Les parets dels pubs de Liverpool recorden amb total intenció que la confiança en les possibilitats d’un mateix té premi. Que el conjunt d’Anfield ja n’ha viscut, d’aquestes situacions. Sense anar més lluny, s’emocionen rememorant l’èpica remuntada al Milan en la final de la Lliga de Campions del 2005, a Istanbul. Allà, el marcador era el mateix. 3-0. Però el temps no. Només quedaven 45 minuts i el Liverpool hi va creure. Era un repte infinitament més difícil que el d’aquest dimarts. El Barça també va viure exactament la mateixa situació ara fa un any.
Semblava que la lliçó estava apresa. Però es veu que no. El Barça ha tornat a fer el ridícul i s’ha tornat a acomiadar de manera abrupta de la “copa linda y deseada” amb una actuació de vergonya aliena. Ni Messi desencadenat en el partit d’anada ha valgut per plantar-se a la final de Madrid. Incomprensible, decebedor, inexplicable. Els adjectius que hi vulguin posar. Intolerable. Sobretot intolerable. No hi ha cap raó per defensar l’actuació del Barça a Anfield. Potser, si una de les quatre grans ocasions de la primera meitat haguessin acabat en gol estaríem escrivint un altre text. Però mai ho sabrem.
El Liverpool ha atropellat el Barça i deixa en un estat de gravetat una figura en concret: Ernesto Valverde. Un nou plantejament conservador, pensant que el 3-0 de l’anada era suficient per saltar sobre la gespa del mític estadi red sense cap intenció ofensiva. No estava tant lluny. Era un gol. Un gol i el Barça hagués desactivat un Liverpool que s’ha trobat una autopista sense peatges per signar una heroïcitat que l’equip blaugrana li ha servit en safata. Una actuació que tindrà conseqüències, com les va tenir a Roma, on a les posicions de presa de decisions es va obviar el plantejament de l’entrenador i es va optar per assenyalar la manca d’un futbolista físic al mig del camp. Resulta que es van tornar a equivocar.
Alguns diuen que no cal jugar bé per guanyar. Que per aixecar una Lliga de Campions és suficient amb assemblar-se a d’altres equips que l’han assolida tres vegades consecutives. Que l’estil de joc és el menys important si del què es tracta és de vèncer. Potser, alguns, aquests pels quals tot s’hi val per tal de sumar una nova Champions League a la vitrina -qüestió de números-, no van tenir en consideració que el Barça, només el Barça, no sap guanyar sense exhibir-se. El futbol, el joc, la pilota és el més important que ha tingut mai aquest club sobre la gespa. A físic o a pragmatisme, qualsevol equip se sent capaç. Però a talent cap dels millors conjunts del món s’ha atrevit ni a competir davant el Barça.
Diuen que els temps han canviat, que el futbol modern necessita més Arturos i menys Arthurs, que per vèncer el joc ha passat a un segon pla. L’Ajax no ho té tan clar. Podrà guanyar o caure derrotat, però les seves opcions passen per no abandonar mai un estil de joc inqüestionable. Sense aquesta filosofia, l’Ajax no seria a les semifinals de la Lliga de Campions. El Barça hi ha arribat per molts factors, també per haver tancat el llibret que va escriure Johan Cruyff i haver-ne encetat un de nou amb una idea indiscutiblement diferent. A Anfield, només en petits trams, quan el partit demanava una pausa, els de Valverde han decidit passar-se la pilota. Sí, per pausar les embestides del rival. En cap cas per proposar. El Barça ha perdut la seva identitat. Més aviat, l’ha llençada. 4-0 i cap a casa. Falta més físic, no hi ha dubte.