Diumenge, 8 Desembre 2019

L’estranya parella

El pàdel i l'esquaix són dos esports cosins que s'han repartit les èpoques daurades i rivalitzen per atraure practicants

|

El primer campió d’Espanya d’esquaix va ser Carlos Sainz. Sí, el protagonista de “Carlos, trata de arrancarlo”. El mateix. Com a forma d’introduir-se un esport en un Estat no està gens malament. Sobretot si poc després un altre dels pioners en practicar-lo és ni més ni menys que el rei, Juan Carlos I, qui va demanar la construcció d’una pista al Palacio de la Zarzuela. Les dècades dels 80 i els 90 van ser daurades per l’esquaix, que va aparèixer amb la mateixa virulència que el pàdel ho faria els 2000, convertint-se en el passatemps preferit dels banquers, els empresaris i els directors de diaris a l’hora de parlar de temes importants. Qui no jugava a esquaix no era ningú. Qui no juga a pàdel no és ningú.

Publicitat

El nombre de jugadors d’esquaix federats a Catalunya es manté entre 500 i 600 -des de fa uns anys, en el conjunt de l’Estat espanyol la xifra es mou entre les 1.500 i les 2.500 llicències. En el moment de màxim esplendor es van superar les 10.000-, el mateix registre que hi havia abans de la irrupció del pàdel. Per tant, en aquest sentit no ens ha afectat. Allò que hem perdut en massa són els jugadors esporàdics que feien servir l’esquaix com una pràctica socialitzadora per tancar negocis o fer la cervesa”, explica Joan Casahuga, president de la Federació Catalana d’Esquaix i Raquetbol. “Aquesta tipologia de practicant s’ha passat al pàdel perquè requereix molta menys condició física”. Un estudi de l’American Collage of Sports Medicine publicat a la revista Forbes va demostrar que l’esquaix és un dels esports que més calories fa cremar en 30 minuts, amb una mitjana de 517.

L’esquaix va arribar a Madrid a principis dels 80 -el primer lloc on es va practicar va ser al Club Financiero del carrer Gènova- i ràpidament va entrar a formar part del lleure de les classes altes. Però poc a poc es va anar socialitzant i viatjant pel territori, fins fer fonda a Barcelona. Això va comportar que es construïssin compulsivament pistes d’esquaix -la majoria d’elles estaven ubicades en clubs privats que es basaven en el trio pistes, vestuaris i bar- que a principis dels 2000 van anar desapareixent o reconvertint-se en altres tipus d’instal·lacions esportives. El preu aproximat d’una pista d’esquaix és de 35.000 euros i necessita estar sotacobert i gaudir d’un sostre alt. En canvi, el cost de construcció d’una de pàdel està entre els 12.000 i els 18.000 euros i té l’avantatge de poder ubicar-se a l’aire lliure.

“Els primers gran símptomes de crisi van notar-se durant la segona meitat dels 90 i no va ser per culpa de cap altre esport. Els gestors molts cops busquen un enemic per amagar els propis fracassos”, explica en David Jaume, el director del Gimnàs Esquaix Igualada, un dels pocs centres especialitzats en l’esquaix que resisteixen a Catalunya. “Quan parlem de la crisi de l’esquaix sempre em pregunto per què mai es diu que un dels provocadors d’aquesta va ser precisament la mateixa raó del seu èxit: el fet d’estar de moda. Totes les modes passen. És un error culpar al pàdel dels nostres mals”, considera. El Gimnàs Esquaix Igualada s’ha reinventat cinc vegades en els seus 33 anys de vida. Durant aquest temps ha perdut la filosofia de club social i familiar, i ara és un club de fitness referent a la ciutat que ha multiplicat per vuit els seus metres quadrats. No ha tingut cap recança en apostar també pel pàdel amb la construcció de quatre pistes.

“Les modes que creixen tant ràpid també acostumen a caure a la mateixa velocitat. Després d’una borratxera gran ve una ressaca considerable. Les federacions, tant l’espanyola com la catalana, aleshores no estaven ben preparades i es van crear estructures sobredimensionades i es va començar a sobreviure gràcies a les subvencions”, argumenta. “No es va treballar de debò per assegurar el futur amb la formació de tècnics i escoles esportives, ni es va fer la suficient promoció. La majoria de clubs d’esquaix estaven situats en àrees molt urbanitzades i quan el negoci va deixar de ser rendible van ser presa fàcil de la pressió immobiliària”. Apostar pel futur és allò que posa en pràctica el Gimnàs Esquaix Igualada. En la seva escola de formació s’han format campions d’Espanya i jugadors internacionals.

Així com l’esquaix va néixer a Anglaterra, el pàdel és originari de Mèxic. Allà es va començar a practicar com una variant del tennis i a Espanya va arribar a la Costa del Sol durant la dècada dels 80, concretament a Màlaga i Marbella. Ràpidament es va estendre per d’altres zones, entre elles Catalunya. La primera pista de pàdel a casa nostra es va construir al Club de Golf d’el Prat el 1984. A partir d’aquí, clubs com el Ciudad Diagonal d’Esplugues de Llobregat, el Can Mèlich de Sant Just Desvern i el Bonasport de Barcelona van ser els pioners en tenir pistes de pàdel i més tard s’hi va sumar el Reial Club de Polo de Barcelona i molts d’altres, que ja van comença apostar per aquest esport entre finals dels 80 i principis dels 90, força temps abans de l’esclat dels 2000. “El punt d’inflexió per al creixement del pàdel a Catalunya es va produir el 2004, quan es va fundar la Federació Catalana de Pàdel i va ser reconegut com un esport de ple dret federatiu. A partir d’aleshores, va començar a tenir difusió i una expansió molt ràpida, tant pel que fa a la construcció de pistes com pel que fa al nombre de practicants”, explica en Pere Hernández, l’actual president de la federació.

El rei Juan Carlos I jugant a esquaix. / EFE

A dia d’avui, aquesta té 260 clubs afiliats, els quals aporten 1.250 pistes federades. El 30% d’ells es dediquen íntegrament al pàdel. A banda d’això, n’hi ha d’altres que no estan federats. “Els motius de l’auge del pàdel són variats: en primer lloc, va ser gràcies a l’enorme teixit de clubs i a la tradició catalana de basar l’esport en aquests. D’altra banda, els clubs de tennis van acollir molt bé l’arribada del pàdel i li van permetre una inserció ràpida i fàcil, posant-lo a l’abast de milers d’esportistes que van conèixer un esport nou i de forma ràpida s’hi van aficionar”, considera Hernández. “A més, com a joc el pàdel es senzill en la iniciació, et dona un progrés ràpid i és molt transversal en la pràctica perquè permet la barreja de sexes i de diferents nivells tècnics. I és molt socialitzador per la proximitat a la pista entre els jugadors”, afegeix. Pels clubs, construir una pista de pàdel suposa comprometre poc espai de les seves instal·lacions, la inversió és relativament assumible i les despeses de manteniment no són exagerades.

“És incert aventurar quin és el marge de creixement del pàdel, però la veritat és que continua creixent, en nombre de clubs, federats i practicants, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol i a nivell internacional. Pel que fa al pàdel federat, Catalunya és la primera comunitat autònoma d’Espanya en nombre de jugadors. Dels 72.000 que hi ha a nivell nacional, 19.000 són d’aquí. És a dir, el 26%”, exposa el president. A Catalunya, el pàdel ja és el desè esport federat en nombre de llicències entre les 69 federacions esportives catalanes existents. I ho ha aconseguit en només 15 anys de vida. “El proper objectiu ha de ser consolidar el creixement internacional i que un dia pugui ser esport olímpic”.

No està d’acord amb aquest optimisme l’Alex Luque, el responsable de la secció d’esquaix del Gimnàs Triops de Banyoles. “El pàdel és una moda i arribarà un moment que començaran a tancar pistes perquè l’oferta s’haurà d’adequar a la demanda, com li va passar a l’esquaix en el seu moment. A la meva escola tinc nens i nenes que abans jugaven a pàdel i s’han quedat a l’esquaix un cop l’han provat”. L’Alex és un pediatra que va arribar a Banyoles procedent de Girona amb la seva parella. Els dos eren molt esportistes i van apuntar-se al Triops. Quan els hi van mostrar les instal·lacions es van adonar que les tres pistes d’esquaix estaven pràcticament abandonades. “Semblaven un cementiri. Tenien 25 anys, els mateixos que el gimnàs, i es podria dir que ningú hi jugava. El Gimnàs Triops estava a punt de tancar”. Però la família propietària, la Juncà Trasserras, fa vuit anys va posar al capdavant del negoci als seus dos fills per intentar salvar-lo.

Una de les primeres decisions que van prendre va ser proposar a l’Alex i a la seva parella de ser els encarregats de gestionar la secció d’esquaix. Van dir que sí sense tenir gaire idea de com la gestionarien, però des de bon començament van tenir clar que res tindria sentit sinó lluitaven per assegurar el futur d’aquest esport. Així que van crear una escola en edat infantil. El primer any van tenir tres alumnes. A base de ser actius a les xarxes socials, de moure’s pels mitjans de comunicació locals i d’explicar l’esport a les escoles i els instituts el nombre va anar incrementant-se progressivament. Cada estiu fan un casal orientat a aquest esport. Enguany hi passaran més de 150 nens i nenes. “I en edat sènior hem fitxat jugadors potents perquè situïn els nostres equips absoluts al màxim nivell català i estatal”, diu l’Alex. Aquesta és la manera que ha trobat el Gimnàs Triops per mantenir-se en vida, però l’esquaix per sí sol també ha cercat sortides a la seva crisi de practicants no federats. “Una d’elles és l’esquaix 57, la nova denominació del Soft Ràquet, el qual et permet cremar un nombre de calories similar al de l’esquaix, però sense danyar les articulacions perquè la pilota bota molt”, explica Casahuga. “I han millorat molt les retransmissions televisives de les grans competicions -són les pertanyents a la PSA (Associació Professional d’Esquaix) i els partits es juguen en pistes de vidre-”, afegeix.

Actualment l’esquaix està de moda als Països Àrabs, a Sud-Amèrica i als Estats Units. “Si bé és cert que gairebé va tocar fons a principis de segle, ara sembla que dona símptomes d’una certa recuperació, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. En canvi, a la capital és evident el dèficit de bones instal·lacions i el seu creixement està una mica compromès per la falta de voluntat inversora”, considera el responsable del Gimnàs Esquaix Igualada. “Pel que fa al pàdel, aquest ha deixat de ser una moda i ha passat a ser un esport madur que ha superat la fase crítica. Malgrat això, no pot baixar els braços perquè el seu creixement comença a donar símptomes d’estancament o cansament, producte d’una sobre-oferta”, adverteix.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,820M'agradaAgradda
2,312SeguidorsSeguir

Més llegides