Fins fa poques hores, Arthur Melo no volia ni sentir-ne parlar d’anar-se’n del Barça. Sembla, però, que s’ha obert a saber quina és la proposta, i la proposta ja està molt avançada: seria un intercanvi amb Miralem Pjanic amb una “compensació” dels italians als catalans del 10 milions d’euros, per l’edat dels dos jugadors: Arthur té 23 anys i Pjanic en té 30.
Sembla que la part més activa en fer quallar l’operació és el club blaugrana i, és clar, qui vol quedar-se allà on no et volen? Un cop sembla que la Juve, a més, ha admès l’increment salarial demanat pel brasiler i li ha promès continuïtat en el joc, l’acord sembla proper i seria per cinc temporades. Arthur cobraria a Itàlia vora el triple del que cobra ara al Barça.
Però, no n’havíem dit “Arthur-Xavi?” No li trobàvem ADN Barça? No era Arthur una aposta de futur? Sembla que podran més les qüestions econòmiques que les esportives i, per al jugador, portat d sudamèrica “com a una descoberta” per relativament pocs diners, ara serà fitxat com a estrella provenint ni més ni menys que del Barça. O sigui ara el Barça és un club “menor” que rastreja el mercat, troba perles i en multiplica el seu valor? El Barça ja no és un club de “destí” on els jugadors senten que “ja han arribat”? És un intermediari que revaloritza jugadors per posar-los al mercat?
I, aleshores, per intentar seguir sent competitiu, el club català ha d’omplir aquestes baixes amb jugadors en la seva darrera etapa, professionals als que els colors els importen poc i que busquen el seu darrer gran contracte. No dubtem que Pjanic sigui un gran jugador, que ho ha demostrat suficientment, però és un rodamón passavolant mentre que Arthur Melo havia aprofitat el confinament per estudiar català.