Dijous, 24 Octubre 2019

Ainara Acevedo: “He tingut igualtat d’oportunitats i rebo les mateixes ajudes que els meus companys homes”

'La República Esportiva' conversa amb l'àrbitra catalana de la Lliga Iberdrola i la primera del Principat en aconseguir la llicència internacional FIFA

|

Ainara Acevedo (Rosario, 1991) fou la primera àrbitra catalana en tenir l’honor de ser designada internacional per la FIFA. Ara en són dues, amb l’ascensió de Matilde Esteves-Garcia. Encara no pot xiular partits de Champions League -n’és quarta àrbitra i en un futur té l’esperança d’ascendir de nivell- ni ha estat convocada pel Mundial de França d’aquest estiu, però amb només 27 anys ja forma part de les col·legiades de la Lliga Iberdrola, la Primera Divisió femenina de futbol, i de les fases prèvies dels campionats europeus.

Amb una visió molt positiva de la situació de la dona en el món del futbol, Acevedo explica amb satisfacció les passes assolides, essent conscient que haver-se fet un lloc en la Tercera Divisió masculina també és motiu d’orgull. En una entrevista amb La República Esportiva, la col·legiada agraeix la tasca del Comitè d’Àrbitres per dotar les noies de recursos i s’allunya de la percepció masculinitzada o masclista del futbol.

Publicitat    

Abans em deia, sense la gravadora en marxa, que s’havia demanat una excedència per poder dedicar-se a l’arbitratge, tot i que no li genera uns guanys per viure’n.

El futbol és només professional a Primera i Segona Divisió masculines. De fet, en aquest últim any s’ha anat veient com es fan passes per professionalitzar el femení, però no totes les noies tenen contracte professional ni poden viure del futbol. En el nostre cas, molts i moltes som àrbitres perquè ens agrada el futbol i perquè és una carrera esportiva que ens motiva, però el 95% dels àrbitres no arribaran mai a viure de l’arbitratge. Igual que la majoria de jugadors i jugadores. Fins ara he combinat la meva vida diària amb l’arbitratge, la universitat, la feina de 40 hores setmanals i els partits cada cap de setmana, però ha arribat un punt en el qual tinc la internacionalitat pel futbol femení i començo a tenir moltes designacions entre setmana. Per això vaig decidir agafar l’excedència i arbitrar tranquil·lament.

Quants partits fa en un cap de setmana?

Depèn. Quan comences en fas un mínim de tres i un màxim de cinc, sobretot dedicats al futbol base. Aleshores vas pujant de categoria. En el meu cas, sóc semi-professional a la Lliga Iberdrola femenina, a Tercera Divisió masculina, internacional, juvenils i futbol base. En el meu cas, el normal és fer un partit durant el cap de setmana. M’han designat un Reial Societat-Betis i el normal és viatjar dissabte, arbitrar diumenge i tornar. Faig 90 minuts, però la preparació per aquest partit és molt més difícil i important que quan faig futbol base. Sí que, per exemple, diumenge passat vaig fer un Pobla de Mafumet-Figueras masculí de Tercera i dimarts ja tenia un Nova Zelanda-Noruega femení. Si tens un partit cada dos dies acumules cansament i afecta en la feina.

Si la Lliga Iberdrola és professional, per què les àrbitres no ho són?

No ens podem queixar perquè veiem millores cada dia. Des del Comitè s’hi estan posant molts recursos. Molta gent em demana objectius molt grans, com la típica pregunta de quan veurem una noia arbitrant a Primera Divisió masculina. Des del Comitè es treballa fent captació de noies, perquè només som un 4 o un 5%. La temporada anterior es va aprovar que a la lliga femenina només hi arbitrarien noies. Va suposar un canvi molt gran. La Federació va posar al nostre abast recursos que abans no teníem. Perquè us feu una idea, tenim els mateixos recursos que els àrbitres de Primera, Segona i Segona B. Fem la mateixa formació, anem a Las Rozas i ens regalen material esportiu. A més, ens van apujar la quota de drets arbitrals, que va passar de 30 euros per l’àrbitra principal i 10 per a l’assistent a 167 euros per a l’àrbitra i uns 80 per a l’assistent, exactament igual que a la Segona B masculina. S’està fent bé la feina, però no podem passar d’un extrem a l’altre. Espero que en un futur acabem essent professionals, però és evident que al futbol masculí l’envolta molta publicitat i un volum molt gran d’afeccionats que el fan créixer econòmicament. També crec que el futbol femení a Espanya estava en un moment que no es corresponia amb la passió pel futbol que hi ha en aquest país. No podia ser que estiguéssim per sota de països com Anglaterra o els Estats Units.

Creu que les dones tenen les mateixes possibilitats que els homes en el món de l’arbitratge?

Abans nosaltres pujàvem únicament per la via masculina. En funció de les categories masculines te’n corresponia una de femenina. Què ha passat ara? Se’ns han duplicat les vies. Les categories masculina i femenina van per separat, amb exàmens separats. La noia que ho vulgui fer es pot presentar a tot. Quina diferència hi ha? Un àrbitre de Tercera ho fa a nivell de Catalunya, surt d’assistent a Segona B, però no va mai a Las Rozas. Nosaltres, amb la Primera femenina, tenim unes formacions i uns recursos brutals. Tots els partits són televisats i tenim informadors que ens ajuden a aprendre i avançar. Ens donen el mateix tracte que els nois professionals. Crec que sóc afortunada, perquè tinc més recursos que un noi de la mateixa categoria masculina que jo. Gràcies a la divisió femenina puc obtenir recursos per anar millor preparada als exàmens de masculí. Això ens afavoreix.

Abans deia que no hi havia la mateixa afició pel masculí que pel femení. Però quan s’obren estadis com San Mamés, el Wanda o properament Cornellà-El Prat per partits femenins, s’omplen.

Sí, en aquest sentit la societat està fent passes molt grans. Ho està fent la gent. Ho volen i ens agrada veure com s’ho dirigeixen. És molt bonic veure la naturalesa de la gent que va als estadis, majoritàriament joves, nens i moltes dones. És un canvi que la societat està demanant.

Quan va tenir clar que es volia dedicar a l’arbitratge?

Vaig entrar amb 19 anys sense conèixer cap àrbitre. Quan estudiava Edudació Primària a la universitat vaig veure un cartell que em cridava l’atenció. Era una noia amb un banderí. L’anava veient i un dia m’hi vaig apropar. Buscaven noies per arbitrar. Vaig trucar una amiga i ens vam presentar juntes al curs. Ho vaig fer per curiositat, per veure si m’agradava. I una vegada dins el Comitè ja no hi va haver manera de plegar.

Li va agradar des del primer dia, aleshores?

El començament arbitral és el més difícil. El primer i segon anys són complicats, estàs aprenent i t’endús els pals. El públic t’escridassa i no t’agrada. En el meu cas, de vegades arribava a casa bastant malament i la meva mare em deia que ho deixés, però jo volia superar-ho i lluitar per seguir endavant.

Ara que parla dels insults. En un estadi de futbol, el públic té tendència a pensar que té impunitat. Podrem eradicar aquests comportaments algun dia?

Tot va canviant. Fa quinze o vint anys la situació de violència era molt més complicada. Desgraciadament, sempre hi ha notícies d’agressions, però si ho comparem podem estar orgullosos de dir que ja són minoria. La gent que comença a arbitrar es troba ambients d’esports ben normals. Com a mínim, treballem tots de la mà en aquesta línia, des dels clubs, entrenadors i educadors, àrbitres i la mateixa Federació Catalana. La Federació ens permet aturar partits per educar el públic.

Ha arribat a suspendre algun partit?

Sí. No masses, però sí. Sempre ha estat una excepció, un dia puntual, no és l’habitual. De fet, és a l’inrevés, molts pares ens feliciten per la feina feta. Hi va haver un partit entre benjamins que entre el coordinador i jo vam suspendre perquè es van barallar una afició contra l’altra. En aquell club ho tenien pactat així. I eren nens de 8 i 9 anys…

A vegades deu ser més complicat tractar amb els pares que amb els nens.

(Riu) Els jugadors i jugadores ho duen tot amb normalitat. No els sorprèn res. Els nens tenen dones a tot arreu, a casa, a l’escola i al camp. De fet, un benjamí em va dir que tan de bo tothom arbitrés igual de bé que jo. Potser li van dir que m’ho digués, però va ser bonic. Amb els pares hi ha de tot. Hi ha molts pares que ajuden i recriminen les actituds violentes. Abans no passava.

Abans ha dit que ha suspès partits per baralles entre el públic. N’ha suspès algun per comentaris ofensius dirigits a l’àrbitra?

No n’he suspès cap, però n’he arribat a aturar tres vegades un partit per insults molt forts dirigits a mi. I mira que el partit era tranquil. Vaig creure que els jugadors infantils no havien de sentir aquells insults. Era dolent per a la formació els jugadors. Vaig aturar el partit, em vaig dirigir al delegat de camp per informar-lo de la zona del públic on s’estaven produïnt els insults i ell va provar de frenar-ho. Vaig fer-ho tres vegades, però no el vaig suspendre perquè vam poder seguir.

Ainara Acevedo, àrbitra de la Lliga Iberdrola. / Adrià Soldevila

El primer partit amb un trio arbitral femení a Tercera Divisió masculina va sortir a totes les televisions. Com va ser l’experiència?

No va ser el primer partit. La notícia va ser errònia i ningú la va contrastar amb mi. Moltes televisions van demanar de venir al camp i parlar amb mi. Vaig parlar amb el Comitè i em van donar permís. Els vaig dir que no érem el primer trio femení a Espanya, ni el segon, ni el tercer. Potser era la desena vegada que tres noies arbitraven a Tercera. Sí que ho va ser a Catalunya. I tampoc va ser el meu primer partit, que va ser un Granollers-Vilassar. A Catalunya, la Tercera té molta rellevància, és important, però el canvi entre Primera Catalana i Tercera no va ser tan gran. El futbol és semblant. Arbitro amb molta naturalitat.

Més enllà d’allò que va passar en aquell partit? Recordem que la van insultar greument i que les càmeres ho van captar.

Realment no va ser tant greu com sembla en els vídeos. Van agafar dues persones del públic i ho van emetre en bucle, quan realment l’ambient d’aquell partit va ser festiu. La gent es va comportar molt bé i ho vaig viure amb il·lusió. Van ser dues excepcions que ni tan sols vaig escoltar des de dins el camp. No em va arribar fins que vaig veure el vídeo. Evidentment, ni ho tolero, ni ho defenso. És intolerable i celebro el càstig social que van rebre aquestes dues persones gràcies a la notícia que es va fer viral. Em va agradar, van rebre el rebuig social que mereixien.

Estem acabant amb el masclisme i la hipermasculinització del futbol?

Les persones que viuen i treballen dins el món del futbol, des de qualsevol punt de vista, podem dir que la gent ens representa d’una manera que no és la real. A mi m’agrada explicar com ho gaudeixo. He tingut igualtat d’oportunitats i rebo les mateixes ajudes que els meus companys homes. Això sí, aquesta igualtat no s’aconsegueix perquè sí, s’assoleix a través d’una lluita que les dones duem fent des de fa vint o vint-i-cinc anys. Ara tinc 27 anys i com a dona, tant en la societat com en l’esport m’he sentit en igualtat de condicions i oportunitats. No tinc la sensació que el futbol sigui masculinitzat o masclista, ni molt menys. Jo, que ho visc des de dins, ho visc amb total naturalitat. Per això m’agrada encoratjar les noies perquè vinguin a arbitrar. És un món desconegut i la gent té idees de futbol que no són reals. S’ha de veure des de dins per conèixer-lo. La meva és una visió molt positiva, però massa vegades es remarca només allò negatiu. En el partit del San Cristóbal (el de Tercera), si s’haguessin remarcat els aspectes positius i negatius en una llista, els positius haguessin guanyat per golejada.

Creu que la percepció que genera en la societat una àrbitra dona en un partit masculí és la mateixa que la d’un àrbitre home?

Sí que és veritat que en el darrer any ens estan donant molta visibilitat, també en les àrbitres de bàsquet o handbol. Crec que a la gent li està agradant i és un símbol de canvi. Fent aquestes tasques, en les quals abans érem un 1 o un 2%, demostrem un canvi i caminem cap a les millores.

Ara fa de quart àrbitra a la Lliga de Campions. L’any que ve la veurem dins la gespa?

Les designacions van arribant i és possible que l’any que ve debuti a la Champions, ja sigui a la fase prèvia o als setzens de final. Comences sempre per aquí. Després, mica en mica en van arribant més. La fase de grups dels Europeus també l’arbitrem les que estem començant a nivell internacional. No hi ha pressa.

Desitja que el VAR arribi a la Lliga femenina?

Sí, és una eina que sempre ajuda. S’està demostrant en el masculí. En el primer any, com que és nou, s’està fent estrany, però d’aquí cinc temporades serà molt difícil imaginar-se el futbol sense VAR. El mateix que va passar amb el telèfon mòbil. És una bona eina per evitar errors clars i manifestos. En el Mundial femení hi haurà VAR, tot i que hi haurà àrbitres homes a la sala de VOR, perquè no han tingut temps de formar les noies. Aquesta formació dura un any i has de fer moltes pràctiques, no només de normativa, sinó també d’aspectes tècnics de vídeo.

A vostè li han fet formació de VAR?

Sí i no. Ens han fet quatre xerrades, una abans que s’implantés. Ens han explicat el procediment, ens han ensenyat vídeos de com funciona perquè ho anem interioritzant. Està bé que ens ho facin arribar.

La majoria de clubs eren partidaris del VAR, però darrerament hi ha moltes queixes d’entrenadors, jugadors i, fins i tot, presidents. Què està passant?

Els conceptes del VAR no tothom els té clars. Fa molt poc temps que s’ha instaurat i ho anirem esclarint. Els àrbitres d’arreu tenen molt clar que és una eina que facilita la feina i corregeix errors. Però el que no pot fer el VAR és solucionar-ho tot, perquè hi ha jugades que tenen interpretació, que no són blanc o negre. Aquí no hi pot entrar, perquè d’àrbitre només n’hi ha un. Les queixes principalment van per aquesta via, perquè la gent no té clar que el VAR no pot entrar en totes les jugades i interpretar.

Troben suficient donar explicacions als jugadors per les decisions que prenen o els agradaria explicar-les públicament després d’un partit, com fan els entrenadors?

Aquesta temporada estem intentant obrir el col·lectiu arbitral. S’ha fet més rodes de premsa, com les del VAR a Las Rozas. En un futur, no sé si després del partit, es faran declaracions. Quan estem al camp hem de saber diferenciar els moments en els quals podem donar explicacions i els que no. No podem estar aturant el partit constantment, hem d’estar concentrats i seguir. I si féssim rodes de premsa, la majoria de preguntes serien pel criteri utilitzat, estaríem sempre amb el mateix i no sortiríem de l’embolic.

En molts casos els jugadors i entrenadors situen l’àrbitre com el protagonista del partit, com ho van fer Koke o Simeone després del Barça-Atlètic del Camp Nou. Com es defensa l’àrbitre en aquests casos?

No necessitem defensar-nos. No podem estar sortint cada dia als mitjans. L’àrbitre no vol ser protagonista mai. Els protagonistes són els jugadors. L’àrbitre només ha de fer la seva feina i no crec que afavorís el fet de sortir a donar explicacions, perquè entraríem en el fil de declaracions i contradeclaracions. Fem la nostra feina, ho fem el millor possible, sabem que no tenim un 100% d’encert i allò que volem és minimitzar els errors.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,822M'agradaAgradda
2,311SeguidorsSeguir

Més llegits