El passat cap de setmana el Miniestadi va acollir un Barça-Atlètic de Madrid de la Lliga Femenina Iberdrola, un partit vibrant que no va tenir res a envejar al que disputen els respectius primers equips masculins d’ambdós clubs. Emoció fins el tram final, pressió i un estira i arronsa en el marcador que, sobre la botzina, es va decantar a favor de les blaugranes liderades per una Aitana Bonmatí en estat de gràcia. El pitjor va ser l’assistència. Tot i congregar uns 4.500 espectadors, una xifra gens menyspreable si tenim en compte les entrades habituals, restava molt lluny dels 90.000 que acostumen a assistir al Camp Nou. L’ambient es va mantenir animat producte de la transcendència del matx, les culers havien de guanyar si o si per evitar que les matalasseres s’escapessin al capdavant de la classificació. El triomf agònic, a més, va aportar èpica a un dels millors partits que es poden veure avui en dia al campionat estatal.
Poc a poc, el futbol jugat per dones va fent via. Atrau més públic, patrocinadors, cadenes de televisió, mitjans i, de retruc, nenes que volen imitar a les seves noves heroïnes. Un pas endavant que esdevé una metàfora de l’evolució de la nostra societat. El futbol, una vegada més, doncs, exercint com el millor mirall per entendre les transformacions col·lectives. Un simple joc, a l’abast de tothom, que més enllà de la seva plasticitat ens explica com és una comunitat determinada, ens il·lustra el rerefons històric d’un club o ens permet entendre l’entorn sociopolític d’un país o contextualitzar una rivalitat.
El mateix succeí fa un segle. Ara que hom commemora el centenari de la fi de la Gran Guerra (altrament coneguda com la Primera Guerra Mundial) pocs coneixen que fou precisament aquest conflicte bèl·lic el que afavorí l’extensió de la pràctica del futbol entre les dones britàniques exercint com a eina d’emancipació femenina.
Durant l’època victoriana —i malauradament encara ara— el futbol era considerat un esport masculí. Es jutjava indecorós associar-ho amb les dones. El futbol, a més, era percebut com una amenaça a la feminitat i “potencialment perillós per a la delicada constitució de les dones”. Malgrat aquest context, el 1894 es creà el British Ladies Football Club (BLFC), conjunt pioner del futbol en categoria femenina, popularment conegut com “les sufragistes del futbol”. Les figures més rellevants de l’equip van ser Nettie Honeyball i Florence Dixie, germana del marquès de Queensberry. Per aquestes pioneres el futbol, més enllà de la seva vessant esportiva, significava assolir noves quotes de llibertat. El discurs oficial aleshores sostenia que “la naturalesa violenta del futbol podia comprometre la capacitat reproductiva de les dones”. Dos anys després de la seva fundació, el BLFC va cessar les seves activitats. Qualsevol temptativa perquè les dones poguessin jugar a futbol va topar amb la prohibició “absoluta” decretada el 1902 per la Federació anglesa.
L’inici de la Gran Guerra, però, va crear les condicions idònies perquè el futbol jugat per dones pogués ser reprès. Aquesta segona onada es va veure afavorida pel context bèl·lic. L’alta mortaldat dels primers mesos del conflicte al front occidental provocà una constant disminució de la força de treball masculina a Gran Bretanya, agreujada a més per les diverses mobilitzacions decretades per les autoritats. L’evolució de la guerra va provocar l’expansió de la indústria bèl·lica que va requerir una força de treball encara major. Per poder cobrir la demanda les dones es van incorporar a les fàbriques. La seva presència va ser molt rellevant, per exemple, en les línies de producció de munició, motiu pel qual se les va conèixer popularment com les munitionettes.
A banda de treballar, aquestes empleades de les fàbriques de munició van començar a jugar a futbol en el seus escassos moments de lleure. Primer simplement com un divertiment. Després, però, van començar a disputar partits entre elles. Aviat es crearen equips que representaven els diferents complexos industrials del país. La majoria adoptaren el nom i els colors de l’empresa on treballaven.
Amb el futbol masculí suspès des de 1915, els partits de futbol femení van passar a ser una de les poques activitats de lleure a les quals poder assistir. Els encontres, a més, s’utilitzaren per recaptar fons econòmics pels soldats ferits i les seves famílies. Poc a poc el públic va començar a apreciar el nivell de joc d’aquests partits, independentment del sexe dels participants.
Entre els conjunts més destacats trobem a les Dick, Kerr’s Ladies creat per les treballadores de la Dick, Kerr’s & Co. Una empresa del sector de la construcció mecànica ferroviària fundada el 1854 a Glasgow de la mà de William Bruce Dick, qui el 1883 s’associà amb John Kerr, d’aquí el nom de l’empresa. Posteriorment, la marca va obrir altres fàbriques arreu del país, en una d’elles, situada a Preston (Lancashire), es on el 1915 es va crear l’equip de futbol de les empleades de la companyia. Dos anys després algunes empleades es van unir a un partit informal que estaven disputant els aprenents al pati durant la pausa del te. Allò fou l’inici de l’equip. L’entrenador de les Dick, Kerr Ladies va ser un oficinista de l’empresa, Alfred “Pop” Frankland.
Un cop acabada la guerra l’equip va realitzar una gira per França. El 1920 disputà un encontre a Paris i el 1922 altres als Estats Units. Tot plegat atorgà certa popularitat al conjunt, com ho demostra el fet que en tornar de la gira francesa més de 53.000 persones van presenciar el següent partit que van jugar.
Això, però, va provocar que el 1921 la Federació anglesa prohibís qualsevol participació de les dones al futbol i impedis als clubs, sota risc de sanció, cedir els seus estadis per acollir matxs on participessin jugadores. La popularitat del futbol jugat per dones estava amenaçant al futbol masculí. Assistia més públic als seus encontres que als estadis dels clubs de la lliga. La resolució de la FA afirmava: “el futbol no és adequat per les dones i no s’ha de fomentar”. La prohibició no es revocaria fins el 1971.