Actualment, per als aficionats al futbol no existeixen altres rivalitats en el futbol català i espanyol que no siguin les provocades pels derbis locals, com el Barça-Espanyol, el Reial Madrid-Atlètic de Madrid, l’Athletic Club-Reial Societat o el derbi gallec entre el Celta de Vigo i el Deportivo de la Corunya, entre d’altres; amb l’afegit del ja conegut Clàssic, el partit per excel·lència del futbol a l’Estat i un dels enfrontaments més importants a nivell mediàtic mundial.
Tot i això, els inicis del futbol a Catalunya són molt diferents d’allò que avui s’entén per rivalitat esportiva. Tothom és conscient que el Clàssic entre FC Barcelona i Reial Madrid és el partit de màxima tensió entre clubs i que l’esport no és l’únic motiu pel qual les dues entitats més exitoses de les darreres dècades sumen fílies i fòbies. Al Barça-Madrid l’envolta un component ideològic enorme i, en un ample espectre d’afeccionats -tant d’una banda, com de l’altra- el partit s’interpreta com una batalla metafòrica entre Catalunya i Espanya. Aquesta rivalitat, però, neix l’any 1953 amb el conflicte polític-esportiu sorgit arran del fitxatge d’Alfredo Di Stéfano i les ingerències del govern franquista per evitar que signés pel Barça i s’ajuntés Laszi Kubala i tot un conjunt de futbolistes de primer nivell. Per tant, des de la fundació del club el 1899, el Reial Madrid no ha estat l’únic club que ha alterat la tensió dels directius, jugadors i afeccionats del Barça.
El primer club amb qui l’entitat blaugrana va tenir les primeres picabaralles va ser el Català F.C. Amb l’equip presidit per Jaume Vila, propietari del Gimnàs Tolosa, el Barça va tenir tres enfrontaments no esportius que van marcar la rivalitat entre ambdós clubs, una enemistat que va acabar essent efímera com a conseqüència de la desaparició del club barceloní a finals dels anys 20. Tot i això, els Barça-Català van ser els primers grans derbis de Catalunya, encara que el futbol no era, ni molt menys, un esport de masses que aplegués afeccionats i premsa com ho feu a partir dels anys 20.
La història d’aquest confrontament s’inicia, fins i tot, sense l’existència del FC Barcelona. La negativa del Català a incloure jugadors estrangers a la seva plantilla, davant la petició formal de Hans Gamper per ser-ne membre, va fer possible el naixement del Foot-Ball Club Barcelona, un club contrari a la filosofia de Jaume Vila i, per tant, obert a la participació de jugadors de qualsevol nacionalitat.
Amb aquesta fundació va sorgir el segon conflicte, una discussió que es va resoldre per la via legal. El 29 de novembre de 1899 Gamper va fundar oficialment el FC Barcelona, fet que, segons el registre civil, el convertia en el degà dels clubs de futbol de la ciutat. Tot i això, el propietari del Gimnàs Tolosa defensava que el primer equip en fundar-se havia estat el Català F.C., el 21 d’octubre. El tema va portar cua però, finalment, es resolgué en favor del Futbol Club Barcelona. Havent iniciat les seves activitats abans -o no-, el registre civil va aclarir que el Català FC havia estat inscrit de manera oficial a finals de desembre.
Amb el tercer conflicte van augmentar encara més les hostilitats. El motiu, l’expulsió del Barça del seu primer camp, l’antic Velòdrom de la Bonanova. En aquells terrenys hi disputaven els seus partits els dos clubs de la ciutat, però davant una petició formal, el Català va aconseguir un document signat pels propietaris que l’acreditava com a únic usufructuari d’aquell camp. Així, a mitjan any 1900, el Barça va haver d’abandonar el Velòdrom i buscar-se un nou estadi.
La gran rivalitat amb l’Espanyol, els anys 10 i 20
El Reial Club Deportiu Espanyol es fundà, amb el nom de Sociedad Española de Fútbol, l’any 1900, però no fou fins a principis dels anys 10 quan aparegueren les primeres confrontacions amb el FC Barcelona. Durant la disputa dels primers partits, l’actual derbi barceloní no donà motius per a la rivalitat. El Barça, per respecte a l’Espanyol, va decidir jugar el primer derbi amb jugadors només catalans i espanyols, deixant sense participar una bona quantitat de futbolistes estrangers. Això fou el 23 de desembre de l’any 1900 al camp de l’Hotel Casanovas i, des d’aleshores i fins el 1912, les relacions entre els dos clubs foren cordials, a excepció d’un duel el 8 de març del 1903 que va acabar a garrotades.
Aquell 1911, un bon grapat de directius barcelonistes va fer les maletes per afiliar-se a l’Espanyol, després d’una tensa assemblea i de mostrar-se en desacord amb certes decisions preses per la junta presidida per Gamper. Aquells anys 10, coincidint amb el trasvassament de directius, l’Espanyol i el Barça es van dedicar a denunciar-se mútuament per diversos casos d’alineació indeguda, com el del famós Juan de Garchitorena, un golejador argentí que acabaria jugant només amistosos per culpa d’una sentència desfavorable de la Federació Catalana de Futbol, que impedia als estrangers participar en el campionat oficial i que acabà amb la retirada del Campionat de Catalunya 1915-16 sentenciat pels blaugrana i la cessió del títol a l’Espanyol. Garchitorena, més pendent de la seva imatge que del futbol, finalitzaria la seva carrera professional fent cinema a Hollywood sota el nom de Juan Torena.
Aquelles tensions, augmentades pel catalanisme declarat del Barça i per la seva significació política -el diari La Veu de Catalunya el va acabar definint com ‘El Club de Catalunya’ després de donar suport a l’Estatut del 1918-, van acabar explotant en el conegut “derbi de la xavalla” del 1924, suspès al minut 40 de la primera part per les bufetades entre jugadors i afeccionats i pel llançament de monedes a la gespa, i que es va acabar reprenent al cap d’un mes.