imprevistes que no sempre tenen lloc allà on estàs tu”, sentència.

Per aquest motiu, Adinolfi considera que és important “conèixer molt l’esport que vas a fotografiar amb la intenció d’avançar-te a allò que preveus que pot passar. I no només importen els jugadors; el cos tècnic i l’afició et poden donar molt joc en la celebració d’un gol”. El fotògraf uruguaià explica que a l’hora de treballar al seu país no gaudeixen de les mateixes comoditats que hi ha a l’Estat espanyol: “en alguns llocs només deixen entrar els fotògrafs oficials dels equips, alguns estadis tenen les graderies molt enganxades al terreny de joc i l’afició no acostuma a comportar-se de la millor manera. A més, has d’anar molt en compte perquè no et robin el material de camí a l’estadi”. I en la fotografia esportiva, a no ser que pertanyis a l’elit, no és fàcil guanyar-se la vida. A Mentxaka, per exemple, no li comporta un sou de jornada completa a final de mes, el qual assoleix amb la seva empresa de disseny web i gràfic. “Viure de la fotografia és possible, però no fàcil. I es complica una mica més si li afegeixes l’adjectiu esportiva, conclou.

Rafa Aparicio va captar aquesta celebració d’Antoine Griezmann. / RA

 

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,820M'agradaAgradda
2,313SeguidorsSeguir

Més llegides