Aquest inici de temporada ha estat marcat per la polèmica entre la LFP i l’AFE a l’hora de decidir si disputar un partit de lliga als Estats Units. El mercat nord-americà fa temps que està deixant-se estimar pels clubs de futbol més importants d’Europa, que hi comencen a intuir una possible gallina dels ous d’or. I, aconseguir jugar-hi una competició oficial seria una manera d’evidenciar el compromís dels clubs espanyols amb aquest mercat i els seus fans d’altra banda de l’Atlàntic.
Però, desembarcar als Estats Units no és senzill. I, malauradament, l’estratègia xoca amb l’essencialisme localista que ha impregnat la història de molts clubs de futbol del vell continent, començant pel FC Barcelona i la visió que en tenim la majoria de socis i simpatitzants d’aquest país: el “més que un club”. Als Estats Units, els aficionats i socis són estrictament consumidors, i el futbol un producte d’entreteniment que ha de competir per fer-se lloc en un mercat de l’oci que fa molts anys que funciona a ple rendiment gràcies a competicions tan ben organitzades com la NBA, la MLB o la NFL. Show time i show business.
No només la Lliga vol deslocalitzar el producte, sinó que també fa equilibris perquè el seu consum televisiu pugui beneficiar el màxim de prime time estrangers. Si no, per què els aficionats culers hem hagut de tolerar que els primers partits de la temporada siguin en un horari tan intempestiu com és un quart d’onze de la nit? Una vertadera bogeria per a la conciliació familiar (per molt que els nens encara no vagin a l’escola) si no és que els europeus ens hem d’empassar gripaus en pro d’engrandir les arques dels jerarques del futbol.
Quina gran contradicció: mentre al Parlament de Catalunya s’estudia la reforma horària, i fins i tot s’aplica pels seus treballadors i electes, el principal ambaixador del país (el Barça) se l’ha de passar per alt seguint les directrius que marca la globalització d’aquest esport i els magnats dels conglomerats mediàtics que s’hi fan rics.
Certament, ens hem de començar a acostumar a aquest tipus de contradiccions. Tinc la sensació que no hi ha terme mig. Ferran Soriano, CEO del City Football Group, ja ho advertia al seu llibre La pilota no entra per atzar (Ara llibres, 2009): hi haurà una divisió entre multinacionals de l’entreteniment i aquells altres clubs que no podran entrar al negoci. L’entrenador de l’Espanyol, Rubi, era més prosaic aquest inici de Lliga preguntat per les expectatives de l’equip: els cinc primers llocs de la classificació estan donats, la Lliga dels petits la guanya qui queda sisè.
En definitiva, és el permanent debat entre abraçar els paràmetres de la globalització per poder créixer o fer-se residual arrelant-se a les essències locals. M’agrada? No! Però són els problemes de l’esport contemporani: com explica l’amic i biògraf del president Josep Suñol, Jordi Badia, el futbol segueix la mateixa “lògica capitalista” que d’altres mercats. Al final, com en les relacions Catalunya-Espanya ja des dels temps de la República, ens trobem davant d’un problema que es resolt amb la mandrosa “conllevancia”, citada per Ortega i Gasset en el seu discurs sobre l’Estatut català durant el període republicà.