Diumenge, 24 Març 2019

Pesic es queixa


Svetislav Pesic s’ha queixat dels xiulets que una part del Palau Blaugrana, suposadament minoritària, dedica a les prestacions dels seus jugadors. Els recrimina aquesta manera de ser, aquesta desmesurada exigència. Al final, l’aficionat culer rep per sistema. Si colla, li diuen que no recolza prou. I si es lliura sense reserves ni espera de contraprestacions, aviat pot sentir que, amb franquesa, li prenen el pèl. Hi ha impagables tòpics de l’esport que no saps mai com prendre’t, de perillosos com resulten. Es diu que el públic culer és de Liceu, a la defensiva, a l’espera de que els artistes li proporcionin gaudi per reaccionar i mostrar cert entusiasme. Reactiu, d’aquí que la directiva, sempre disposada a pensar per nosaltres, decidís en l’apartat futbolístic l’activació d’una grada d’animació que moltes vegades sembla allò de penjar-li dues pistoles al sant, de poca coherència com mostren les seves accions en relació a la identitat col·lectiva de l’Estadi. I quina és, aquesta personalitat? Ves a saber, fa anys que ens hem desorientat en cabòries, disposats a avaluar comportaments sota altres tòpics de dubtosa solvència. Com, per exemple, que el públic és sobirà i té dret a exclamar-se com desitgi, argument que surt de passeig quan la gent expressa quelcom en línia similar al que pensa la personalitat que proclama aquest hipotètic respecte al veredicte popular.

Pesic es queixa i potser no repara en la trajectòria de la secció, no amplia al focus de perspectiva per obtenir imatge dels tres darrers anys, dignes del pitjor malson, en el que la marxa pel pedregar ha anat acompanyada, detall gens menor coneguda l’ànima culer, d’un esplèndid recorregut del màxim adversari, conduït, de propina, per un tècnic sorgit de la pròpia casa. En fi, a tothom li agrada guanyar, anhel consubstancial a un club d’aquesta grandària que destina respectable pressupost a l’esport de la cistella. Per tant, sense entrar en allò de l’ou i la gallina, normal que la gent xiuli la persistència del despropòsit i hagi perdut la paciència. Si es guanyés, igual entraríem en una altra dialèctica similar, dedicada a la bellesa del joc, protagonitzada la protesta per aquells que prioritzen l’estètica sobre el marcador, però ens semblaria foc d’encenalls. Al cap i a la fi, ningú bada boca al futbol, tornem a comparar, mentre Messi els faci vèncer, un cop perduda la plàstica que els va fer cèlebres arreu. Això d’assenyalar el xiuxiueig, el descontentament, la falta de suport queda lleig en un empleat molt ben pagat al que es contracta, precisament, suposadament, per donar allò que es pretén sense obtenir-ho. Ara bé, en tot cas, queixa’t als teus superiors dient que amb aquest material no es pot construir gaire o que ells no saben comprar la matèria primera que requereix la teva cuina. Si ho fes, Pesic duraria quatre dies, prou ho sap el veterà coach, però acostuma a ser aconsellable el populisme, la demagògia de carregar el neuler sobre qui menys protagonisme, i per tant culpa, aporta en el desori general. Al bàsquet blaugrana s’ha acabat la paciència i prou ha durat. El feligrès del Palau ni es sent ben representat, ni connecta en emocions amb els seus representants, ni, pitjor encara, sap ben bé quan acabarà la comèdia perquè recela d’aquests responsables, incapaços de donar-li continuada satisfacció en tan llarg període de temps. Ni se’ls espera que la donin, tot sigui dit. No deien que Bartomeu era home de bàsquet?  Doncs sembla que ja li estigui bé aquest inacabable carrusel en el que Pesic assenyala amb el dit un actor sense gaires frases a dir en el guió d’aquest esperpent.


Més llegits

Segueix-nos a

2,745M'agradaAgradda
2,072SeguidorsSeguir