Diumenge, 22 Setembre 2019

Basilea 79: orgull i llibertat catalanista a Europa

La final de la Recopa del 1979 fou el primer esclat de catalanisme a Europa després de la dictadura franquista. 30.000 catalans van omplir de senyeres la capital de Suïssa

|

Encara que la política no formés part dels interessos de la junta directiva del Barça durant l’etapa de Josep Lluís Núñez a la presidència, aquest vincle mai ha abandonat l’imaginari popular de tota la gent que l’envolta. Ni amb la insistència del màxim mandatari per construir una entitat apolítica s’havia aconseguit fer oblidar el simbolisme del Barça, ni el sentiment dels seus socis i aficionats envers el país. La millor mostra d’aquest pensament es demostra en la data del 16 de maig de 1979, poc més d’un any després que Núñez fos escollit president en les primeres eleccions democràtiques de la postguerra i del postfranquisme.

La final de Basilea, el primer títol de l’era “nuñista”, fou un esclat de barcelonisme, però també de catalanitat. Fou la primera manifestació del nou catalanisme, del sentiment d’un poble que havia viscut reprimit durant 39 anys, entre guerra i dictadura, i que ara veia la llum amb el retorn del seu President a la Generalitat i amb el Futbol Club Barcelona fent bandera del país per Europa. El Barça arribava a aquella final preparat per a tot, per perdre i per guanyar. Feia deu anys anys de l’última final europea i, per aquell partit tan excepcional, més de 30.000 catalans es van desplaçar fins a la capital suïssa, un país que no portava massa bons records a la família blaugrana, després de perdre la final de la Copa d’Europa a Berna l’any 1961 davant el Benfica portuguès. Aquest cop, però, la cosa anà bé. El Barça va guanyar el Fortuna Düsseldorf alemany per 4 gols a 3 i les explosions barcelonista i catalanista envaïren Basilea, i a la vegada Barcelona.

Publicitat    

Sense imaginar-ho, l’estadi Saint Jakob s’omplí de senyeres, moltes més que banderes blaugrana, que presidiren la celebració dels gols i del títol, un sentiment que es traslladà a la capital catalana en qüestió de minuts. Catalunya, que en aquell moment encara no podia reafirmar-se com a poble lliure, va utilitzar el brogit barcelonista d’aquella victòria per mostrar-se a Europa com a nació, com un país cívic, democràtic i fortament arrelat a la seva història, llengua i cultura. La de Basilea fou la primera manifestació catalanista post dictadura lluny de les fronteres. Els crits de Visca el Barça i Visca Catalunya” se succeïren durant tot el partit fins que, amb el xiulet final, es desfermà també l’eufòria a Barcelona.

Els mitjans de l’època compten fins a un milió i mig de persones als carrers de la capital catalana per a retre homenatge als campions, en una festa que duraria fins l’arribada de l’expedició blaugrana l’endemà a la tarda. La mateixa nit de la victòria, milers d’aficionats es desplaçaren fins a la Plaça de Sant Jaume, on el President Josep Tarradellas hi aparegué a les 12 tocades. Només sortir al balcó, una consigna clara per part dels assistents: Ja tenim la Copa, ara l’Estatut!”. L’afició demanava l’autonomia per Catalunya el mateix dia que se celebrava la victòria del Barça en una final europea. Tarradellas dedicà unes paraules al públic: «Ciutadans de Catalunya, ja tenim la Copa! El Barça l’ha guanyada per Catalunya i per la nostra ensenya!»

Res més es pogué escoltar. El President, que havia fet aquella intervenció improvisada sense micròfon, s’uní als crits dels manifestants, que acabaren la trobada amb el Molt Honorable entonant Els Segadors. La festa, per això, no havia acabat. L’endemà l’equip també sortí a la Plaça de sant Jaume, juntament amb el President de la Generalitat, que aleshores sí pogués dirigir unes paraules escoltades per tots: «Ciutadans de Catalunya, ja tenim una Copa d’Europa! Aviat quedarà satisfet un altre gran anhel del nostre poble: l’Estatut! Aquest triomf del Barcelona és el preludi de la Nova Catalunya que estem forjant entre tots. Les forces de Catalunya estan disposades a lluitar per les nostres llibertats. El coratge, la serenitat i el valor del nostre capità Asensi i la resta de jugadors han demostrat, és l’exemple que hem de seguir, la prova que les dificultats poden superar-se i un estímul per a seguir endavant. En nom vostre felicito els jugadors del Barça. La victòria del Barcelona és la victòria de Catalunya, però també voldria dir que no només és una victòria de Catalunya, ho és també dels demés pobles d’Espanya.»

Aquelles paraules políticament correctes del President Tarradellas no van agradar gens als assistents, que ràpidament respongueren amb una xiulada i crits de “Visca el Barça i Visca Catalunya!”. Cap al final de l’acte, tingué lloc el primer enfrontament de Núñez amb l’afició. La gentada que presenciava els parlaments no estava d’acord amb la gestió tan austera del president, a qui dedicaren una escridassada: Neeskens sí, Núñez no”.

L’endemà de la final, fins i tot els diaris suïssos es feren ressò del nou ressorgir català. El Semaine Sportive escrivia que Aquesta important victòria és dedicada a aquesta Catalunya encara a la recerca de la seva identitat” i destacava que a l’estadi no hi havia aparegut cap bandera espanyola. Al diari Avui, el periodista Josep Porter-Moix escrivia el què significava per Catalunya aquesta victòria:

«El desplegament català a Basilea no fou únicament cosa del Barça, sinó un acte d’acció política. Cal tenir en compte la gran capacitat de convocatòria que té el Barça en aquests moments, que l’equip de Núñez ha sabut canalitzar molt bé; però al cap i a la fi no és obra de l’actual president, sinó que ve del fet que encara el Barça continua essent un immillorable vehicle del catalanisme.

Vol dir que els afeccionats del Barça som, abans que res, catalans i que encara ara, a través del Barça, canalitzem la nostra presència en el món demòcrata, les nostres reivindicacions nacionals. Era el poble de Catalunya el que era present a Basilea, amb totes les seves qualitats i imperfeccions. I fou el poble de Catalunya, amb la seva presència física a l’estadi de St Jakob i a través de les pantalles de televisió de prop de trenta països, el qui aconseguí un títol continental de futbol, i potser quelcom més.»

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,828M'agradaAgradda
2,324SeguidorsSeguir

Més llegits