Gay Talese va decidir agafar un avió amb destí Xina quan va presenciar des de la televisió com Liu Ying fallava el penal decisiu en la tanda de la final del Mundial de Futbol femení de 1999, disputada entre els Estats Units, la selecció amfitriona, i el país asiàtic. La va entrevistar i el resultat és història del periodisme. Jo només he hagut d’agafar un cotxe per anar de Barcelona a Sabadell amb la intenció de conversar amb la Judith Forca (Sabadell, 1996), jugadora del Club Natació Sabadell de waterpolo.
La primavera de l’any passat ella va ser l’única jugadora de l’equip vallesà en errar un penal en la tanda de la final de l’Euro League disputada a Kirishi davant l’equip amfitrió. Gràcies a allò, les russes s’emportarien el títol i la millor generació del waterpolo femení català i espanyol hauria d’esperar-se 360 dies per tornar a trobar-se en una final de la màxima competició europea. Jugant a casa, a la piscina de Can Llong, les sabadellenques van completar una remuntada extraordinària en els últims cinc minuts davant l’Olympiacos per alçar la seva cinquena Euro League, totes elles aconseguides amb Forca a la plantilla. Els seus dos gols davant les gregues van escombrar qualsevol mal record.
Et serè sincer. D’entre totes les jugadores del Club Natació Sabadell, vaig demanar entrevistar-te a tu perquè vas ser qui va fallar un penal en la tanda de Kirishi. Així que imagino que per a tu aixecar aquesta Euro League un any després encara és ben satisfactori.
Sí, fallar un penal així fa mal. Però també et fa créixer com a persona i com a jugadora, i afrontar el futur amb moltes ganes. I aquí tenim la recompensa.
Davant l’Olympiacos vas fer dos gols i una gran actuació personal. Queda treta totalment l’espineta?
Quan vaig saltar a la piscina, ho vaig fer amb la intenció d’anar a per totes perquè no hi hagués la possibilitat que tornés a passar alguna cosa semblant a l’any passat. S’havia d’evitar la tanda de penals.
Faltaven 5 minuts i 16 segons i perdíeu 8 a 11. Aleshores, en David Palma, el vostre entrenador, va demanar un temps mort, el guió es va capgirar i us vau emportar l’Euro League per 13 a 11. Què vau parlar en aquell temps mort?
Simplement, el David ens va motivar perquè no abaixéssim els braços. Aquells cinc minuts eren l’última oportunitat que ens quedava per guanyar el títol.
Aleshores, les jugadores ho veieu possible?
Era molt difícil. Sobretot perquè el rival que teníem davant és molt bo. Però jo crec que les ganes de no tornar a viure la decepció de Kirishi ens van fer anar a per totes.
Parlant de penals fallats, la Laura Ester en va aturar un amb el 10 a 11 en el marcador que psicològicament va acabar sent decisiu.
Sí. A més, nosaltres ja havíem canviat la nostra forma de jugar en incrementar la pressió i la intensitat. De cop i volta, a l’Olympiacos se li va venir a sobre això i l’ambient de la graderia.
En els últims sis anys l’equip guanyador de la Final Four ha estat l’amfitrió. A les jugadores tant us afecta jugar en una piscina o en un altra?
Es nota molt la diferència entre una piscina en la qual no hi ha ni un sol seguidor teu i una altra plena de la teva afició, que t’anima en cada moment, tant en els complicats tres primers quarts com en la remuntada final.
Tant difícil era arribar a Kirishi com perquè no hi anés ningú?
Sí, està perdut enmig de Rússia, molt lluny. Has d’agafar un vol i després fer tres hores d’autocar. És normal que no vingui la gent a veure’ns (riu).
I el fet de jugar a fora comporta arbitratges en contra?
Vulguis o no, l’arbitratge habitualment tira cap a casa. Però, igualment, a Kirishi nosaltres no vam jugar com sabem fer-ho i és una piscina molt complicada.
Des de fora no es veu ben bé què passa sota l’aigua, però dona la impressió que en el waterpolo hi ha molt contacte.
Moltíssim. Millor que no es vegi perquè mare meva el contacte que hi ha (riu). Totes les agafades i els cops passen a sota l’aigua i l’àrbitre assenyala allò que més o menys veu. Però moltes coses no té l’opció de veure-les.
Tot i així, no hi ha massa discussions entre les jugadores ni amb els àrbitres.
Perquè els àrbitres aturen molt ràpidament qualsevol protesta. A la mínima, et mostren targeta.
El 2011 vas disputar amb només 14 anys la teva primera final de l’Euro League, la primera que va guanyar el Club Natació Sabadell. Fer-ho rodejada de patums del waterpolo com Laura Ester, Jennifer Pareja, Anni Espar o Olga Domènech no impressiona?
Va ser impressionant, tot i que només vaig disputar 20 segons quan el partit ja estava decidit a favor nostre. Recordo viure’l des de la banqueta amb molts nervis. Vaig tenir les mans en tensió tota l’estona i se’m van posar liles (riu).
Quan vas començar a jugar a waterpolo? Fins fa poc moltes noies ho feien en edat júnior.
Amb vuit anys. Abans feia natació aquí al club. El primer entrenador que vaig tenir va ser el David Palma. Tota la meva trajectòria ha estat lligada al David (riu). Però, aleshores, jo jugava en un equip de nois perquè no hi havien més noies. Jo era l’única. Em posava reptes i m’ho passava molt bé. La situació no va canviar fins a l’edat cadet.
Ara sí que hi ha noies en aquestes categories?
Sí, el waterpolo ha agafat més renom i les nenes comencen a practicar-lo abans. Jo vaig acabar en aquest esport per una qüestió de sort. La meva monitora de natació va veure que era hiperactiva a l’aigua i, a més, esquerrana. I em va preguntar si volia provar-ho. M’hi vaig tirar de cap. Vaig descobrir que el waterpolo era allò que realment m’agradava. De fet, a mi els meus pares van apuntar-me a natació perquè era molt dolenta nadant i a la platja patien molt per mi.
Qui els hi havia de dir que acabaries sent cinc vegades campiona d’Europa de waterpolo!
(Riu) Haguessin al·lucinat. Jo sempre he estat més d’esports d’equip. La natació és molt solitària i psicològica.
Que el waterpolo femení hagi donat passes endavant durant els últims anys és mèrit del waterpolo o està englobat en l’auge de l’esport femení que estem vivint?
En general, l’esport femení ha donat una gran passa tant a nivell de títols com de presència mediàtica. I el waterpolo s’ha afegit a aquesta onada. Entre totes estem portant l’esport femení al lloc que li pertoca, però ens agradaria tenir encara més presència mediàtica. Per començar, hauríem d’aconseguir tenir més espectadors en els partits de lliga regular a casa. Normalment, només n’hi ha una vintena. El fet d’aconseguir tantes victòries fàcils deu desmotivar al públic.
Passa el mateix quan jugueu a domicili?
En els partits de lliga regular, sí.
Per què al Club Natació Sabadell s’ha ajuntat aquesta generació d’or del waterpolo femení?
Perquè el club va apostar pel waterpolo femení. Entre el planter i els fitxatges de jugadores com la Laura Ester i l’Anni Espar, la progressió sempre ha anat cap amunt des de fa anys.
I sou la base de la selecció espanyola.
Sí, hem creat una família i hi ha molt bona relació entre nosaltres.
Es nota que estem en any preolímpic?
Ja hem començat a entrenar amb la selecció al CAR de Sant Cugat els dilluns i els dimarts. El primer objectiu és preparar-nos físicament per classificar-nos pels Jocs Olímpics.
Hi ha possibilitats d’aconseguir un gran resultat a Tòquio?
Aquest és el propòsit i estem preparades per lluitar per l’or. Hi ha molta igualtat entre les seleccions potents i nosaltres estem de ple en aquesta lluita.
Totes les jugadores del Club Natació Sabadell podeu viure econòmicament només del waterpolo?
Totes, no. Mentre estudies, són ingressos que no estan malament, però amb el waterpolo no et guanyes la vida.
En el teu cas, estudies?
Sí, estic estudiant a distància per ser auxiliar d’infermeria.
Imagino que no ho pots fer de forma presencial per una incompatibilitat d’horaris.
Els entrenaments no m’ho permeten. Em parteixen els horaris de classe.
Per tant, totes estudieu o treballeu d’una altra cosa?
Sobretot, estudiem. És molt difícil que algú et faci un contracte de treball amb uns horaris tant estranys. A més, no parem de viatjar.
Per què no teniu més competència a la lliga espanyola?
Aquest any el Club Natació Sant Andreu ens està donant canya. Però és veritat que, respecte els altres equips, hi ha molta diferència de nivell. Pensa que les jugadores de la selecció espanyola estem repartides entre aquests dos clubs. Només al Club Natació Sabadell ja en som set. Poc a poc han d’anar a pujant les nenes petites que ara estan a les categories base. D’aquí a dos o tres anys, la competència s’haurà incrementat. Les categories de la selecció espanyola van donar moltes medalles l’estiu passat, així que aquesta etapa d’or tindrà continuïtat. Ara les nenes ja saben que el waterpolo existeix i això és molt important. Ens han vingut escoles interessades en practicar aquest esport.
Et molesta que darrere del nom dels equips femenins s’hi afegeixi l’adjectiu ‘femení’ i en els dels masculins no es faci?
A mi no em molesta. És una manera de diferenciar-ho i crec que no se li ha de donar més voltes. Els triomfs són els que ens portaran a la igualtat entre l’esport masculí i el femení.
En el cas del waterpolo, hi ha força igualtat pel que fa a la presència mediàtica del masculí i el femení.
Ens hem guanyat l’atenció dels mitjans de comunicació gràcies a tot allò que hem aconseguit. Quan vam guanyar la primera Euro League el 2011, gairebé no hi havia mitjans cobrint la Final Four. La plata olímpica de Londres 2012 i l’or al Mundial de Barcelona 2013 van ser dos moments d’inflexió en la popularitat del waterpolo femení a nivell estatal.