La pallissa del Bayern al Barça per 8 a 2 queda rubricada en un article de The New York Times amb la lapidària sentència sobre la brillant època del FC Barcelona: The End.
Si va sorprendre la presència de periodistes nord-americans a la presentació de Koeman, més evidències que el daltabaix a can Barça té ressò planetari i, específicament als EUA, és un article al NYT que, tot i ser del dia 14 i que per tant conté informació que ja ha estat superada, traduïm resumidament a continuació:
Lionel Messi es va girar. Havia perdut la pilota, però no va fer cap esforç per reparar el seu error, no va intentar recuperar el control de la pilota. Es va aturar, va esperar un segon, i després va mirar cap a l’altre costat de camp. Com si sabés i al que anava a ocórrer i no li importés -o no suportes- veure-ho.
Un cop va passar, Quique Setién també es va donar la volta, va sacsejar el cap i va encongir les espatlles, va mirar al seu equip tècnic a la recerca d’una explicació, o una mica de consol, o la confirmació que el que estava passant no era real -perquè no podia ser-ho- sinó una espantosa al·lucinació. En el terreny de joc, els seus jugadors tenien la mirada perduda.
Això és el que li va passar a Ernesto Valverde, que va cometre l’error garrafal de només guanyar dos títols de la Lliga en dues temporades i posar al Barcelona en el camí a un tercer. És el que hauria passat, tard o d’hora, a Luís Enrique si no hagués saltat del vaixell, potser no just abans que el fessin fora, però sí sabent que a la fi sempre arriba la puntada. És el que li va passar a Tata Martino.
Setién no li va dir a Marc-André ter Stegen, l’arquer més dotat tècnicament del futbol mundial, que oblidés com passar la pilota. No va dissenyar una estratègia que implicava que les seves defenses i migcampistes es fiquessin ells mateixos en dificultats. No els va ordenar als seus jugadors que no mantinguessin les marques o que deixessin obertes les línies de passi del Bayern o que no tornessin a defensar.
Els jugadors del Barcelona segueixen sent, home a home, pròdigament talent. Messi segueix sent el millor jugador de la planeta. Però alguns han envellit i altres no han crescut i altres més han estat afegits a un equip que no s’adapta a les seves fortaleses.
Aquest no és un equip que pot jugar com vol, com se suposa que ha de jugar. És un equip que ha arribat a la fi del seu trajecte, tal com Piqué va insinuar després d’acabar el partit, en admetre que fins i tot ell haurà de marxar si això és el millor per al club. Ja no és un equip que pugui competir amb els millors d’Europa. Van haver d’haver-se adonat a Anfield, en realitat, però ara ja no ho poden ignorar. És un equip que ha de desmantellar.
I a més, ningú confiaria en l’actual directiva del Barcelona per reconstruir, per tornar a l’equip a la seva cada vegada més llunyana glòria.
Va ser sota el lideratge del president Josep Maria Bartomeu que es va malgastar en Coutinho i Ousmane Dembélé el dineral que Paris Saint-Germain va pagar per Neymar. Aquesta directiva és la que ha gastat 750 milions d’euros en quotes de transferència des de 2017 i se les va arreglar per empitjorar l’equip. La que ha rotat directors esportius, la qual ha vist una promesa després d’una altra abandonar l’acadèmia del club perquè el camí al primer equip estava bloquejat.
Aquí és on hauria de recaure la culpa: en els que han supervisat la dècada en la qual l’equip que va enlluernar Europa amb Pep Guardiola i que s’ha esvaït fins a quedar en una closca, que han desaprofitat els últims anys de Messi, qui van dur al Barcelona a aquestes nits de Roma, Liverpool i Lisboa.
En 2018, el de Roma va ser dolent. El Barcelona havia guanyat el partit d’anada dels quarts de final amb facilitat, 4-1 al Camp Nou. Pocs li donaven alguna oportunitat a la Roma en el partit de tornada: una oportunitat per recuperar una mica d’orgull, potser. Però el Barcelona es va ensorrar, va perdre 3-0. Messi i els seus companys hi van donar voltes durant mesos. A l’inici de la següent temporada, va donar un discurs en el qual va resumir la seva determinació per esmenar el que ha passat.
En 2019, el d’Anfield va ser pitjor. Messi havia aconseguit complir la seva paraula. El Barcelona havia avançat sense problemes fins a les semifinals, i havia desarmat al Liverpool en terres catalanes. Arturo Vidal, el canós migcampista xilè, havia promès fer una particular donació a la ciència si el Barcelona no arribava a la final. Trent Alexander-Arnold va espavilar-se en el llançament d’un córner i el Barcelona es va trencar.
¿Però i això de Lisboa? Això va ser una cosa completament diferent. “Hem tocat fons”, ho va definir Gerard Piqué, gairebé plorós. Això no va ser una momentània errada de concentració, uns pocs minuts de bogeria. Això no va ser supèrbia o arrogància o alguna falla de caràcter desenterrada enmig de l’excitació del Stadio Olimpico o Anfield.
Aquest era un marcador que treu la respiració, un resultat per posar fi a una era. Que un jugador que simbolitza el malbaratament de club, Philippe Coutinho -el jugador més car de la història de Barcelona, un jugador que encara pertany al Barcelona-, fos qui assestés els dos cops de gràcia oferia la temptadora narrativa d’una mena de paràbola, però la condemna final no necessita cap explicació, de parèntesi. Aquí estava el marcador. Vuit. El Barcelona n’havia rebut vuit. Això -i no és una exageració- només pot ser el final.
Ho serà, sens dubte, per Setién. És “tot molt proper” per saber si continuarà, va dir després del partit. Què més podia dir? És, bàsicament, un entrenador decent, idealista, tremendament desbordat per la responsabilitat, però no és ruc. Sap perfectament bé com és això. Podria ser acomiadat sortint de l’Estádio da Luz a Lisboa el divendres a la nit. Podria ser acomiadat a l’aeroport el dissabte al matí. Podria ser acomiadat a l’avió, o enfront de la cinta transportadora d’equipatge. Però l’acomiadaran.
Per quan el vuitè entrar, els jugadors del Barcelona amb prou feines es movien. Setién també estava immòbil. Sota la resplendor dels reflectors, semblava embruixat, commocionat. La humiliació va ser profundament pública i els perseguirà a tots durant molt de temps. Els que realment tenen la responsabilitat es van salvar d’aquesta terrible experiència.
Però hi ha algunes coses que no es poden evitar. Vuit. En un partit de quarts de final de la Lliga de Campions contra el poderós Barcelona, mentre el món mirava, el Bayern Munic va anotar vuit vegades. Sens dubte per Setién, i probablement per alguns dels jugadors, per aquesta encarnació del Barcelona, aquesta versió al camp i aquest govern fora d’ell, no hi ha marxa enrere. Aquesta és la finalitat.
Aquí en teniu la versió completa i original en anglès
