Dimecres, 8 de juliol de 2020. La data en la que es va fer efectiu el descens de l’Espanyol. Recordo que vaig plorar. Vaig plorar aquell dimecres, com vaig plorar en la jornada 34 quan vàrem perdre a casa amb el Leganés o inclús abans, en la jornada 31, quan vàrem perdre al camp del Betis. Suposo que la situació pandèmica que vivíem no acompanyava, però si. No em fa res dir que vaig plorar, a casa, veient els partits per televisió, en la intimitat, com molts de nosaltres ho vàrem fer.
Recordo la temporada passada amb ràbia, amb impotència, però sobretot amb tristor, molta tristor.
Hem passat un any pandèmic, extrany, amb pèrdues d’afeccionats, de veïns, de coneguts, d’amics. Un any en el que, per molt frívol que sembli, el que més m’alegrava era veure les victòries del meu equip. Les victòries de l’Espanyol.
Vaig començar a veure per les xarxes els acompanyaments de l’afició, les rebudes de l’autocar, les eufòries per xarxes. En una temporada en la que, en algún moment, inclús algún sector demanava la destitució d’en Vicente, ara, tot era orgull. I és que hem d’estar orgullosos de ser pericos.
Ser perico és increïble, pels qui no som “pericos de bressol”, és el millor que ens ha pogut passar. Realment és un sentiment indescriptible.
I ara, deu mesos després d’aquell fatídic 8 de juliol, s’ha consumat l’ascens. Un ascens que ens sap a glòria. Un ascens que, personalment, he viscut amb emoció, amb il·lusió, amb esperança. Un ascens que ens mereixem. I no només amb refereixo amb als jugadors, tècnics i personal del club, em refereixo a nosaltres, als afeccionats que no hem pogut anar a l’estadi. Als qui patim cada partit com si fós l’últim. Als qui escribim a Twitter com si ens haguessin de llegir. Als que cridem desde casa com si ens haguessin de sentir. Als qui ens posem la samarreta sense mirar el dia que és, perquè ens dóna igual, és la nostra samarreta.
Gràcies. Gràcies als qui d’una manera o altra heu contribuït a crear una comunitat alternativa en aquesta etapa pandèmica. Gràcies familia perica. Aquest any sense vosaltres hagués sigut molt diferent.
Gaudim pericos, ens ho mereixem.
I ens mereixem quedar campions i tornar a cridar ben fort, ben alt i ben clar: “Visca l’Espanyol”.