dimecres, 14 novembre 2018

El cinquè

Segons els comptes oficials, encara veu la cinquena plaça a sis gols de distància. Segons la premsa, sempre apressada, ja ha superat la marca de l’antecessor. El cas és que Luis Suárez té a tocar  tal lloc d’absolut privilegi, a punt d’ultrapassar un referent històric de la talla d’en Josep Escolà. I sembla que ningú doni importància a la proesa, aconseguida a un formidable ritme de 37 gols per temporada. Coi amb Suárez, que aviat figurarà en el restringit club de Messi (564 gols oficials ara mateix), César (232), Kubala (194) i Samitier (184). Renoi, a veure si ens n’adonem: parlem de l’extraterrestre en el seu tron de l’Olimp, seguit pel senyor Pelucas, líder indiscutible de l’equip de postguerra amb tretze anys de militància i rendiment extraordinari. En tercer lloc, l’hongarès que va marcar un punt i a cap, abans i després en la trajectòria del club. I el quart, tampoc no es moca amb mitja màniga: el revolucionari que encapçalà el meravellós equip de l’Edat d’Or del club, quan l’onze blaugrana semblava imbatible, fonamentava les bases del seu potencial incomparable i ell figurava entre l’elit del Vell Continent. I en quatre dies, com aquell que diu, Luis Suárez va i es col·locà cinquè del rànquing. Chapeau, uruguaià.

Feu un senzill exercici, que per això ens agrada sospesar i gaudir de les referències pretèrites. Penseu en el golejador modern que més patxoca us faci, sigui Eto’o, Henry, Villa, Kluivert, Quini, Rivaldo, Romàrio, Ronaldo o Hansi Krankl. Doncs l’uruguaià ja els ha deixat ben enrere. A tots ells. Si convertim el repàs en exhaustiu, la perspectiva produeix vertigen i col·loca la gesta en el grau just de reconeixement precís. Per començar, Escolà, conegut com El Mestre o El Catedràtic, el metrònom amb arribada, que diríem avui, a cavall entre la preguerra, quan el conflicte estroncà la prometedora renaixença esportiva liderada per Suñol, i la constatació de la derrota a mans franquistes, en temps que el Barça ja era l’últim aixopluc supervivent de la catalanitat, malgrat ho recordem quatre. Suárez ha passat per davant de golejadors en els que generacions anteriors, els ancestres que ens inocularen el virus, havien confiat a ulls clucs. Aquí s’amplia la llista una barbaritat, sempre depenent dels gustos personals. Pensarem, només, en Re, Villaverde, Evaristo, Eulogio Martínez, Kocsis o alguns altres referents, recordats com qui camina sobre la corda fluixa per por a oblidar injustament cognoms de notable aportació. Com, per exemple, aquell Mariano Martín que hagués estat llegenda de no mediar el càstig rebut, les lesions produïdes pel futbol violent d’aquells dies que acceleraren la seva retirada, de quan era impossible veure arribar als trenta a un futbolista d’àrea. O més enllà, encara, quan la llista s’amplia i eternitza, es barregen els noms de primera hora com el fantàstic Paulino Alcántara, el mateix fundador Joan Gamper, l’escocès George Pattullo, Carles Comamala, Romà Forns, Vinyals, Vicenç Martínez, Gràcia, Ramon…. i tants d’altres, deixem-ho aquí, abans que la cornucòpia de records dels vells temps generi mareig.

Doncs tot això, tots aquestos cracs, èpoques i referències, immortals i mites, s’ha petat, perdoneu el terme per tornar els peus a terra, el tal Luis Suárez. I nosaltres, els contemporanis, fent cabòries sobre quanta corda li resta o com li costa trobar el punt de forma quan comença cada temporada. No parlem ja de personalitat, sentit competitiu, caràcter o tècnica, que la tenim ben present. De vegades, la història també serveix com a mesura de reconeixement objectiu de futbolistes menystinguts per aquesta immediatesa que ens converteix en desmenjats, crítics empedreïts que exigim rendiments impossibles, dignes de ficció d’Oliver i Benji. Suárez, cinquè golejador històric. Quina barbaritat ha perpetrat l’amic de Messi, per l’amor de Gamper.

Més llegits

Segueix-nos a

764M'agradaAgradda
1,605SeguidorsSeguir