Aquest agost ha fet coincidir el final de la temporada futbolística 19-20 amb l’inici de la 20-21 i el darrer títol que ha tancat aquest tan irregular any esportiu ha estat la final de la Champions femenina jugada al País Basc, a San Mamés i Anoeta.
El desenllaç ha tornat a coronar el que és el millor equip femení de futbol europeu, l’Olympique Lyonnais per un 1-3 davant el botxí del Barça, el Wolfsburg alemany. Les franceses aconsegueixen el seu cinquè títol consecutiu en aquesta competició.
Si en sous de les jugadores, en ressò mediàtic i en molts d’altres aspectes, el futbol femení està molt lluny de resistir la més mínima comparació amb el futbol masculí, un aspecte concret, que hauria estat força senzill de resoldre, ha fet evident aquesta gran diferència de tracte: era una final europea, no aquest darrer partit sinó tot el torneig a vuit, i no hi ha hagut VAR, un fet que va motivar crítiques de l’entrenador blaugrana, Lluís Cortès, a la roda de premsa, acabada la semifinal amb el Wolfsburg: “Com és possible que per estalviar-se quatre cèntims no hi hagi hagut VAR en dos estadis de primeríssima categoria, com els de Bilbao i Donosti, que estan preparadíssims i on el VAR funciona a cada jornada.”
També ho va dir la capitana del PSG, la basca Irene Paredes: “Que no hi hagi VAR a la Champions femenina és discriminació. Ho dic així i no me n’amago. Si volem igualtat, ho ha de ser en tot.”
A les dues semifinals, ambdues resoltes amb un solitari gol, hi va haver episodis del joc on el VAR hi hauria intervingut i, possiblement, rectificat alguna decisió. A la final, però, no hi ha hagut tant aquesta polèmica, ja que les franceses del Lió, arribant 0-2 al descans, no han tingut excessius problemes. Quan les alemanyes han escurçat diferències i més collaven, ha arribat la sentència del tercer gol, en el minut 88.
