Aquesta tarda David Medié (Sabadell, 1984) serà un dels àrbitres del VAR que seguirà el Valladolid-Betis des de la seu de la Real Federación Española de Fútbol a Las Rozas. És la seva segona temporada a la Primera Divisió espanyola i té l’honor d’haver estat el primer àrbitre en ratificar la seva decisió després d’haver consultat el VAR. Va ser a mitjans de desembre en l’Osca-Vila-real, quan Jovanovic va fer caure a Bacca i el català va decidir assenyalar penal.
Medié atén a La República Esportiva en una conversa telefònica mentre es dirigeix en AVE a Madrid.
Un àrbitre estudia els equips abans d’arbitrar un partit?
Sí, però com som autodidactes n’hi ha alguns que prefereixen preparar-s’ho molt i altres que no tant.
En què consisteix aquesta preparació?
Sobretot en analitzar els sistemes de joc dels equips. Si el seu plantejament es basa en el control de la pilota o en el contratac, per exemple. O si un equip quan ataca per la banda esquerra acostuma a arribar fins a la línia de fons amb el lateral per centrar la pilota a l’àrea o, en canvi, busca apropar-se a la porteria rival jugant pel centre de l’atac. També tenim en compte els jugadors en particular. Si són esquerrans o dretans, si són ràpids o lents, si van bé de cap o no, el seu caràcter, entre d’altres característiques.
De què us serveix tenir coneixement d’aquests aspectes?
Ens permet estar millor posicionats en el terreny de joc i anticipar-nos a les accions que poden donar-se. Però, de la mateixa manera que els entrenadors a vegades es troben amb un plantejament del rival que no s’esperen, la nostra planificació tampoc és totalment fiable. El principal enemic dels àrbitres és tot allò que no esperem. Quan tenen lloc accions inesperades t’adones de la grandària del terreny de joc.
Tot això s’analitza de forma conjunta per part dels quatre àrbitres de camp?
Cadascú prepara les seves tasques particulars durant la prèvia. El fet que una defensa acostumi a avançar-se per tal de deixar en fora de joc els davanters rivals és una feina més pròpia dels líniers que de l’àrbitre principal. Però, de totes formes, a l’hotel de concentració el dia abans del partit o el mateix dia al matí posem en comú allò que hem analitzat de forma individual.
Aquest intens treball fora dels terrenys de joc és una novetat dels últims anys?
Sí, s’ha anat incrementant últimament. I hi han ajudat molt elements d’anàlisi com el programa Wyscout, el qual et permet repassar qualsevol jugada de qualsevol partit, i d’altres eines tecnològiques. No fa tant temps que no hi havia ni la possibilitat de comunicar-nos entre els àrbitres d’un partit mitjançant el pinganillo.
La reina de les noves eines tecnològiques és el VAR. Precisament, tu vas ser el primer àrbitre de LaLiga en ratificar una decisió després de consultar-lo.
No m’agradaria parlar de jugades concretes…
Simplement et volia preguntar si en moments com aquell vas sentir que el VAR era més una ajuda o una molèstia.
Hem de recordar que el VAR no t’obliga a res, només et recomana. Mai t’imposa res. Per tant, nosaltres arbitrem com sempre. Jo no diria mai que el VAR et permet arbitrar d’una forma més còmode. Les decisions les has de prendre en el moment, com sempre s’ha fet. L’única diferència és que tens un company que, en directe, et comenta a l’orella si se t’ha escapat alguna cosa en lloc d’adonar-te de l’encert o de l’error en arribar a casa.
Abans de la implantació del VAR en el descans no miraves les jugades polèmiques que hi havia hagut a la primera part?
No, prefereixo no veure res a la mitja part. Ni amb VAR ni sense. Considero que no aporta res al meu arbitratge ser conscient si he encertat o errat en jugades concretes que ja han passat.
Aleshores, què fas amb els teus companys durant el descans?
Valorem com està sent el partit, posem en comú el tipus de dificultats que hem tingut i fem una previsió de com pot ser la segona part. No és gaire diferent d’allò que fa un entrenador amb el seu equip.
Quan vas fer el salt de Segona a Primera la temporada passada eres un nouvingut pels jugadors. Durant el primer curs això suposa una dificultat afegida?
És molt important conèixer la forma de jugar d’ells i el seu comportament. I, és evident, que això no ho tens tan fresc la primera temporada. També pot ser que un jugador et respecti més si et coneix. Però et puc assegurar que, si li demostres que el teu arbitratge és bo, et respectarà igual. Ells valoren molt que els tractis amb respecte.
El nombre de targetes que mostres per partit ha anat disminuint a mesura que han anat avançant les temporades -la 2017-18 va mostrar 59 grogues i dues vermelles, i la primera temporada a Segona, la 2012-13, havia mostrat 121 grogues i quatre vermelles-. Aquest ha de ser un dels principals objectius d’un àrbitre?
Desconeixia aquesta dada. Però és veritat que l’experiència et dona noves eines per solucionar situacions de joc que potser un àrbitre novell resoldria amb una targeta groga. Si saps com es comporta un jugador, et pots avançar a una picabaralla després d’una entrada forta d’un jugador rival. O resoldre alguns conflictes mitjançant el diàleg.
A banda de l’arbitratge, tens un altre lloc de treball?
Avui en dia tenir-lo és molt complicat. Jo no el tinc. Hi dediquem moltíssimes hores i, amb la implantació del VAR, el cap de setmana que no estem arbitrant al camp ho estem fent des de la central del VAR. Això, deixant de banda les setmanes que hi ha Copa del Rei. Abans la situació era diferent perquè no hi havia tants partits. Sincerament, l’àrbitre professional que en l’actualitat ho compagini amb una altra feina té tota la meva admiració (riu).
Quan vas començar a exercir d’àrbitre?
El 1998, quan tenia només 14 anys. Com tots, ho vaig fer en partits de futbol base. L’àrbitre és l’únic esportista que ha de passar per totes les categories abans d’arribar a l’alt nivell.
És molt dur aconseguir-ho?
Has de ser el millor en cadascuna de les categories. Són moltíssimes hores de dedicació, de viatges, de partits…
No t’atreia més jugar a futbol que arbitrar?
Fins al 1998 havia estat jugador de futbol. Però el meu pare era àrbitre i em va ensenyar a veure’ls com uns esportistes més. M’atreia seguir els seus passos. A més, em vaig adonar que jo tenia més futur en l’arbitratge que com a jugador. Al principi es fa estrany haver-te d’apartar de la pilota en lloc de lluitar per ella. T’hi acostumes.
Imagino que després de 21 anys de professió deus haver passat alguns mals moments. Sobretot en les categories regionals. Algun cop has arribat a casa pensant que no et compensava ser àrbitre?
Sí, és veritat que moltes vegades arribes a casa amb una sensació d’impotència molt gran. Perquè tu consideres que has pres les decisions correctes i, de totes formes, t’han insultat o amenaçat des de la grada o en el mateix terreny de joc.
I per què decidies seguir?
Perquè els moments positius que vius compensen tots els dolents. Mil vegades més tornaria a escollir ser àrbitre. Hi ha molt companyerisme en el gremi i satisfà molt treballar a favor del valor de la justícia. Si la gent veiés els àrbitres com uns esportistes més, com unes persones que ho intenten fer el millor possible, tot aniria millor. Un àrbitre ha de ser la persona més madura d’un camp de futbol.