Dimarts, 26 Març 2019

Un tàndem contra l’autocensura


“Potser si dediquéssim una mica més de temps al judici que hi ha dels presos polítics, que és super injust, i la gent aquí a Espanya pogués veure una mica més el que passa en comptes de parlar tant del VAR, doncs potser aniríem millor com a país”, així d’explícit es manifestava el central Gerard Piqué minuts després de la victòria en Copa al Bernabéu que certificava el pas a la final del Barça. Pocs dies abans, el capità del Girona, Àlex Granell havia dedicat el triomf del conjunt entrenat per Eusebio al camp del Madrid també als presos polítics catalans. Dos ciutadans expressant els seus neguits públicament. Res d’extraordinari vaja. O almenys així hauria de ser.

Ambdós futbolistes, però, van rebre un allau de crítiques i insults. Enmig del cúmul de desqualificacions emergia un clàssic: “no es pot barrejar la política i l’esport”. Una afirmació d’aquest tipus, amb la contundència i la lleugeresa amb la que sovint s’empra només pot estar feta des de la ignorància o el cinisme. I no sé que és pitjor. Perquè creure que al segle XXI hom pot dissociar el futbol del seu context social és viure en la inòpia intel·lectual.

La transcendència del futbol fa inviable recloure’l en una bombolla aliena al seu entorn. En aquest món tot és política. També el futbol com a fet social que és. De fet és un dels millors mitjans per entendre una societat, una comunitat, una ciutat o un estat. El futbol és una metàfora social. Aquell medi que ens permet entendre dinàmiques socials, ja siguin en clau local, nacional o transnacional. La que ens permet comprendre, en paral·lel, l’evolució d’una rivalitat, la fundació d’un club o la seva desaparició. La política, agradi o no, es manifesta a través del futbol. Arreu en trobem exemples. Des del règim de Mubarak amb els estadis i les mesquites com a únics espais de dissidència, fins a l’equip de pròfugs que formà el FLN per representar una Algèria encara sotmesa pels francesos. Des de la participació del FC Barcelona en la campanya pro Estatut el 1918, fins a l’auge dels grups de seguidors antifeixistes a la MLS arran de l’ascens a la presidència dels Estats Units de Donald Trump.

El futbol és l’esport amb major seguiment al món. El seu èxit rau, justament, en la seva senzillesa. No es necessita res, que no es pugui confegir amb certa creativitat, per poder practicar-lo. És un esport low-cost, d’aquí la seva enorme popularitat atès que hi poden jugar des dels nens de les faveles brasileres o els suburbis sud-africans, fins els fills de casa bona que estudien a les universitats angleses o els presos que al pati gaudeixen del seu reduït lleure entre reixes. És un esport transversal que no coneix de classes socials, però alhora un termòmetre immillorable per copsar els batecs d’una comunitat o un país.

Gramsci afirmava allò de “viure es prendre partit”. A la Catalunya actual, però, això de posicionar-se darrerament s’està convertint en tota una odissea que pot comporta mil i un maldecaps. Els censors de la moral i del políticament correcte, és a dir aquells que s’han erigit en els garants del bé i el mal i decideixen de què es pot o no parlar son els primers en indignar-se arran de les declaracions de Granell i Piqué. Són els mateixos que han blanquejat l’ascens de l’extrema dreta o aplaudeixen amb les orelles quan determinats esportistes, com Rafa Nadal, es manifesten políticament. Aleshores…de què estem parlant? D’una doble moral hipòcrita que criminalitza unes opinions en concret? De la imposició d’un pensament únic? De la criminalització de qualsevol signe de dissidència?

La cirereta del pastís ens la serveix, com no, Javier Tebas, el màxim dirigent del futbol estatal que en les seves declaracions, a banda de criminalitzar un segment determinat de les aficions, es permet el luxe d’alliçonar al personal des del seu pedestal, que creu situat més enllà del bé i el mal. A recer de les paraules de Piquè, Tebas va exclamar: “Gerard es un buen futbolista, un gran central, però de justícia entiende poco. No hay presos políticos en este país. Hay gente que intento cometer un delito de rebel·lión según la Fiscalía y se les està juzgando por eso. Insisto, gran futbolista, gran empresario del deporte però mal jurista”. En resum, futbol i política no s’han de barrejar si ho fan els jugadors, les aficions o aquells que discrepen de les meves opinions, però Tebas pot dir el que li plagui, com quan va mostrar les seves simpaties per Vox o va anhelar l’arribada d’un Le Pen espanyol. Prou coneguda és la seva trajectòria política. Res de nou.

Curiós estat aquest on s’insulta a uns futbolistes per expressar-se, en la seva condició de ciutadans, mentre el dirigent de la màxima competició es vanta de les seves preferències ideològiques sense cap tipus de vergonya. Potser el fet que el 2019 encara existeixi un mausoleu dedicat al dictador que va sotmetre a la població a quatre dècades de foscor i repressió ens ajuda a entendre moltes coses.


Més llegits

Segueix-nos a

2,747M'agradaAgradda
2,073SeguidorsSeguir