Inicis dels anys vuitanta. EGB. Mentre la majoria restaven bocabadats davant la tele veient els diumenges V, Dallas o les peripècies de Willy Fogg, altres teníem com a referents a Pello, Torito, Boquerón, el Mago, Simonet, capi Olmo o Pepito Ramos. El meu primer àlbum de cromos —allò que va marcar l’inici de tot— fou el de la temporada 1981/82. El tinc ben present, un auster escut del FC Barcelona en blanc i negre i 14 cromos d’aquell Barça dirigit per l’alemany Udo Lattek. Samarreta blaugrana, sense publicitat, ni noms, ni marques, ni res de res. I aquella samarreta verd-i-negre indissociable a Artola. A l’escola jugava de porter i ell va ser el meu primer ídol futbolístic. Potser vaig ser el seu únic fan acèrrim, qui sap. Aleshores tothom s’embadalia amb els gols de Quini, les passades de Schuster o l’habilitat d’aquell menut extrem danès, Allan Simonsen. Com sempre, els porters eren menystinguts. La seva és una figura desagraïda. Un error el paguen molt car. Queden marcats a ulls de tothom. La porteria és un lloc ingrat i encara més al Barça on l’exigència és enorme. Poc després arribaria Javier Urruticoetxea, el porter de l’Espanyol que va acabar fent fora a Artola. No li vaig perdonar fins que va aturar aquell penal a Valladolid. A partir d’aleshores ens vam congraciar i va deixar de ser “el porter que havíem fitxat de l’Espanyol”.
El Barça d’aquells anys era sinònim de grisor. D’aparicions de Nuñez a la premsa, de títols que s’escapolien a vegades de forma inversemblant, de victimisme, de Copes del Rei com a substitutiu de majors alegries, de jugadors de la casa entranyables, de camp amb fossat i graderies dempeus, de coixinets i mocadors, de Meyba i Tango, de heavys al gol sud amb cintes blaugranes al cap, de ciment a l’estadi… I llavors, el 1984, va arribar Terry Venables, un tècnic anglès que va capgirar, almenys durant un temporada, aquella dinàmica trista que vivia l’entitat. Amb una base de canterans i Steve Archibald, aquell escocès —gentilici que ja m’evocava simpatia— que ben aviat es va fer amb el cor dels culers que encara el recorden pel gol que va marcar amb l’orella a Torí i pel seu cèlebre “Bravo Caprabo”. Encara no sé ben bé com, aquell equip va guanyar la Lliga. És un dels pocs onzes que encara recordo de memòria. Aleshores guanyar el títol suposava jugar la Copa d’Europa la temporada següent. Feia anys que el Barça no la disputava i allò va ser tot un esdeveniment. Eliminatòries contra l’Sparta de Praga (jugada amb samarreta blau cel i franges blaugranes), Porto (amb aquell gol de l’Archie quan més estava patint l’equip a la tornada), Juventus (amb el gol de Julio Alberto a l’anada i l’esmentat amb l’orella a Tacconi a Torí) i Goteborg (l’equip de lampistes i bombers que va encimbellar a la fama a Pitxi Alonso). El Barça es va plantar a la final que es jugava a Sevilla. La caravana culer va envair la capital andalusa, tot estava de cara, hegemonia blaugrana a les graderies i un rival pràcticament desconegut al que es va menystenir. Nervis, pressió… 0-0, penals, Urruti mantenint la seva aura de salvador, però ni així va ser possible. L’Steaua es va endur el títol més anhelat per l’afició barcelonista. A tots ens va envair l’amargor, les bufandes lligades al cap es van fer servir de mocador per eixugar les llàgrimes que es van vessar aquella nit. Gent trencant carnets de soci, altres demanant dimissions a tort i dret, Schuster fugint en taxi de l’estadi… el pitjor encara havia d’arribar. La travessa del desert va prosseguir fins l’arribada de Johan Cruyff. Gran jugador, carismàtic, estimat… però ningú les tenia totes que això servis per ser un bon entrenador. Les credencials prèvies, però, en el seu cas van ser el millor referent. Tot i una difícil arrencada, finalment van arribar els èxits, culminats amb la primera Copa d’Europa que va assolir el club a l’estadi de Wembley. 20 de maig de 1992. Aquesta data també la tinc marcada a foc en el meu imaginari vital. Aquell dia era a Londres. Allà em van donar una de les primeres sobredosi, d’aquelles que et fan tant dependent que no et permeten desenganxar-te mai. Perquè el Barça pot esdevenir una droga, que injectada des de la més tendre infància fa que després sigui impossible allunyar-te d’aquells colors. Blau i grana. Tot el camp. Jugadors, entrenadors, fitxatges, presidents… tot passa i els records, en alguns casos perduren mentre altres tractem d’oblidar-los.
El club creix, desmesuradament. No té res a veure amb aquell equip barceloní dels anys vuitanta. Ara és una marca global més dins l’entramat del futbol negoci. Cada vegada m’hi sento menys identificat, hi ha coses que no m’agraden i altres que no m’agraden gens. Cada cop veig més artifici, espectacle… el futbol com a producte de consum, un fast foot que m’ajuda a allunyar-me de la meva addicció. O almenys això penso. El gol agònic de Sergi Roberto contra el PSG —una nova sobredosi— em retorna a la punyent realitat. Segueixo consumint de forma embogida. En aquest món de contradiccions, la meva es voler i no poder. No m’agrada en el que s’ha convertit el Barça, però, tot i així, percebo que em resulta impossible desenganxar-me. Consumeixo menys, però consumeixo. I quan em penso que he superat el mono i que tot anirà bé… arriba un gol èpic, una jugada de Messi, una aturada de Ter Stegen o una celebració d’un campionat i entenc el que sóc, un ionqui empedreït.