Antonio Rama (Louro, 1982), el designat millor entrenador de la Lliga Asobal la temporada 2017-2018, ens cita a La Porxada de Granollers en una pausa del seu altre lloc de treball, l’àrea d’esports de l’Ajuntament de la capital del Vallès Oriental. El tècnic del Fraikin, el quart classificat al final de la primera volta de la màxima competició de l’handbol estatal, compagina la feina a les pistes amb la que porta a terme en una oficina. La seva dualitat és un exemple de la situació actual d’un esport que fa menys d’una dècada estava obès gràcies als diners d’aeroports fantasma, i de diputacions i comunitats autònomes que van tapar-se els ulls davant el desastre que ens venia a sobre.
Costa d’entendre que l’entrenador i molts jugadors de l’equip que va quart al final de la primera volta de l’Asobal no puguin viure econòmicament només de l’handbol.
Som un equip en el qual hi ha jugadors que tenen un sou mig, d’altres que el tenen una mica més alt i uns tercers que cobren mig sou. Així que és molt habitual que, a banda de jugar a handbol, tinguin un segon lloc de treball o estudiïn. Jo en tinc un altre i el meu segon, el David Ginesta, també, igual que el fisioterapeuta, el Sergi Lluís. Però en el món de l’handbol treballem com els professionals que només viuen d’això i hi dediquem moltíssimes hores.
A l’hora de solucionar aquesta situació segurament ajudaria una cobertura mediàtica més gran per part dels mitjans de comunicació.
I tant. El tema és que igual que ho demano jo, ho demanarà el de l’atletisme. Som un país de futbol, és una evidència. I a mi se m’escapa qui li ha de donar més visibilitat mediàtica a l’handbol, però considero que com a equip estem fent les coses prou bé com perquè hi hagi més ressò. Estem lluitant per les primeres places a la lliga i superant rondes en competició europea. El tractament que tenim per part dels mitjans locals i comarcals ens encanta. La cosa canvia quan superes aquestes àrees geogràfiques.
Sí, em referia a mitjans de comunicació més grans i públics. TV3, per exemple.
Ni les públiques ni les privades es fixen en nosaltres. L’altre dia ho parlava amb un amic: la Lydia Valentín va ser portada al Marca quan es va proclamar campiona del món, però tot el procés fins arribar a ser-ho no va tenir cap repercussió mediàtica. A vegades surts en una cantonada del Marca o el Mundo Deportivo perquè has fet una fita històrica. No et queda una altra opció que resignar-te.
Creus que en aquesta mediatització ajudaria que un club com el Reial Madrid apostés per l’handbol?
Sempre acabem anant al símil futbolístic. Però sí, crec que seria bo. Igual que en el bàsquet ajuda molt la rivalitat Barça-Madrid, encara que el Baskònia a vegades faci més mèrits esportius que ells. La morbositat tira molt. Fa uns anys a l’handbol aquesta competència ja la teníem amb la rivalitat entre el Barça, el Portland San Antonio, el Ciutat Real, l’Ademar de Lleó i el Valladolid, els quals es mataven per guanyar la lliga Asobal, la Copa Asobal i la Copa del Rei.
Com vas viure el desmembrament de la lliga espanyola?
Jo llavors era coordinador base del BM Granollers. Un dels avantatges que vam tenir com a club va ser el fet de posseïr un planter molt fort. De totes maneres, econòmicament ho vam passar molt malament i vam estar a punt de desaparèixer. La base sòlida de jugadors i de massa social ens va salvar. És una pena que la lliga espanyola fos la millor del món i d’un dia per un altre passés el què va passar. Va ser el reflex de la situació de l’Estat. Molts equips van viure per sobre de les seves possibilitats o estaven patrocinats per empreses que eren bombolles. Per exemple, l’aeroport de Ciutat Real sostenia l’equip d’allà de la mateixa manera que hi havia molts diners de diputacions i comunitats autònomes que ràpidament van desaparèixer quan tot va esclatar.
El Barça està preocupat per la falta de competència a la lliga? Has parlat amb en Xavi Pascual sobre el tema?
Si juguessin en una lliga molt competitiva, haurien de dedicar molt esforç a la competició domèstica i la gestió dels esforços de l’equip seria diferent. El Pasqui té la necessitat de mantenir el seu conjunt en tensió en partits que ja saben que guanyaran. Això és molt difícil i ell ho aconsegueix. Té molt de mèrit. Però els seus jugadors són conscients que, sinó estan endollats davant el cuer de l’Asobal, no podran donar la seva millor versió davant el Kielce de torn.
En els últims anys hi ha hagut una millora de joc a la lliga espanyola que animi a ser optimista?
L’Asobal és maca perquè hi ha molta igualtat. Qualsevol equip pot perdre i guanyar a qualsevol lloc.
Excepte el Barça.
Excepte el Barça (riu). A ulls de l’espectador, que un equip dels de dalt, com nosaltres, pugui perdre a Alcobendas o empatar a Cangas és interessant. Cada jornada ens preguntem quin serà el resultat estrany de la setmana.
A nivell europeu l’Asobal en quina posició estaria?
Nosaltres portem cinc anys entrant a la fase de grups de l’EHF i el Barça sempre arriba lluny a la Champions. D’altra banda, l’Ademar i el Logronyo han fet incursions a la Champions. A l’Asobal tenim un equip molt potent i la resta no formem part del top ten de la Champions. Això provoca que l’Asobal estigui per darrere de lligues com l’hongaresa o la polonesa, les quals tenint en compte tots els conjunts són pitjors que la nostra, però n’hi ha dos de molt potents que els donen major visibilitat.
L’últim partit oficial que va jugar el Fraikin va ser el 15 de desembre i el pròxim serà el 2 de febrer. L’aturada de la lliga per la disputa del Mundial et molesta com a entrenador de club?
Considero que va bé. Ja tenim assumit que la temporada es divideix en dos.
Però d’una manera molt clara.
Sí, d’una manera molt clara. Tens una primera volta que acaba amb una recta final amb jornades intersetmanals de lliga, l’eliminatòria d’EHF i la Copa Asobal. Arribes al Nadal amb ganes de descansar i desconnectes. I tornes el gener fent una pretemporada que serveix per mantenir la gent en forma, recuperar els jugadors lesionats de la primera volta i preparar-nos per una segona volta que serà mortal. A més, nosaltres podem treballar amb l’equip perquè només tenim amb les seleccions l’Adrià Figueras i el César de Almeida.
Els dos ja han quedat eliminats amb les seves respectives seleccions -Espanya i Brasil- i les semifinals tornen a estar ocupades per quatre europees. Brasil, una selecció asiàtica o una africana algun dia aconseguiran colar-s’hi?
En el seu moment ja s’hi va colar Qatar.
Va ser un cas especial.
Sí, ho va ser. És complicat colar-se entre les seleccions europees perquè els esports de pavelló són molt europeus. Estats Units mai ha apostat per l’handbol. Si algun dia ho fa, podrien ser una potència. Xina tampoc s’hi ha mostrat interessada. I seleccions com la japonesa o la coreana poden donar una sorpresa, però mai t’acabaran guanyant un Mundial. Les nord-africanes sempre hi són, com Egipte o Tunísia. El problema és que culturalment estan formades per jugadors que els hi costa sortir de les lligues dels seus països i, a causa d’això, no juguen habitualment en grans competicions. La mostra és que la fornada de jugadors que Brasil va formar pels Jocs Olímpics de Rio està arribant lluny gràcies al fet que juguen a Europa. El llegat de Jordi Ribera com a seleccionador brasiler encara està donant fruits. La majoria són jugadors joves i els més grans estan arribant ara als 30. Però aquella despesa que va fer el país amb els seus Jocs Olímpics a la vista ja l’ha deixat de fer.
A l’EHF us ha tocat el Kiel a la fase de grups. S’ha complicat l’opció de passar als quarts de final?
El nostre grup és extremadament complicat. Tothom parla del Kiel, però el GOG també és un gran equip, el qual juga molt ràpid, i té jugadors molts joves i talentosos. Al Kiel no li tocaria estar a l’EHF perquè és un gegant.
Què va passar en l’eliminatòria amb el Gorenje Velenje? Vau perdre a l’anada -24 a 25- al Palau d’Esports i vau remuntar de forma clara -24 a 33- a la tornada.
No ens van sortir les coses bé a casa i ells van estar molt bé. A la tornada vam intentar introduïr novetats tenint en compte els errors que havíem fet i el rival. En canvi, el Gorenje va fer el mateix que a l’anada. Va ser molt fàcil respondre al seu atac i a la seva defensa. No tenien pla B.
Prefereixes que et toquin equips com el Kiel o rivals més fàcils?
Jo vull passar la fase de grups.
Però molts aficionats del Fraikin estan trempats precisament per tenir com a rival els de l’Sparkassen Arena.
A mi em poses el Kiel acompanyat d’equips més fàcils que el GOG i el Pulawy, i també t’ho signo. Perquè com a persona del món de l’handbol anar a jugar a l’Sparkassen de Kiel és un privilegi enorme i enfrontar-te a un equip de grans estrelles a Granollers és molt motivador, una experiència que no me la treurà ningú. Però hagués canviat el GOG per un conjunt de menys nivell.
Veus alguna possibilitat de treure algun punt davant els alemanys?
La clau pot ser que en el primer partit, que es jugarà al Palau d’Esports -el 10 de febrer-, no ens hagin estudiat massa, vinguin pensant que els serà suficient la seva major qualitat i arrosseguin el cansament del Mundial, ja que la majoria dels seus jugadors hi han participat. És l’opció que tenim. Però a l’Sparkassen serà complicadíssim siguin quines siguin les condicions. La nostra primera volta a la frase de grups és molt fotuda perquè juguem amb el Kiel a casa, i amb el GOG i el Pulawy a fora.
La temporada passada el Fraikin es va quedar a les portes de classificar-se per la Champions League. És descabellat pensar en entrar al final d’aquesta?
És probable que el segon de la lliga espanyola d’aquí poc ja no entri a la Champions. En dues temporades canviarà el format de les competicions europees de l’handbol. Hi haurà una Champions, una Europa League i una Challenge. Però, tornant al present, a la Champions et pot tocar un grup fort que et deixi fora a les primeres de canvi i, a més, et passi factura a la primera volta de la lliga, o un grup com el de l’Ademar de Lleó, amb equips d’Ucraïna, Rússia i Bielorússia que tampoc et permeten gaudir massa de la competició i t’obliguen a fer uns viatges molt complicats.
Aquest curs al Palau d’Esports heu guanyat tots els partits excepte els del Gorenje i el Barça. En canvi, a fora heu ensopegat bastant.
Jo crec que l’handbol no és un esport en què tingui molta influència el fet de jugar a casa o a fora. La nostra pista mateix no és una olla a pressió que intimidi el rival. Pot haver-hi un punt d’immaduresa dels jugadors joves davant la pressió quan jugues fora, però considero que excepte a Cangas, Santander i Alcobendas, la resta de punts perduts tenen a veure amb el nivell del rival.
De totes maneres, heu acabat entre els quatre primers classificats la primera volta, fet que us va permetre disputar la Copa Asobal el desembre. Però a Lleida vau perdre a les semifinals davant el Bidasoa Irún. Va fer mal aquella derrota?
Més que per quedar-nos sense final, allò que ens va doldre va ser el tram de partit nefast que vam fer a la segona part i que ens va sentenciar. Nosaltres vam arribar justos d’efectius a l’enfrontament i amb jugadors clau molt tocats com l’Antonio García Robledo i el César de Almeida. Però vam plantejar quatre coses que podíem fer i que ens van sortir bé a la primera part. El problema va ser que a la segona no vam aconseguir jugar amb el pivot ni fer gols des de fora i va arribar un punt que ens vam enfonsar perquè físicament també estàvem al límit. Va fer més mal el com que el què.
Què fa falta perquè s’ompli el Palau d’Esports?
Primer de tot, vull remarcar que és un pavelló molt gran. De fet, hi ha gent que diu que hauríem de tornar a jugar a El Parquet, la nostra anterior pista. Però el nombre d’espectadors que ens venen a veure normalment no cabrien allà. I l’altre dia vaig veure l’assistència de públic dels equips de l’Asobal i el Fraikin està entre els cinc primers. El tema és que altres pavellons més petits s’omplen de gent que fa més soroll. En canvi, a Granollers el públic va a veure l’handbol, no a animar-lo. Com qui va al teatre. Som una entitat amb molta relació amb la ciutat, però hi ha un instint cultural de no animar gaire. Aquestes últimes temporades hem fet coses molt grans com equip i no acabem d’aconseguir engrescar a més gent.
A l’handbol hi ha molt més respecte entre rivals i àrbitres que en esports com el futbol, malgrat que hi ha mes contacte. Per què?
Som un híbrid entre la noblesa del rugbi i les protestes del futbol. Cada equip vol tirar cap a la seva banda, però, al cap i a la fi, aquest respecte depèn de la permissivitat de l’àrbitre. Si a tu et protesten o t’aixequen la mà en el futbol, per què no ensenyes una targeta groga? Els hi aniria molt bé instaurar l’exclusió de dos minuts. No tornarien a aixecar la mà perquè ningú vol deixar el seu equip amb un jugador menys. A l’handbol els àrbitres se saben fer respectar. I també és un tema educacional. Si a tu des de petit el teu entrenador t’ha dit que simulis que t’han fet falta o que li entris amb el genoll al jugador rival…