Diumenge, 15 Desembre 2019

Reflexió inductiva d’un Barça profà

Entenem per reflexions inductives aquelles que ens permeten passar del particular al general. De l’anècdota a la categoria. De fet, són el pa de cada dia de les anàlisis dels totòlegs del futbol, tertulians i altres periodistes avesats a la conversa fàcil. Però, certament hi ha episodis que ens permeten, des d’una òptica particular, entendre la complexitat del fenomen: quina és l’essència del Barça actual? Qüestió difícil de resoldre, però que possiblement el partit contra el Getafe d’aquest inici d’any va ser prou revelador per prendre algunes notes a part.

Primer. La jornada inaugural d’aquest any va posar de manifest que, enguany, la Lliga tindrà el campió menys dolent. El que erri menys vegades. Ni el partit del Barça va ser una meravella, ni els seus immediats competidors van ser capaços de pressionar el líder. Sobretot, la constatació que malgrat el Mundial de Clubs, el Barça s’enfronta al pitjor Madrid dels darrers temps. Dit això, és una constant des de l’inici de campionat: alguns experts en diuen l’efecte cansament del Mundial.

Segon. Podem rebutjar la guerra dels –ismes, per estúpida i erosiva, però mentre l’equip no trobi substitut per a Xavi o Iniesta aquesta continuarà existint i omplint pàgines de diari. A Getafe, per exemple, vam tornar a constatar que l’arthurisme hauria d’ajudar a fer-los oblidar; però, serà en un futur llunyà. També, que Busquets i Rakitic –i cap dels dos tenen atributs que els facin comparables als dos mags citats anteriorment– són peces clau per l’actual equip de Valverde, que necessita jugar amb un mig del camp més robust i rocós que actuï d’engranatge entre les peces si volem entendre l’actual composició de la plantilla.

Tercer. I aquí entra en joc Arturo Vidal. Molt criticat el seu fitxatge a l’inici, un excèntric fora dels terrenys de joc, però finalment prou professional per comprendre que només amb perseverança es podia fer un lloc en una de les plantilles més competitives d’Europa. O la que més! Al Coliseum Alfonso Pérez va entendre el seu rol, va bregar i sacrificar-se per equilibrar el mig del camp i, fins i tot, ja comença a entendre algunes facetes del futbol posicional, com és el joc al primer toc. Vidal pot ser considerat pels guardiolistes com l’anti-Barça –i així ho era, quan vestia de rival–, però el joc mundà de l’equip comença a obrir-li una finestra d’oportunitat per la seva manera barroera d’entendre el futbol.

Quart. Si el xilè ha aconseguit apaivagar la seva vida extra-futbolística integrant-se a l’equip, també sembla que creix el francès Dembélé. El gamberro o el rebel, tant se val. L’adolescent permanent que s’ha trobat al millor club del món gairebé com un regal. La promesa pagada a preu d’or per cobrir les mancances en la planificació de fa un any. Però, com que marca tots els mals espanta. I, sobretot, aporta la verticalitat que a vegades li mancava al futbol posicional guardiolista; allò que va començar a canviar Lucho, però que la màgia dels tres tenors del moment no va acabar de deixar quallar.

Cinquè. Al francès li perdonem l’infantilisme perquè qui havia de fer oblidar Neymar; Coutinho, és incapaç de brillar. A Getafe va ser el recanvi de Dembélé, però el seu paper testimonial és una estampa amb un dibuix borrós. Qüestió de caràcter? Psicologia? Trobarem diagnòstics de tot tipus, però l’espasa de Damocles pesa sobre el seu cap carregada pels milions que va costar el seu traspàs. I, davant del fet que només pots competir amb Dembélé per guanyar-se la titularitat (Messi i Suárez són sagrats), la pressió és doble. Coutinho hagués pogut acontentar el guardiolisme més ortodox i els defensors del jogo bonito. Quina pena.

Sisè. Un altre que no es pot despistar: Gerard Piqué. El seu error de marcatge a Getafe va permetre el gol de Jaime Mata. I el Barça va patir durant 45 minuts, després. Aquest any, la defensa de l’equip és un maldecap per a Valverde, que només té segura la posició de Jordi Alba perquè és art i part de la grandesa de Messi. Però, si el club aconsegueix trobar un central amb projecció i capaç de mantenir la concentració durant els 90 minuts, el de la Bonanova tindrà encara més temps per gestionar l’Andorra o la seva Copa Davis. Piqué ha evidenciat que, per ell, jugar a futbol pot ser secundari: és empresari, home anunci i, de rebot, central. Però, hi ha qui comença a posar en dubte on està l’objectiu vital del futbolista.

Setè i per acabar: res no s’entén sense Leo Messi. El Barça post-Messi és inimaginable, desèrtic. Messi, i ja sent capità, recorda permanentment la grandesa de la Masia, evidencia la humanitat del futbolista-estrella i explota la màgia del crac. Enguany, Modric s’ha emportat una Pilota d’Or més que qüestionada: el guardó no pot, mai més, encimbellar “el millor del món”, sinó que es limita a premiar “el millor jugador d’aquell any”. La cara de Modric al final del partit contra la Real era un poema (0-2); la fam de gol de Messi cada partit, el futbol fet art, ajuda a entendre perquè malgrat l’actual joc profà del Barça encara hi ha qui fa mèrits perquè siguin entronitzats a final de curs.

Segueix-nos a

2,819M'agradaAgradda
2,311SeguidorsSeguir

Més llegides