D’aquí a un parell de setmanes el Barça disputarà la final de la Copa del Rei de futbol davant del València. Serà un fet històric perquè és el primer cop que un equip arriba a sis finals consecutives i encara pot ser-ho més si Messi i companyia acaben aixecant la Copa, atès que seria el cinquè títol d’una tacada, un altre fet sense precedents. Però l’objectiu d’aquestes línies no és especular sobre el que pot passar, sinó aclarir el què ha passat fins ara, és a dir, parlar de la història d’aquesta competició.
L’encapçalament d’aquest article, manllevat d’un tractat del segle XVII sobre mercats financers, encaixa com un guant amb el malentès que volem explicar. El tema de fons és recurrent i cada temporada ressona amb més potència: no és altre que el cor de veus procedents de sectors creixents del barcelonisme -aquí nunyistes i laportistes semblen fer front comú- que menyspreen la competició anomenada Copa del Rei, fins i tot fent precs perquè el Barça la “llenci”, o sigui, que es deixi eliminar en alguna de les rondes preliminars del torneig. Les raons esgrimides per a aquest desdeny són d’una doble condició. Per una banda, és una competició que duu el nom de l’infaust Borbó, i per l’altra, és un torneig que -diuen- genera un cansament desproporcionat en els jugadors, que, fins i tot, ens priva de guanyar més copes d’Europa. Sí, això defensen alguns.
No cal dir que un servidor discrepa de manera rotunda d’aquesta visió i, al contrari que ells, soc un acèrrim seguidor d’aquesta competició per rondes que ens brinda una festa meravellosa el dia de la final. Però no nomes m’agrada per això; ni tampoc perquè el suposat desgast de la plantilla sigui un fet més atribuïble a la mala planificació que no pas a la duresa del calendari de la Copa. En sóc fan sobretot per raons històriques, és a dir, per tot el que ha representat aquesta competició durant dècades, com veurem a continuació. I compte, que el seu nom autèntic és “Campionat d’Espanya” i no pas “Copa del Rei”, que només és un subtítol que els mitjans s’entesten a fer protagonista sense ser conscients que és una etiqueta colada -com moltes altres coses- durant la Transició.
En efecte, tot plegat és fruit d’una gran confusió i també del secular desconeixement de la història del club per part dels mateixos culers. Per posar fil a l’agulla hem d’anar molt lluny en el temps, a inicis del segle XX, quan el futbol començava a arrelar als diferents territoris de la península. Tant la gran superfície d’Espanya com les comunicacions deficients de l’època feien impossible plantejar-se una competició on els equips haguessin de viatjar constantment d’una punta a l’altra de l’Estat. Un obstacle d’aquesta magnitud va propiciar que el futbol es desenvolupés de manera local, amb torneigs regionals que funcionaven gairebé com a compartiments estancs. L’única manera de poder investir un club campió d’Espanya era reunint els diversos campions regionals i fer-los disputar-se el títol en una competició curta per eliminatòries. És precisament aquí on el Barça va forjar el seu prestigi nacional -i també l’internacional- perquè va acumular un bon grapat de títols en les tres primeres dècades del segle XX: 1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926 i 1928. El FC Barcelona va esdevenir aleshores el millor equip d’Espanya, juntament amb l’Athletic Club que, per la seva banda, va sumar nou títols entre 1903 i 1929. O sigui, els dos grans del futbol espanyol sense cap mena de discussió.
Però anem al moment clau on sorgeix l’embolic que encara avui dia paguem. L’any 1926 s’introdueix el professionalisme al futbol espanyol i la primera conseqüència rellevant és la iniciativa de crear un campionat espanyol tots contra tots, sistema lliga, a diferència de com s’havia fet fins aleshores que, com hem vist, es basava en un mecanisme de rondes eliminatòries. El projecte es va treballar al llarg de l’any 1927 per part dels sis clubs que havien estat campions d’Espanya algun cop, és a dir, Athletic Club, FC Barcelona, Real Unión Club, Real Madrid, Arenas Club i Real Sociedad. Després de moltes converses, van arribar a l’acord de fer una competició entre ells pel sistema “round-robin” a doble volta, és a dir, el sistema de lliga que coneixem a l’actualitat. Però atesa la seva naturalesa de competició tancada, on no hi tindrien accés la resta dels equips espanyols, no consideraran la nova lliga com a substitut del campionat d’Espanya, sinó que aquest continuarà la seva vida en paral·lel. La majoria d’aficionats culers versats en la història del club saben que el primer títol de lliga blaugrana correspon a la temporada 1928/29, però desconeixen que un any abans ja va existir una edició prèvia -la de caràcter tancat que acabem de referir- i que també va guanyar el Barça, però que no va tenir reconeixement oficial perquè va restar inacabada. Un dels motius del poc èxit de la competició va ser la divisió en el si del futbol espanyol, perquè mentre els sis campions van muntar el seu torneig, la resta de clubs que no havien estat admesos van organitzar la seva pròpia lliga, amb deu equips i també a doble volta. Si el torneig dels campions havia arribat al final amb alguns partits pendents, aquest altre va ser encara més desgavellat, amb un gran nombre d’enfrontaments que no es van arribar a jugar mai. L’escàs recorregut dels dos tornejos va dur, per força, a una negociació entre tots els clubs professionals per mirar de superar el cisma. En efecte, es va arribar a l’acord de fer una nova lliga la temporada 1928/29 amb trenta clubs dividits en dues categories. A la Primera Divisió hi van ingressar els ja esmentats sis campions d’Espanya, als que s’hi van afegir tres subcampions (Atlético de Madrid, CE Europa i RCD Español) i un equip més procedent d’un torneig de classificació. En els debats per a la constitució d’aquesta nova competició hi va sorgir la veu assenyada del president del Barça, Arcadi Balaguer, que va postular si no seria millor transformar l’històric i molt consolidat Campionat d’Espanya en un torneig de lliga a dues voltes, en comptes de crear una nova competició. És ben evident que no li van fer cas i ara ho paguem amb aquesta dualitat de títols per al millor club d’Espanya.
Si l’any 1929, en comptes de començar una competició ex-novo, s’hagués decidit que el Campionat d’Espanya modificava el seu format per deixar enrere les eliminatòries i passar a ser sistema de lliga, el panorama futbolístic hauria tingut un aspecte molt diferent a l’actual. En tot cas, encara som a temps d’afegir a l’historial de la Lliga tots els campionats d’Espanya disputats fins el 1928. Seria una manera de esmenar aquell error fundacional. Sense anar més lluny, a Itàlia sempre han considerat que la Lliga d’aquell país comença amb la primera edició del campionat italià el 1898, encara que el format de Lliga no es consolidés fins el 1930. A tall d’anècdota, resulta curiós que el títol de campió transalpí de la primera edició es disputés en un sol dia, circumstància que ha no estat cap obstacle a l’hora del seu reconeixement com a part del palmarès de campions.
Cas que considerem tots els campionats d’Espanya disputats fins el 1928 com a homologables al títol de Lliga que hi ha en joc des de 1929, es produirien modificacions rellevants a l’historial dels clubs. L’efecte més cridaner seria la reducció de la distància entre els títols de FC Barcelona i Real Madrid, que ara mostra un balanç favorable als blancs per 33 a 26. Si aquí hi afegim els vuit campionats d’Espanya que va guanyar el Barça fins 1928 i els cinc del Real Madrid, el global de títols quedaria en 38 a 34, molt més equilibrat. Per reblar el clau, hauríem de tenir en compte el campionat que els blaugrana van conquerir el 1937 sota la denominació de “Lliga Mediterrània”, un torneig de lliga disputat entre els clubs dels territoris fidels a la República, i per tant, regit per la legalitat vigent en aquell moment.
Val a dir que aquest error en el futbol espanyol es replica a la gran majoria d’esports, -només se salva el Waterpolo- que durant els anys cinquanta van posar en funcionament l’anomenada “Liga Nacional”, en comptes de modificar el sistema de competició de l’històric Campionat d’Espanya, vigent ja els primers anys del segle XX en moltes disciplines.
En resum, menystenir la mal anomenada Copa del Rei és mostrar un desconeixement de la història del futbol molt greu i també un atemptat a la memòria històrica del Barça, equivalent entrar al museu del club amb una excavadora i carregar bona part dels títols de l’entitat per llençar-los tot seguit al contenidor del rebuig. Una bestiesa.