Dimecres, 10 agost 2022

Dembélé: l’únic nòmada d’un equip sedentari

El francès avui ha estat el jugador blaugrana que ha desbordat la defensa del Vila-real

|

Quin llegat deixarà el Barça d’Ernesto Valverde? Perquè se’l recordi, un equip té dues opcions: estirar els límits de l’esport que practica o guanyar títols. La perennitat és per als qui aconsegueixen conjuntar els dos factors. A vegades, conquistar títols tampoc serveix de massa al cap dels anys. Que li preguntin a Roberto di Matteo, l’entrenador que va dur el Chelsea a aixecar la seva primera i única Champions.

“La vida adora l’expansió, el moviment, els instants en què el cor s’entusiasma. Frenar, mantenir-se en el mateix lloc, és una invenció de la societat, un reflex condicionat. Com a conseqüència, què fa l’entrenador durant la mitja part? S’enfada amb els seus jugadors, així tots tornen nerviosos al camp, els partits són tensos i els equips juguen a la defensiva, replegant-se. Aquesta por a no obtenir bons resultats és paralitzant”, va escriure Vladimir Dimitrijevic a ‘La vida és una pilota rodona’, publicat el 1998. Aleshores, Valverde no havia començat encara la seva carrera com entrenador.

Avui l’únic que ha jugat amb els límits del futbol ha estat Dembélé, qui quan només s’havien disputat set minuts de joc al Camp Nou ha driblat obsessivament a Pedraza com si fos un torero lidiant amb un toro a La Maestranza. Però sense sang ni crueltat ni inhumanitat. Ni banderilles ni ‘capote’. Només amb la curiositat, tant naturalment humana, de descobrir quants cops podia girar el maluc sense que el defensa groc fos capaç de predir-li el següent gir, amb la pilota enganxada als peus. I el Camp Nou ha aplaudit i el passat ha quedat aixafat, momentàniament, per una tona d’espectacle.

Excepte el francès, la resta de l’equip ha viscut la primera part en el sedentarisme. Els jugadors del mig camp en endavant esperaven estàtics que la pilota els arribés, amb un Vila-real tancat al darrere, esperançat de tenir les seves oportunitats de sortir al contraatac. Però, com Godot, mai han arribat. Valverde ha tornat a plantejar un partit ‘simeonià’, més preocupat de no encaixar gols que de fer-ne. Tampoc els altres dos jugadors del Barça amb naturalesa nòmada, el millor de la història i Jordi Alba, han contribuït gaire aquesta tarda a expandir el joc blaugrana entre les esquerdes de la defensa castellonenca. Fins i tot, l’hiperactiu Arturo Vidal avui ha semblat un cadell de labrador amb ganes de passar-se el dia dormint. I, sense sort Dembélé de cara a porteria, l’única manera de fer gol en la primera part ha estat penjant una pilota al cap de Gerard Piqué. I en la segona, gràcies a l’única jugada de la tarda en què Leo Messi ha estat especialment encertat. S’ha convertit en Ronaldinho i li ha regalat a Carles Aleñà el primer gol a la Lliga amb el primer equip igual que el brasiler va fer amb ell.

Valverde està capficat en viure al dia, com si en lloc de ser el director d’un equip que té l’obligació de lluitar pels tres grans títols fos el d’un conjunt de mitja taula, ansiós per arribar als 40 punts i celebrar quan abans millor la salvació. Això ho compagina amb el complexe de director d’oficina, obsessionat amb mantenir les jerarquies -per què el primer substituït ha estat Arturo Vidal i no Coutinho, que no ha fet acte de presència en el partit?-. El resultadisme, i encara menys les jerarquies, mai li han comportat grans glòries al barcelonisme. Algunes lligues i copes, i no de les més celebrades. Cap Copa d’Europa blaugrana ha arribat gràcies a l’isme del Barça de Valverde.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,312SeguidorsSeguir