Anni Espar (Barcelona, 1993) va ser una de les figures de la selecció espanyola femenina de waterpolo que va fer història l’estiu del 2013 a les Piscines Picornell de Barcelona en aconseguir la medalla d’or al Mundial. Un any abans s’havia penjat la plata als Jocs Olímpics de Londres i aquestes dues fites van comportar un creixement notable en la mediatització del waterpolo femení a nivell estatal. De cop i volta, a ningú li sonaven estranys els noms de ‘las guerreras’ Jennifer Pareja, Laura Ester, Maica García i Anni Espar.

Aleshores, aquesta última jugadora tornava de jugar una temporada als Estats Units després d’haver aixecat el 2011 la primera Copa d’Europa en la història del Club Natació Sabadell. El 2019, el club vallesà ja en suma tres més i, a partir d’avui a les 13 h, a la piscina de Can Llong tindrà l’oportunitat d’aconseguir la cinquena. El rival a les semifinals de la Final Four serà el Plebiscito Padova italià, un conjunt que hi arriba per primera vegada. Si l’Astrapool CN Sabadell és capaç de vèncer, demà dissabte a la mateixa hora s’enfrontarà en la final al guanyador de l’enfrontament grec entre el Vouliagmeni i l’Olympiacos.

El Claudi Martí, el president del Club Natació Sabadell, ens va explicar que des del moment en què la temporada passada vau perdre la final a la piscina del Kirishi rus, l’equip amfitrió, l’entitat va tenir la intenció de ser la seu de la Final Four d’enguany. Les jugadores també doneu aquesta rellevància al factor de jugar a casa?

Jugar a casa et dona unes ganes i una il·lusió extres. Aquesta és la quarta Final Four que disputarem a Sabadell i les tres anteriors les vam guanyar. Ens encanta que ens pugui venir a veure la nostra gent i ens doni suport.

Aquest suport et pot fer guanyar un partit?

Segurament. No tant pel tema arbitral, cosa que a qualsevol li pot venir al cap, com per l’aspecte motivacional. En els moments difícils et trobes un públic que no deixa que caiguis. Veure la graderia plena animant-te et posa la pell de gallina i et dona energia. Però també vam guanyar el 2013 la Final Four a Hongria i l’any passat a Kirishi vam perdre a la tanda de penals, que és una loteria.

Sou l’únic equip que repetiu respecte la darrera Final Four i és la setena vegada consecutiva que disputeu aquesta fase final. Què és allò que us ha donat la regularitat per viure a l’elit de forma permanent?

Sense dubte, la feina ben feta durant els últims anys i el suport i l’esforç del club per mantenir el primer equip de waterpolo femení en la primera línia mundial.

En el waterpolo també s’ha notat l’auge de l’esport femení?

Sobretot des dels Jocs Olímpics de Londres 2012, quan vam aconseguir la medalla de plata. El reconeixement sempre ve després d’un èxit. A partir d’aleshores, cada vegada hi ha hagut més suport mediàtic.

Això ha apropat els patrocinadors?

Sí, malgrat que encara queda molt per fer i per créixer. Però sí que és veritat que tant a nivell individual com a nivell col·lectiu es nota. Cada vegada hi ha més gent que aposta per nosaltres. Com més mediàtiques som, més s’acosten les marques als equips i a les jugadores.

Tant com perquè pugueu ser professionals?

Sí, però perquè estem en el club que estem. No a tot Espanya et pots dedicar al waterpolo a jornada completa. De totes maneres, nosaltres hem de pensar més enllà perquè no cobrem tant com per poder seguir vivint d’aquests ingressos un cop ens retirem com a jugadores. Som conscients que no ens dediquem al futbol i que, per tant, hem de preparar-nos sortides laborals.

Aleshores, compagineu la carrera esportiva amb la formació acadèmica?

Totes estudiem o hem estudiat.

En el teu cas has finalitzat una carrera fa poc, oi?

Sí, he acabat la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses i un màster. Aquest és el primer any que no estic estudiant i que em puc centrar 100% en el waterpolo.

Amb només 20 anys vas estar jugant als Estats Units en el USC Trojans, amb el qual vas guanyar la NCAA mentre estudiaves a la University of Southern California. Va ser la temporada prèvia a guanyar l’or al Mundial de Barcelona 2013.

Aquella experiència americana em va servir per créixer tant personal com esportivament. Tenir l’oportunitat de jugar allà, viure sola, conèixer gent nova i millorar esportivament em va omplir molt. A tothom li recomano fer-ho.

Has dit que no tots els equips de la lliga espanyola tenen els privilegis econòmics dels quals gaudiu vosaltres. La falta de competitivitat a nivell domèstic -l’Astralpool Sabadell s’ha emportat les últimes vuit lligues i onze de les darreres dotze copes- us perjudica en competició europea?

Probablement si la lliga fos tant competitiva com en altres països com Hongria o Itàlia seria més fàcil afrontar els compromisos europeus. Però trobem altres recursos en forma de partits d’entrenament entre nosaltres o jugant partits amistosos davant seleccions com la xinesa, la qual fa poc va venir uns dies a Catalunya. S’han d’anar buscant maneres de fer-nos més fortes.

Si mires les últimes Final Four, els equips italians, grecs i hongaresos van canviant. En canvi, de la lliga espanyola sempre esteu vosaltres excepte en l’edició del 2017, que es va colar el Mataró.

Sí, és així.

L’estiu del 2013 amb la selecció espanyola vas guanyar el Mundial a Barcelona. Dies després, en una entrevista vas dir que al cap de 10 anys et veies amb una carrera universitària finalitzada i amb un or olímpic. La primera part del desig s’ha complert. Veus possibilitats d’assolir la segona a Tòquio?

Encara ho veig possible. És l’objectiu que tenim ara com a selecció de la mateixa manera que ho va ser el 2016 a Rio de Janeiro -eliminació als quarts de final davant Rússia i cinquena posició final- i el 2012 a Londres. Seguim en aquest camí. Tenim un equip competitiu preparat per aconseguir-ho.

Tenint en compte que la base de la selecció espanyola és el Club Natació Sabadell, en el dia a dia dels entrenaments la temporada vinent es notarà que s’apropen els Jocs Olímpics?

A diferència dels futbolistes en la temporada prèvia a un Mundial, nosaltres els mesos abans dels Jocs Olímpics entrenem molt més que en d’altres moments i anem més cansades. El 2016 recordo que no vam parar de viatjar entre la selecció i el club. Van haver-hi setmanes que no vam tenir temps ni per desfer la maleta.