Fa pocs dies coneixíem la mort de Josep Lluís Nuñez, qui fou president del FC Barcelona entre 1978 i l’any 2000. L’empresari constructor basc durant el seu llarg mandat va generar tot tipus d’opinions. Des dels que lloen la seva gestió al capdavant del club, fou pioner a l’hora d’implantar un model que després acabaria arrelant a tot el futbol estatal i europeu, fins als que critiquen les seves pràctiques i els clarobscurs de la seva presidència. No entrarem ara a abonar el relat hagiogràfic, del qual no som gens partidaris atès que cap difunt encarna la perfecció humanista doncs tots tenim les nostres errades i contradiccions, ni tampoc aprofitarem l’avinentesa per carregar contra el traspassat expresident barcelonista.
Ara bé, amb la mort de Nuñez —sumada a la desaparició de Johan Cruyff— es tanca un cicle de la història del club. Es clou una etapa on els conflictes entre ambdós al final de l’etapa de l’entrenador holandès, malauradament, van caracteritzar la relació que mantenien. Sembla que quedi molt lluny aquella primera Copa d’Europa, guanyada amb suor i llàgrimes a l’estadi de Wembley contra la Sampdoria el 1992. Els èxits posteriors van acabar diluïnt el que va suposar per l’entitat assolir per primer cop el màxim títol continental. Sobretot tenint en compte els desencisos conreats amb anterioritat a Berna o Sevilla. Generacions de barcelonistes havien somniat amb aquella copa que finalment es va fer realitat aquella nit de maig a Londres.
Per tant, una etapa exitosa, sobretot d’ençà l’arribada de l’holandès volador a la banqueta, que, però, va acabar com el rosari de l’aurora. Un desencontre personal que va fracturar el barcelonisme. Des de llavors el caïnisme present en èpoques pretèrites (Helenio Herrera Vs Luis Suárez per exemple) va prendre noves denominacions: nuñistes o cruyffistes.
Un dels grans mals que ha patit el FC Barcelona al llarg de la seva història ha estat, precisament, la divisió de la seva massa social. A més, sovint aquesta s’ha produït en moments en els quals es podia haver explotat l’èxit esportiu del primer equip. No hi ha pitjor enemic que el de casa. I a Can Barça d’això en són especialistes. Malauradament els temps on tothom feia un front comú i tancava files al voltant del president de torn semblen records d’un passat llunyà. Per exemple quan Gamper va tornar a assumir la presidència davant el perill que l’entitat desaparegués, quan el club va rebre una sanció de clausura de les seves activitats arran de la xiulada del públic a la marxa reial espanyola o, fins i tot, quan la Guerra Civil va alterar el dia a dia de la institució.
Des de la cohabitació del duet Nuñez-Cruyff, però, si alguna cosa ha caracteritzat al barcelonisme han estat els ismes. A la sortida del club de Nuñez i els seus hereus, els ismes han marcat la vida social de la institució. Laportistes, nuñistes, rosellistes… potser ja seria hora d’acabar amb aquestes lluites internes que sempre acaben debilitant a l’entitat i esdevenint la riota dels rivals, superar les enemistats i personalismes i tractar d’abordar el reptes del futur del club, que són molts i diversos, a partir d’una mínima unitat d’acció. Sóc conscient de les dificultats de tot plegat, del llast del passat, de les conseqüències de les gestions pretèrites i actuals, però caldria superar aquest frontisme pel bé del club. I això no significa que hi hagi vencedors i vençuts. Ni que quan sigui necessari es deixi de criticar el que calgui criticar. Ningú vol un club mort amb una massa social passiva, tot el contrari. La pluralitat i la diversitat d’opinions forma part de la riquesa de l’entitat. Segurament sense ella el club seria avui en dia una societat anònima esportiva. Estic convençut que la solució es que s’imposi el sentit comú i s’avantposin els interessos del Barça per damunt de tot.