Excepte amb Riqui Puig, Ernesto Valverde no practica la prudència a l’hora de posar al terreny de joc jugadors que porten temps fora d’ell o que s’estrenen amb el Barça. Avui ho ha fet amb Samuel Umtiti i fa unes setmanes va actuar de la mateixa manera amb Kevin-Prince Boateng, precisament també al Sánchez Pizjuán. El francès, després de tres estranys mesos inactiu, ha estat titular a Sevilla i durant la primera part ha viscut en un món tan llunyà com Qatar, desubicat, amnèsic d’automatismes i amb falta de ritme, que ha comportat que aparegués a les fotografies dels gols andalusos.
Tota la solidesa defensiva mostrada davant Athletic, Valladolid i Lió s’ha convertit en plastilina a Nervión, on el Barça ha homenatjat durant la primera part la seva versió de principis de curs, plena de desperfectes a la rereguarda. No sembla casual que hagi coincidit amb l’immerescut retorn de Lenglet a la banqueta. Els dos gols encaixats no han estat definitius gràcies a una puntual jugada d’encert en atac en una de les poques aproximacions perilloses que han tingut els blaugrana en els primers 45 minuts. El protagonista ha estat el de sempre, Leo Messi, qui d’un núvol d’imprecisions contemporànees ha tret una relíquia romana.
El Txingurri ha estat tan atrevit en el descans com Eusebio la setmana passada al Santiago Bernabéu i el resultat ha estat igual de satisfactori. Doble canvi -Sergi Roberto i Dembélé per Semedo i Arturo Vidal- amb la intenció de sacsejar un equip que encara no s’havia adonat que ja forma part de l’allau del tram decisiu de la temporada. Aquest ha arribat abans d’hora per un Barça encara amb ritme de principis de gener en molts trams. A més, ho ha fet en dosis altes mitjançant quatre desplaçaments -queden els dos clàssics- comparables a les dimensions del K2.Són tan bàrbars que el d’avui al Sánchez Pizjuán, una de les visites més complicades del curs lliguer, és el més feble.
Però tot gegant s’empetiteix quan l’afronta Leo Messi. En la segona genialitat en horari de migdiada andalusa, l’argentí ha tirat pel terra tots els mèrits catalans per perdre el partit. I poc després ha tingut esma per, entre badall i badall, despentinar els defenses sevillans i també la creueta dreta de la porteria de Vaclik. Però aquesta vegada la pilota no ha entrat. El de Viandar de la Vera havia aconseguit el seu propòsit i, fins i tot, ha intercanviat de banda Coutinho i Dembélé per encara preocupar més els locals. També ha tornat a donar minuts trascendents a Aleñà.
I a Messi li ha vingut de gust assegurar-se els nou punts de diferència abans de viatjar al Santiago Bernabéu. Però ha decidit asollir una situació tan propícia com si estigués jugant amb els seus fills a la platja de Castelldefels: mitjançant una suau vaselina amb incrustacions de caramel. Menys poètica ha estat la de Luis Suárez per segellar el triomf i fer oblidar les mancances de principis de partit. I, ja de pas, per evitar que l’uruguaià s’endinsés en una preocupant falta de confiança.
A diferència de descompressions romanes, l’actual falta de fluïdesa en el joc i el desencert en atac -avui solucionat de forma exagerada en el segon temps- no va acompanyat de cansament físic ni de fatiga emocional. L’actitud i les cames dels jugadors del Barça han estat dignes d’un compromís gran i, gràcies a això, l’equip ha estat capaç d’endur-se uns tres punts que s’haguessin perdut al Guadalquivir si hagués anat mancat d’aquestes dues bales.