A Jo competeixo, els Manel canten “seré un udol que us deixarà la sang congelada, seré un infart, seré una trucada de matinada”. I una lesió de Leo Messi a una setmana del clàssic, podrien afegir. Quan el millor jugador de la història del futbol s’ha retorçat de dolor en el minut 16 de la primera part i l’ha sortit a atendre Daniel Florit en el dia del seu debut amb el primer equip de futbol, el Camp Nou ha emmudit de la mateixa manera que ho va fer el 7 de març de 2006 davant el Chelsea o el 26 de setembre de 2015 davant el Las Palmas, l’últim cop que l’argentí va patir una lesió greu. El partit que s’estava jugant ha passat a un segon pla.
Fins el minut 38 la grada blaugrana no ha tornat a animar en condicions i en el terreny de joc no ha passat massa cosa més abans dels minuts de l’entrepà. En canvi, el primer quart d’hora de partit havia estat una exhibició de futbol ofensiu, amb el 10 com a timó i Coutinho com a millor aliat, del nivell de la perpetrada a Wembley. L’afició blaugrana i els jugadors s’han quedat amb mal cos, sumits en cabòries obsessives sobre l’abast de la lesió de Leo Messi que entumien les cames. Aquesta s’ha conegut al final del partit: fractura al radi del braç dret. Tres setmanes de baixa per a un jugador que es perdrà definitivament el Barça-Reial Madrid del proper diumenge.
I s’ha hagut de sortir a disputar la segona part com el nen que va a escola el dilluns amb el cap cot. Mentrestant, el cap seguia fent giragonses per buscar una solució al problema i sorgien desesperades preguntes existencials per disimular la realitat: tant important és un braç a l’hora de jugar a futbol? Què lluny i intrascendents es veien aleshores el rídicul del Madrid davant el Llevant i el de la junta directiva del Barça amb l’escut a l’assemblea! En aquest equip -i en aquest club-, Messi té altíssims graus d’importància futbolística i psicològica. Sense ell, el rendiment al camp del conjunt de Valverde disminueix, però és impossible desxifrar quin tant per cent té a veure amb el futbol i quin amb l’alteració mental que pateixen els seus companys en buscar-lo i no trobar-lo.
Però avui els seus companys han fet un paper notable sense ell. El clar exemple d’això ha estat el minut orgiàstic que s’ha viscut en el 16 de la segona part, el mateix en què Messi s’ha lesionat en la primera, quan Ter Stegen ha fet una doble aturada suficient per retirar a Neuer de la selecció alemanya -en el minut 40 ha repetit l’excelsitat per si Joachim Löw s’havia perdut la primera- i Luis Suárez s’ha inventat una sotana que ha originat un penal que ell mateix ha transformat. D’aquesta manera, l’uruguaià ha acabat amb la seva ratxa de sis partits sense marcar, però no ha pogut evitar superar el seu pitjor registre sense mullar, que era de 539 minuts. Ara l’ha elevat a 569.
Els records contemporanis dels enfrontaments entre el Barça i el Sevilla comencen el 12 de desembre de 1999 amb un humiliant 3 a 2 al Sánchez Pizjuán endosat per un Sevilla cuer i recent ascendit, i continuen amb el 0 a 3 al Camp Nou del 15 de desembre de 2002, que va provocar una mocadorada sonada dirigida cap a Joan Gaspart. Menys de nou mesos després, el 3 de setembre de 2003, Ronaldinho ens va permetre creure a mitjanit després d’haver ingerit gazpacho. Posteriorment va confirmar el seu regnat celestial fins que el 26 d’agost de 2006 va començar l’ocàs del seu Barça precisament en un principat, el de Mònaco, on el Sevilla es va emportar la Supercopa d’Europa per 3 a 0 amb una excelsa nit d’Antonio Puerta.
A partir d’aquí, les passes es perden en un conglomerat repetitiu d’encontres entre andalusos i catalans a la Lliga, la Copa del Rei, la Supercopa d’Espanya i la Supercopa d’Europa. Des de la temporada d’aquella fatídica vetllada monegasca fins a l’actual, en nou -entre elles, les tres últimes i l’actual- Barça i Sevilla s’han enfrontat en més partits que els dos lliguers per defecte. Sense anar més lluny, el d’avui ha estat el quart enfrontament entre Barça i Sevilla en sis mesos i mig.