És el cantant, guitarrista, compositor i arranjador d’Obeses, però la seva trajectòria musical explora diversos camins més. Des de fa un temps, per exemple, està treballant en una cantata infantil: ‘La Màquina del Temps’. Arnau Tordera (Tona, 1986) ens cita a l’Auditori de Barcelona, un indret que sol freqüentar. El dia següent marxarà a Figueres per tancar-se a gravar en un estudi i ara s’està prenent un cafè amb llet i té damunt la taula un parell de papers. Són apunts sobre els himnes de clubs esportius, el principal tema de l’entrevista.
De totes maneres, es té la sensació que Tordera gaudeix més quan conversem sobre la naturalesa, la gènesi i la força dels càntics en un partit de futbol. Un escenari on, segons ell, succeeixen fets i comportaments humans molt similars als d’un concert. Massa, ídols, evasió. Per això també acabem parlant de la relació històrica i social entre aquests dos mons, finestres per fugir de la crueltat vital.
En què es diferencia un himne de qualsevol altra composició musical?
En la contemporaneïtat no hi ha res que determini allò que és un himne. Ni aspectes estilístics ni estètics. Però sí que hi ha una finalitat des del punt de vista de la composició: exaltar una cosa concreta. L’himne és una composició musical d’estètiques variables que té la capacitat d’aglutinar a una part de la societat en un mateix context, com és el fet de pertànyer a un club esportiu. Els himnes s’han d’analitzar des d’un punt de vista musical i social perquè és música amb una finalitat que va més enllà del gaudi.
Han de ser pensats per ser cantats col·lectivament?
La lògica ens diria que sí i n’hi ha que en efecte ho són. Però quan els analitzes individualment descobreixes que alguns, com els de l’Espanyol i el Reial Madrid, tenen una certa complexitat melòdica i no són fàcils de cantar bé. Malgrat això, també tenen cèl·lules musicals com el “jo t’estimo Espanyol” o l’”Hala Madrid” que són elements de fàcil interpretació col·lectiva.
Té sentit modernitzar un himne com han fet el Sevilla i el Girona?
Jo considero que sí. Sempre que des de la institució hi hagi la sensació de la necessitat de fer-ho. No m’imagino el Barça plantejant-se canviar l’himne, per exemple.
Es crearia un incendi important.
El Girona és un club jove en l’èxit que s’ha engrandit durant els últims anys i que deu buscar que el seu himne estableixi un vincle amb la seva nova tipologia d’aficionats. Això sí, ha d’acabar funcionant perquè se’l facin seu. Aquest fet és el qual estableix si ha estat un encert modernitzar-lo o no.
El futbol i la música han mantingut una relació molt propera. Per què es busquen tant aquests dos mons?
Hi ha aspectes socials que tenen certes similituds. Les vivències d’assistir a un concert i a un partit de futbol comparteixen la passió per allò que estàs veient i l’evasió de la pressió vital. Tenen un punt catàrquic, d’alliberament. Durant l’hora i mitja que dura un concert o un partit de futbol deixes tots els teus problemes aparcats. La resta passa a un segon terme i formes part d’una col·lectivitat que reformula la teva identitat. Ser fan d’una banda de música és molt semblant a ser afeccionat d’un equip de futbol.
Els hooligans es van acostar molt al punk-rock durant els 70 i els 80.
Sí, aquesta tipologia de col·lectius difícilment s’aproparan a la música clàssica o al pop. Busquen una duresa musical. I ho fan per un instint passional. Entre ells hi ha persones que en el seu àmbit laboral són professionals exquisits i, en un concert o en un estadi de futbol, es converteixen en bèsties. Deixen anar tot allò que la societat els hi retè en la seva quotidianitat. I també passa el mateix en el ritual social de les prèvies dels partits i els concerts.
I hi ha gent que gaudeix més d’aquest moment que del propi partit o concert.
Sí, perquè és un moment de la col·lectivitat, és una litúrgia. Per mi allò poètic és quan la confluència és total. És a dir, quan se celebren concerts en estadis de futbol. El col·lectiu desbocat en un recinte de dimensions colossals. Allà és més important la vivència estètica i física que la precisió del gaudi musical. De la mateixa manera que si veus un partit de futbol des de la televisió, tens més precisió i més possibilitat de crítica tàctica, però és molt millor la vivència d’un estadi.
Comencem analitzant l’himne de l’Espanyol. Què hi has trobat?
Hi ha una peculiaritat increïble que m’ha sorprès molt descobrir. Comença amb una cèl·lula melòdica que és la mateixa de “Catalunya Triomfant” de l’himne de Catalunya, però en tonalitat major. Estem davant d’un himne clàssic des del punt de vista de l’orquestració. És simfònic, ens prové de l’herència de la música orquestral coral, té una harmonia força complexa i el canta un cor mixt. A més, té alguns errors d’accents creauts, com també passa en el del Girona. En canvi, en el del Barça no n’hi ha cap.
Què expressa respecte els valors del club?
Expressa aspectes bastant recurrents en els himnes: hi ha una exaltació dels colors, de la valentia i de la tradició de pertànyer a aquest club. I diu 20 vegades la paraula “Espanyol”.
És un rècord?
Pensava que sí, però el del Reial Madrid el supera amb 27.
I el del Barça?
Només ho diu sis vegades. A les dues tornades de “Barça, Barça, Barça”. Però, musicalment, tot està conduït perquè quan arribi el moment de cridar-ho, tothom tingui facilitat per fer-ho independentment de la seva qualitat vocal. És simfònic, com el de l’Espanyol, malgrat que té una sonoritat més de banda, amb instruments de vent i de percussió, més similar a una marxa. La caixa no para de tocar. És un himne que té una voluntat més popular des del punt de vista de la composició musical i utilitza el reclam de les palmes per cantar-lo de forma conjunta. Això també passa en el del Girona mitjançant una onomatopeia com “eo”.
El del Barça exalta els mateixos valors que el de l’Espanyol?
Sí, tots ells són semblants en aquest sentit excepte el del Madrid. Des del meu punt de vista, el dels blancs és més insistent en lloar les peculiaritats del club.
L’actual himne del Girona és més modern que els altres tres que hem mencionat.
Sí, prové d’una composició musical recent. Oblida l’orquestra, la banda i el cor. És una cançó de pop-rock: baix, bateria, guitarra elèctrica i veu solista. És important destacar aquesta última característica perquè canvia molt la percepció d’un himne, el qual està fet per ser cantat per la col·lectivitat. El cor només l’utilitza en la tornada i la lletra insisteix molt en la identitat gironina mitjançant conceptes com ‘el paisatge’ i ‘el vent’. No hi ha la consciència de ser un gran club històric i la lletra insisteix molt en la col·lectivitat. Com funciona com una cançó pop-rock, cap al final té una tendència a la bogeria col·lectiva amb les repeticions de les tornades.
Quantes vegades hi apareix la paraula “Girona”?
Onze vegades.
Anem cap a Madrid. Què et diu l’himne del Reial Madrid?
Comença amb una composició melòdica pomposa. I això té lloc perquè la música s’inscriu en el pasdoble, un estil musical que, igual que la marxa, prové dels conceptes militars i també es relaciona amb el món del toreig. Al final, històricament els himnes s’han relacionat força amb el context militar. En el del Madrid hi ha un cantant solista de reminiscències clàssiques, operístic, i s’utilitza el cor quan es canta “Hala Madrid”, moment en el qual hi ha un joc molt interessant amb les respostes del vent metall. És un himne treballat, més enllà de si t’agrada més o menys l’estil. Com he dit abans, emfatitza molt la grandesa del club, potser el què més dels analitzats.
Un altre himne que coneixem força aquí és el que va composar El Arrebato pel Sevilla en el centenari del club. Es va dir que era un plagi.
Hi ha una part de la tornada que melòdicament s’assembla a moltes peces. És cert. Però en la història de la música això té lloc en múltiples ocasions. Deixant de banda aquest fet, és molt interessant com a himne. Estem davant un cas molt semblant al del Girona. És un himne que es concep sense seguir els paràmetres musicals dels himnes. Té una instrumentalització moderna, una riquesa harmònica i, en aquest cas, exalta la naturalesa flamenca de Sevilla. Hi ha una peculiaritat respecte els altres mitjançant la voluntat de deixar una empremta identitària en el so, malgrat ser una peça de pop-rock. Això no succeeix en el del Girona.
El You’ll never walk Alone no és l’himne del Liverpool ni del Celtic de Glasgow, però s’ha convertit en un himne futbolístic i en un habitual en els partits d’aquests dos clubs.
És un cas molt curiós. És una peça clàssica de musical clàssic americà, totalment tradicional en l’harmonia i el cant, creada per Nina Simone. És una peça dramàtica, pensada per una opereta, feta per escena. Recomano escoltar la peça original, és una peça de cant líric que commou. Però el grup Gerry & The Pacemakers va fer una versió moderna que els seguidors del Liverpool es van apropiar. És molt interessant com els valors universals que expressa la cançó acaben sent un missatge esportiu realment potent. Aquesta té una lletra universal que es pot utilitzar en tots els contextos possibles. Però és que li escau molt bé a un estadi de futbol perquè parla de la batalla, de la lluita contra les adversitats. A més, és una veu coral masculina, la mateixa que ressona en els estadis quan els espectadors canten col·lectivament.
Has pogut viure en directe el ‘You’ll Never Walk Alone‘ en un partit del Liverpool?
No, no he tingut la sort encara.
Un cas similar seria el We Are The Champions.
Sí, des d’un punt de vista musical té una potència que és perfecte per aquest context esportiu dels campions. I és una peça prou neutral com perquè qualsevol la pugui utilitzar per celebrar un títol.
Els estadis estan plens de càntics. Com és el seu mecanisme de creació?
La gènesi és incontrolable. En general, és impossible saber qui és l’autor. És un petit flux sonor fruït d’unes circumstàncies especials en què conflueixen passions, alliberaments personals i col·lectivitat. Els càntics comparteixen algunes peculiaritats: són assequibles per la col·lectivitat, són engrescadors des del punt de vista musical, són espontanis, tenen un cert enginy i genialitat, i són memoritzables. Són una cosa minúscula, una tapa exquisida, capaç d’aglutinar el cant col·lectiu.
I viatgen d’un estadi a un altre.
Sí, en ser anònims són fàcils de manllevar. I trobo molt interessant quan una afició entona un càntic típic de l’afició rival per riure-se’n.
El súmmum dels càntics a Can Barça potser va ser el “Mourinho, vete al teatro” que es va cantar al Camp Nou quan el Barça va eliminar el Chelsea als vuitens de final de la Champions League 2005-06.
Em sembla espectacular que algú sigui capaç d’aconseguir aquest càntic de forma espontània, malgrat que la melodia ja existís prèviament. Un col·lectiu de gent immens rient-se sanament d’un personatge, fantàstic. És una victòria absoluta perquè és un càntic inofensiu des del punt de vista d’allò que diu, però transcendent per les implicacions que té. És una evidència del poder que posseeixen aquestes cèl·lules musicals. I, en aquest cas, a més, és un càntic que va més enllà de l’esport. Aquest tema és apassionant. Això només succeeix en àmbits esportius i en manifestacions polítiques. És un cas semblant al de les frases fetes. Els càntics no tenen una finalitat comercial ni estan enregistrats, però arriben a tothom.
La melodia d’un càntic com “els carrers seran sempre nostres” es podria fer servir fàcilment en un recinte esportiu.
De fet, crec que precisament aquesta melodia té l’origen a Itàlia i servia per insultar Berlusconi en l’àmbit esportiu.