El primer que ens ensenya la realització televisiva quan un futbolista és substituït és la seva distància recorreguda dins el terreny de joc. Sembla que sigui imprescindible, abans que cap altra dada, conèixer quants quilòmetres ha fet un jugador durant el temps en el qual ha tingut presència sobre la gespa, com si els 5, 8 o 10.000 metres completats definissin una actuació general reduïnt a una qüestió espacial tot un comportament físic, tècnic i intel·lectual en un partit de futbol.
El físic és rellevant en el futbol d’elit. L’estat de forma, una bona condició, és indispensable. Però no és suficient. No ho és tot. A San Mamés, l’Athletic Club sotmet els seus rivals amb empenta, amb un onze format per futbolistes físicament superdotats destinats a minimitzar les qualitats del seu rival en base a una disposició tàctica sòlida i a un joc ofensiu reduït als contraatacs en velocitat.
Contra aquesta idea, el Barça ha saltat a Bilbao amb un mig del camp preparat per competir, amb força, contra el plantejament físic d’Asier Garitano. Acompanyant Sergio Busquets, Ernesto Valverde ha decidit emparellar Ivan Rakitic i Arturo Vidal. Dos jugadors privilegiats a nivell corporal. Dos homes que s’hi deixen la pell, que s’esforcen durant noranta minuts, que treballen per l’equip i que s’igualen, en energia, a qualsevol dels migcampistes de l’Athletic Club.
Competir físic contra físic garanteix una lluita equiparada a San Mamés. Però allò que marca les diferències en un terreny de joc és el talent. Característiques úniques en futbolistes molt concrets que són capaços de desequilibrar tota una disposició tàtica basada en la força, més enllà dels xocs cos a cos que no certifiquen les possibilitats d’un equip d’imposar-se al seu contrincant. Amb Rakitic i Vidal, Valverde ha competit amb les mateixes característiques del seu rival. Per al tècnic extremeny, l’important era no sortir sobrepassat per l’ímpetu de l’Athletic. I sense generar ocasions clares, n’ha tret un empat a zero.