Diumenge, 21 Abril 2019

Gerard López: “Que ara Euskadi demana el reconeixement internacional? Potser nosaltres també ho farem”

'La República Esportiva' conversa amb Gerard López, el seleccionador català de futbol masculí, abans del partit davant Veneçuela de dilluns a Montilivi

|


Cada resposta que em dona deixa contestades tres preguntes que li volia fer. Té ganes d’explicar-se i ell mateix posa sobre la taula algun tema polèmic per anar avançant feina. Se’l veu tranquil, confiat en tot allò que ha fet en uns dies complicats per exercir de seleccionador català. Gerard López (Granollers, 1979) deu dormir tranquil.

Les jornades prèvies a l’entrevista han passat moltes coses però, a diferència de tants altres personatges del món del futbol, aquesta vegada ell no té ganes d’amagar-se dins la closca per evitar el perill dels jardins. Per això, mentre mossega el passi per entrar com a visitant a la seu de Catalunya Ràdio -on l’acaben d’entrevistar i on també té lloc aquesta conversa amb La República Esportiva-, s’envalentona, fins i tot, a parlar de la seva polèmica destitució del Barça B ara fa un any i a deixar anar alguns titulars que no faran somriure a la directiva blaugrana.

Publicitat    

Has explicat en d’altres mitjans que Sergio González diumenge estava eufòric per la victòria in extremis del Valladolid, la qual feia que el seu equip s’allunyés del descens i ell pogués afrontar amb més tranquil·litat el partit de Catalunya. Però de cop tot es gira.

Va ser èpic. Al Sergio li vaig enviar una nota de veu explicant-li que havia celebrat els gols del Valladolid al cotxe. Anava amb els meus fills i va ser molt esperpèntic. Al cap d’una estona em va trucar ell, estava feliç a l’autobús i ja estava tranquil per preparar el partit de Catalunya amb mi. Fins aleshores ho havia dut més jo. En canvi, la darrera vegada, contra Tunísia, jo era al Barça B i el Sergio estava sense equip, i per això ell es va encarregar més de la preparació. Diumenge semblava que podríem preparar els dos junts el partit davant Veneçuela i em va dir que en Rubén Alcaraz i en Jordi Masip havien acabat bé a Eibar.

No van tardar en arribar les males notícies.

Dimarts a en Sergio li van comunicar que no ens deixaven els jugadors. A ell sí que li permetien venir, però va decidir quedar-se. Em va trucar més per un tema de patiment cap a mi. I a mi em sap greu per ell, però li vaig dir que havia de fer cas del què li deia el club. Per molta il·lusió que tingués. Han canviat les tornes i ara el club ja no els deixa venir. Està en el seu dret. El Sergio ho va entendre perquè el seu objectiu és salvar el Valladolid. I els jugadors estan fotuts, els hi feia molta il·lusió jugar amb Catalunya, però no hi podem fer res. Tirem endavant.

En Sergio té ganes de seguir amb la selecció després d’aquest episodi?

Sí. Quan vaig arribar al Barça B em van dir que l’Andreu Subies havia demanat si jo podia seguir sent seleccionador, compaginant els dos càrrecs. I Bartomeu va estar encantat que ho compaginés. Aleshores, quan el Sergio va fitxar pel Valladolid no va sortir el tema perquè no hi havia cap partit a la vista. Aquest partit apareix un cop passat el Nadal, quan el president actual, Joan Soteras, em va comentar que segurament podríem trobar partit al març, en data FIFA. Vaig trucar a en Sergio, ho va veure fantàstic i em va dir que, un cop estigués confirmat el tema, ell parlaria amb el club. I així ho va fer, va parlar amb el Valladolid, els hi va dir que hi havia partit el 25 de març i que li agradaria compartir-lo amb mi. Fa tres setmanes li van donar l’OK, tant per ell com pels jugadors.

Amb els entrenadors de l’Osca i el Rayo has pogut parlar?

No, no. Vaig parlar amb en Carlos Suárez, el president del Valladolid, i li vaig dir que cuidés en Sergio, que estava fent molt bona feina i que tot això no l’havia d’esquitxar. Del Rayo he parlat amb els tres jugadors i de l’Osca, amb l’Enric Gallego. Però amb el club no. Ells van enviar el comunicat a la Federació, però no he parlat amb cap dels presidents ni els directors esportius. És una llàstima pels jugadors. Els feia molta il·lusió venir.

Has estat seleccionador des de l’inici del procés i ara has reiterat que les absències dels jugadors creus que només es deuen a causes esportives. Malgrat aixó, és evident que el moment, el context polític-social que ens trobem, fa pensar en altres coses.

Llibertat de pensament, igual que hi ha llibertat d’expressió. Ningú ha demostrat més llibertat i més pacifisme que Catalunya. Som exemple de llibertat d’expressió. En el meu cas, com a seleccionador i també com a exentrenador del Barça B, equip en el qual vaig trobar-me a l’altre costat de la situació perquè vaig veure com m’agafaven jugadors per anar a les seleccions, he de parlar de la vessant esportiva. M’he de refiar que la decisió del Valladolid, el Rayo i l’Osca sigui esportiva, si així m’ho diuen. Per això el meu cap no va més enllà. Però la gent ha de pensar i opinar el què vulgui. Jo entenc i respecto les decisions. S’estan jugant la vida i, si l’Enric ve i li passa alguna cosa, la gent es menja els dirigents de l’Osca. O en Jordi i en Rubén al Valladolid o els tres del Rayo. Un d’ells és el capità. Són tres clubs que s’estan jugant molt per continuar a Primera. M’ho deia en Carlos Suárez: “a mi, salvar-me o baixar m’ho canvia tot. Si em salvo, puc saldar el deute del club i tindré ingressos per fer un equip millor”. Durant deu o quinze minuts em va donar explicacions esportives i jo me l’he de creure. Sóc el seleccionador i ja li vaig dir al president de la Federació Catalana que no volia que això derivés en un acte polític. Per mi mai ho ha estat. El país ha anat avançant molt més enllà.

Això t’anava a preguntar. Fa uns anys els partits de Catalunya eren un bon escenari per dissenyar una reivindicació política. Ara, amb la política a primera línia, el partit ha quedat en un segon pla. Quin paper té avui la selecció?

Jo havia anat a Montjuïc als partits davant Bulgària i Nigèria. Mentre eres dins el camp, jugaves, però veies que el públic no mirava el futbol. Estava allà per altres coses. En canvi, el país ha avançat i ara hi ha altres actes en els quals la gent és capaç de mostrar les ganes d’assolir la independència. Han aparegut els Òmniums, les Plataformes i les Assemblees, i el partit ha sobreviscut perquè per nosaltres és un acte esportiu important i il·lusionant. A més, serveix per valorar com estan els jugadors i on podria situar-se la selecció si competís a nivell oficial, que estic convençut que seria molt amunt. Per mi és això. I pels jugadors també. Per molts d’ells, és l’única oportunitat de vestir la samarreta d’una selecció perquè creuen que no aniran mai amb Espanya. Per Gallego o per Alcaraz, que porten tota la vida jugant a Segona B i Segona A, jugar a Primera i venir amb la selecció catalana era un somni.

Per què no s’ha disputat cap partit en els últims tres anys?

Des del partit de Tunísia fins que em van destituir del Barça B no vaig estar gaire al dia de la Federació. En canvi, des de l’estiu, quan vaig tornar a la Federació com a director esportiu de tot el futbol, sí que hi sóc més. Aleshores, hi va haver el canvi de Subies per Soteras i tota la reorganització de l’estructura. I és quan li vaig dir al nou president que havíem d’organitzar un nou partit. Jo tenia ganes de fer-lo i els jugadors m’ho demanaven.  És un càrrec que exerceixo encantat i ho faig molt il·lusionat. Sóc un privilegiat. El millor és rebre missatges de jugadors TOP durant l’any preguntant quan jugarem el partit.

Entre aquests, imagino que hi ha Piqué i Granell, els qui més s’han significat políticament. Els deu fer especial il·lusió.

Els del Girona estan bojos. Granell està boig. Però també Àlex Moreno, del Rayo, duia mesos enviant-me missatges perquè volia venir amb la selecció. I l’’Àlex Gallar anava boig per jugar. A ell el vaig patir com a rival en l’ascens amb el Barça B, quan jugava a la Cultural Leonesa. I a l’Enric el vaig patir com a rival quan jugava al Cornellà. S’ho ha currat des de Tercera. Això és el que més m’emociona. I els cracks, doncs sí, hi ha jugadors que m’anaven preguntant si hi havia algun partit. S’ajunten tots només un cop, però creen molt bon rotllo entre ells i una camaraderia especial. De fet, ells van insistir en fer un partit a domicili i és quan aleshores vam organitzar el duel amb el País Basc a San Mamés. És un dia que els il·lusiona, fins i tot als jugadors que tenen mil títols. És especial.

S’ha seguit l’exemple d’Euskadi jugant en dates FIFA. Es pot seguir també el camí dels bascos i demanar el reconeixement internacional com a selecció oficial FIFA?

El País Basc va demanar data FIFA i li van donar. Nosaltres hem anat una mica a remolc, també perquè hem estat un punt aturats últimament. És cert que els darrers anys hem anat a remolc d’ells. Que ara Euskadi demana el reconeixement internacional? Potser nosaltres també ho farem. Tinc la sensació que a nivell nacional, una vegada assolit el concert econòmic i desaparegut el terrorisme, han aconseguit un món molt pacífic, molt còmode, on no hi ha problemes. I el pas que han fet, del qual ningú en diu res, si el fa Catalunya tindrà molta més repercussió mediàtica. Ahir vaig aparèixer a totes les televisions i diaris estatals perquè ja es buscava que el seleccionador català, després del tema del Valladolid, l’Osca i el Rayo, digués alguna cosa polèmica. Hi ha ganes de buscar embolics i per part meva no en trobaran. Sempre ho he dit: el partit de Catalunya és una festa esportiva i sempre defensaré als jugadors. Han de tornar a casa seva i no vull que tinguin cap problema. Per mi i per ells no serà una reivindicació política.

A Catalunya Ràdio vas comentar que havies tingut ofertes per entrenar l’Extremadura, el Nantes i el Ludogorets, entre d’altres. Hi ha alguna cosa seriosa de cara al futur proper?

S’està començant a treballar i, a partir d’ara, es mourà el mercat. Una vegada descartades les de l’estiu hi ha hagut temptejos, alguns a Segona Divisió, però no han acabat de quallar. Alguns perquè van trobar un altre entrenador, d’altres perquè jo no ho veia molt clar tenint en compte la situació de l’equip. Potser encara és d’hora, però en dues o tres setmanes hi haurà equips de Segona que sabran on seran la temporada vinent i podran començar a planificar el curs. Accepto que el meu mercat a Primera encara no està obert. Tinc els peus a terra i en sóc conscient. Espero que se’m valori la feina al Barça B, malgrat  el final no va ser l’ideal perquè sortís ben parat, i més en un filial que ven que els resultats no són importants i preval la formació.

Quina és la funció del Barça B? Formar o competir?

Han de ser les dues. Sempre he defensat, dins i fora, que l’obligació d’un filial és formar, però a la vegada ser a la màxima categoria possible per competir. I això ho has d’aconseguir treballant i fent-ho de la millor manera possible. Potenciant els de baix, però també fitxant algú bo de fora que tingui una edat i pugui ajudar. I, si n’has de portar dos una mica més experimentats perquè protegeixin els joves i perquè els facin veure que hi ha vida fora del Barça, ho fas. Per a mi són els dos objectius. No em val només pujar peti qui peti.

Tu vas tenir pressió en aquest aspecte.

Sí, jo vaig tenir pressió per pujar amb una mitjana d’edat de 21 anys i fent debutar 15 jugadors del juvenil. Vam pujar a Segona A amb gent de casa i amb els tres, quatre o cinc efectius que ens van ajudar a muntar un vestidor molt fort, com Fali, Alfaro o Perea, que ja tenien la seva experiència a Segona B. I no parlem de ningú de 30 anys, com tenen altres filials arreu d’Espanya. Jo tenia la obligació de pujar i ho acceptava. Encara que no m’ho hagués dit el club, teníem un grup per ascendir i ho havíem d’aconseguir. Vam fer el rècord de punts a Segona B sense oblidar la formació. D’aquell equip, en Carles Aleñá ha pujat al primer equip. I feia temps que no s’hi n’assentava cap jugador del planter, des de Sergi Roberto. A Palencia, Cucurella i Cardona els tenen cedits. No sé si tornaran, però són jugadors que s’han format i que aquesta formació els permetrà triomfar a Primera. Tots aquests joves, més els futurs del primer equip Riqui Puig, Oriol Busquets, Mujica, Abel Ruiz i Miranda, són jugadors que van debutar al filial en edat juvenil. Vam pujar, però no vam oblidar la formació de cap d’ells. Parleu amb els nanos i us ho diran. Bé, ja sé que és impossible, que no es pot parlar amb ells, però són els que millor ho poden explicar.

Creus que a jugadors com Cucurella o Palencia se’ls va donar les suficients oportunitats al primer equip?

És molt difícil. Em poso a la pell de l’entrenador del primer equip i és molt complicat. S’ha de donar l’hàbitat perfecte, en el moment ideal, per anar pujant i protegint un jugador. Entenc que l’entrenador del primer equip no ha d’estar condicionat a la pressió popular d’un club que li agrada fomentar el jugador jove i que la base sigui de la casa. Hem tingut una generació molt bèstia de gent de la casa, començant pel Leo, el qual el considerem nostre perquè va arribar molt jove. Però s’ha de donar el moment ideal perquè els jugadors vagin agafant minuts, tinguin continuïtat i es puguin assentar al primer equip. En Carles ha estat un bon exemple de com es pot fer. En canvi, amb Cucurella i Miranda ha estat més difícil. Ara en Cucu està competint bé i Miranda està començant a entrar. I és més fotut quan et toca entrar en un partit com el del Llevant a la Copa del Rei, com va passar amb Chumi. Si l’entorn i el moment són els ideals, em consta i sé que l’Ernesto Valverde és un entrenador a qui li agrada mirar avall. Almenys a mi m’ho va demostrar.

L’any passat hi havia molta gent de la casa, però potser també es va incorporar massa gent de fora a mitja temporada per salvar la categoria?

Una vegada aconsegueixes l’objectiu de pujar, que va ser claríssim, per mantenir-te t’has de reforçar. Això és així. Jo vaig fomentar el fitxatge de jugadors joves que ja tinguessin experiència a Segona o a Primera, que fossin una inversió perquè fessin una bona temporada, et guanyessin partits i es poguessin revendre. El cas d’Arnaiz és el millor exemple. Un jugador que estava jugant molt bé al Valladolid, que el volia el Madrid i que vaig aconseguir amb una inversió més important que no pas la d’un juvenil. Si feia una bona temporada, el podries vendre pel doble o, fins i tot, es va arribar a parlar de les seves opcions de pujar al primer equip. De fet, va debutar-hi, va marcar i hi va haver un moment que es va debatre si ell era el quart o cinquè davanter que buscaven. Jo era partidari d’això, d’una base nostra de jugadors que ens van ajudar a pujar i que es mereixien tenir continuïtat, i de quatre o cinc elements més experimentats. Però al desembre anàvem malament a la classificació i el club va entendre que ens havíem de reforçar. Aquí ja no hi vaig entrar. En aquell moment, la meva situació i la comunicació amb la direcció esportiva del Barça B no era la mateixa que havia tingut amb en Pep Segura, perquè ell ja era al primer equip. Al desembre ja no vaig entrar en les decisions i al final va passar allò que havia de passar. Per molt que diguin que fomenten la formació i no els resultats, el Barça em va fer fora pels resultats quan encara estava viu per salvar l’equip a sis partits d’acabar la lliga. Ho estic explicant tot, però entén que per a mi va ser una situació dura. Ho vaig passar malament. Em va rebentar. En aquell moment vaig considerar que, pel fet d’haver pujat i de tenir el vestidor a mort, mereixia quedar-me i lluitar per salvar-nos.

Vas fer debutar Riqui Puig al Barça B en un partit davant el Nàstic de Tarragona. Què li vas veure per apostar per ell quan encara era juvenil, essent físicament tant petit?

A en Riqui, la gent el veia al cadet i al juvenil i tothom deia que era molt bo, però que també era massa feble físicament i pensava que quan hagués de competir amb el Barça B a Segona B o Segona A se’l menjarien. Era la sensació que hi havia. En aquests nanos has de confiar-hi, els has d’agafar i fer-los tirar endavant. A en Riqui jo el veia competint amb el juvenil i tenia coses especials, però jo també tenia aquest interès en veure’l en el dia a dia. Aleshores, quan va començar a venir als entrenaments, el vaig veure amb moltíssim talent i no no s’arrugava amb ningú, tampoc amb els que li treien tres o quatre anys. En un entrenament amb el Barça B ja hi havia més competitivitat que amb el juvenil. Demanava la pilota i si la perdia la tornava a demanar. I, si hi havia una pilota dividida, anava al xoc. Allà em va demostrar que era un noi preparat per jugar al Barça. Jo no el volia cremar, ni molt menys, però em va enganxar en una època que vam tenir moltes lesions al mig del camp i vaig voler premiar en Riqui, en Collado i en Monchu. Sí que és veritat que en partits fora de casa veia més titulars a en Monchu o en Collado, perquè tenen més planta, però al Mini tenia clar que en Riqui havia de jugar. Ara està creixent i fent les passes adequades per ser un gran jugador. No l’hem de deïficar. L’han de cuidar i mimar perquè pugui ser allò que tothom espera.


Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,759M'agradaAgradda
2,119SeguidorsSeguir

Més llegits