La cultura del futbol anglès res té a veure amb allò que estem acostumats a sentir en un estadi com el Camp Nou. A Anfield, el públic s’exalta per situacions inversemblants i calla quan a Catalunya la gent cridaria. Una recuperació en una zona gens perillosa del camp motiva els espectadors i un còrner els fa embogir. En canvi, silenci absolut quan el seu equip s’aproxima a la porteria contrària, segons abans de culminar l’acció abraçant-se, saltant i xisclant amb l’esfèrica dins la xarxa. Al temple red, ni el futbol ni l’animació es divideixen per edats. Tampoc per classes socials. Els abonats de tribuna boten i entonen els cants de la mateixa manera que ho fan els 12.400 seguidors capbussats en la calidesa de The Kop, la històrica graderia terrace (de peu) -ara hi ha cadires, però ningú s’hi asseu- que duu el nom de l’Spion Kop, un turó inclinat des d’on els soldats britànics atacaren els afrikàners -africans d’origen holandès- en la segona guerra Bòer, l’any 1900 a Sudàfrica.
Si Anfield està constantment en ebullició, el barri que dona nom a l’històric estadi del Liverpool sembla haver estat dissenyat pel rodatge d’una pel·lícula de Tim Burton. L’ambient gèlid s’apodera d’un entorn submergit en la penombra, on la pluja constant acompanya la sensació de desolació. Cases unifamiliars sense vida, negocis tancats, persianes abaixades, silencis incòmodes i una eterna solitud només trencada per l’aparició reincident de persones psicològicament engolides pel paisatge. L’atmosfera impacta directament en l’estat d’ànim de l’ésser humà i això converteix en ordinari que els veïns aturin sense filtre tothom qui es creua pel seu davant. “Molt de compte, que aquest barri està ple de drogues, gàngsters i pistoles”, ens va advertir un resident minuts després de la insòlita remuntada del Tottenham al Johan Cruyff Arena, no sense abans compadir-nos per l’eliminació del Barça el dia abans. De pistola no en vam veure cap, sortosament.
Però l’alerta per les drogues i l’estat d’alienació mental d’una bona part dels conciutadans va tenir insistència en el regent d’un kebab, un nacionalista palestí ateu que detesta el clima d’aquella zona després d’haver viscut més de deu anys a Madrid. Troba a faltar la capital d’Espanya i, sobretot, el seu territori “envaït pels jueus per crear un estat religiós”. Va estudiar ADE, coneix i s’interessa pel funcionament del món citant organitzacions com el Club Bilderberg o el Club de Roma, però denota haver-se informat de la situació catalana a través dels mitjans de comunicació estatals. “Els Pujol van robar-nos a tots i ara volen una República per ells sols”. No fan falta comentaris. Aquí sura una pregunta: què hi fa un home amb estudis, intel·ligent i amb inquietuds servint kebabs en un barri fosc de Liverpool? “A Espanya la cosa està molt fotuda. La justícia no funciona”.
Però el Liverpool FC, encara que estigui ubicat al barri d’Anfield, és el club de tota una ciutat, la tercera amb més habitants d’Anglaterra -la segona és Birmingham-, impregnada per sempre pel fet d’haver viscut el naixement dels Beatles. El centre neuràlgic de Liverpool, emmurallat per Victoria Street i Stanley Street, i amb Mathew Street com artèria aorta, és un parc temàtic del grup que va revolucionar la història de la música pop mundial i l’estètica de les noves generacions durant la dècada dels 60. Allà hi ha The Grapes, el local de copes on anaven els integrants dels Beatles a prendre quelcom després de tocar al llegendari The Cavern, situat a només uns metres. Dimecres, el dia després de la cruel eliminació de l’equip d’Ernesto Valverde, encara tenia un petit cartell a la porta que donava la benvinguda en català a l’afició blaugrana.
Enmig de l’èxtasi musical també hi ha museus, botigues de records i estàtues dedicades al grup. Des de qualsevol d’aquests comerços es filtren sense pausa cançons dels Beatles. Tant en directe com enregistrades. Yellow Submarine, Strawberry Fields Forever, Here Comes The Sun -la cançó dels de Liverpool més escoltada a Spotify-, Hey Jude, Let it Be o Penny Lane sonen una cinquantena de vegades cadascuna cada 24 hores. L’indret, exageradament enfocat al turisme i perdut d’essència, viu jornada rera jornada una espècie de Dia de la Marmota que desprestigia el record. Només hi ha un oasi inesperat que et permet sortir del bucle: una botiga de souvenirs d’Stanley Street que et rep amb Enrique Iglesias i el seu Bailando per transportar-te momentàniament a paratges de mojito i sol.
Aquesta no és precisament la meteorologia de Goodison Park, la casa de l’Everton, situada a 1262 passes d’Anfield. Entremig només hi ha l’Stanley Park, amb el respectiu cementiri i crematori, buit i depressiu en cada racó de les seves extenses hectàrees de gespa durant un habitual dia de pluja. Des d’Anfield es veu Goodison i des de Goodison es veu Anfield. Dos guerrers que s’odien des de la proximitat. Un treballador del club on ara hi juguen André Gomes, Lucas Digne i Yerry Mina fingeix dubtar si mostrar-nos l’estadi per dins en desvelar-li la nostra condició de periodistes catalans que segueixen la informació del Barça. I esbossa un gest de ràbia com si nosaltres fòssim els culpables de la classificació del Liverpool per la final del Wanda Metropolitano. Però les persones sempre estan per davant del futbol i, finalment, només obrint una de les portes de metall situades en un còrner, se’ns apareix davant els nostres ulls la immensitat històrica de Goodison Park. Dos equips d’amateurs en pèssimes condicions físiques estan a punt de disputar-hi un partit, com fan cada temporada quan ja no queda cap compromís oficial.
En l’última jornada de la Premier League, l’Everton jugarà al nou White Hart Lane sense cap aspiració europea. Amb el català Robert Martínez a la banqueta, els toffees es van classificar per disputar l’Europa League 2014-15. “Ens vam equivocar deixant-lo perdre, jugàvem un molt bon futbol. Va fer una temporada dolenta, però ara els gestors són impacients”, lamenta amb tristor el conductor d’Uber que ens recull prop d’una escola de futbol de l’Everton presidida per una Cruyff Court. Sense haver-hi jugat mai, l’Holandès Volador també ha estat capaç de transcendir més enllà i influir el club blau, que demana respectar les 14 normes bàsiques de Cruyff fixades a la paret.