Trio de cabòries. I com són concises, som-hi amb la primera, a propòsit dels colors. Allà pels tombants del segle XX resultava ben fàcil trobar indumentàries esportives de color blanc, el més emprat en samarretes. Aquesta senzilla, primària raó justifica que el màxim adversari es distingeixi per la nívia aparença i, ja de retruc, els blaugrana escollissin idèntica tonalitat per vestir la samarreta reserva. Mira que és simple. En cas de coincidència de colors, tocava canviar quan es jugava de visitant en camps de cromàtica similar. I així, durant vuit dècades, que no són quatre dies de caprici, fins el final de l’era Cruyff futbolista. Després començaria el nuñisme, amb la seva dèria pels simbolismes mal compresos i pitjor interpretats. En sec, el barcelonisme va desenvolupar una mena de curiosa urticària envers aquesta gamma. Tant se val si penseu que la senyera hauria de ser instaurada com a segona samarreta, tant se val l’ús de tot el pantone amb millor o pitjor encert des que a la multinacional només l’interessa vendre gènere. Posem-nos-hi fulles, però el blanc és també història del club i no hauríem de fer-li escarafalls, descartar-lo com un sacrilegi. En tot cas, per no allargar-ho, dos apunts extra. Pitjor resulta vestir a quadres en imitació dels croates, enèsima exaltació d’un gust discutible marcat pels sants pebrots de Nike, amb perdó. I per últim, si ens queixem de les barrabassades que són capaços de justificar amb el groc, no demonitzem un altre color només per associar-lo al Maligne, com si fos l’única cosa blanca al planeta. Bajanades. Si tant de mal us causa, no esquieu, no fos cas. Cas clar de pentinar el gat, en deien les iaies.
Segona, ara resulta que els apòstols de llençar la Copa s’han amagat en la seva ombrívola caverna. Com són. Els tres clàssics en quatre setmanes serviran per esmolar les eines, marcar per on aniran els trets en la resta de campanya, si en sentit mig eufòric o del ja la ballem, i per etzibar un bon clatellot a la competència en cas que el còmput final resulti favorable. Unes semifinals de la blasmada Copa, marcaran la recta final, ves per on. En tot cas, aquells que demonitzen la competició poden enfocar la seva croada en direccions més correctes. Per exemple, exigint que es descarregui l’atapeït calendari reduïnt la Lliga a setze equips i reestructurant la Copa a l’anglesa, partit únic en camp del modest. Democràcia plena i s’acaba el remugar. O, en anàlisi intern, exigint també que s’hagués invertit millor la barbaritat de diners malgastada en el celebèrrim fons d’armari, encara força deficitari per rotar a fons i a rendiment correcte, a gust de la parròquia, perpetuada situació que porta camí de convertir-se en tradicional. Si eliminen el Madrid i enfonsen la seva moral, ningú se’n recordarà de fa quatre dies, quan rondinaven del trofeu del Borbó. Última de la tongada: Per cert, si som republicans, què fem jugant un torneig a la salut de la Monarquia? Ah, en aquest cas, deixeu d’agafar-vos-la amb un paper de fumar, doncs, no cal que contesteu la pregunta retòrica.
L’última: El partit d’anit. Deia Da Vinci que allò senzill és el més sofisticat. El Madrid del 5-1 a la Lliga era un equip deprimit amb Lopetegui, ara refet a base de Prozac, inestable i en risc de recaiguda si deix la medicació. El Barça, en canvi, perd la identitat si abandona la precisió, la posició i sent orfandat i nostàlgia d’aquell que el transforma i lidera. De totes maneres, ja a febrer i amb aquesta imatge, no apostaríem que s’apropi gaire la consecució d’aquella Copa linda, ans el contrari. Tal com l’onze es mostrava ahir, només dóna per mantenir els estalvis a la Lliga i amb prou feines. Tant d’anàlisi euforitzant, incoherent amb el que observa la vista, també arriba a cansar.