Des del primer moment s’ha vist que avui era el dia. El Barça ha començat a tocar i controlar el joc. Sorprenentment, el Madrid ha admès la situació fiant-ho tot al contraatac, tot i no disposar de Benzema. S’havia parlat molt de la dependència d’un equip a un sol jugador i, ara mateix, Benzema és més de mig Madrid, un Madrid molt negre, molt negre. Però deixem de parlar dels “blancs” i parlem dels grocs, dels blaugranes vestits de groc i amb la senyera al pit, que s’han anat imposant fins que han començat a caure els gols. Hi ha meritòries intervencions dels dos porters, Ter Stegen i Courtois, però, un cop controlades les minses incursions dels castellans, cau el primer. És la ja habitual “connexió Dortmund” entre Dembélé, que centra, i Aubameyang, que hi encertadament hi posa el cap. És el minut 28 i ningú no parla “d’obrir la llauna” sinó de “fruita madura”, de la lògica en traslladar al marcador el que s’estava veient. Tant és així que, menys de deu minuts després (en el 37) arriba el segon gol: és Araújo qui remata de cap un córner tret per Dembélé, imposant-se als centrals madridistes.
I com comença la segona part? Doncs encara millor, amb dues oportunitats per a Ferran Torres que, si bé falla la primera, a la segona aprofita un regal d’Aubameyang, que li serveix el gol amb una passada d’esperó. El valencià col·loca l’esfèrica a dins al primer toc. És el minut 46 i comencen els minuts de les escombraries, en el que respecta el resultat, però els minuts de gaudi, els de passejar-se pel Bernabeu amb aclaparadora superioritat, i el 4-0 arriba també de seguida, en el 51: Aubameyang fa una vaselina pel damunt dels dos metros de Courtois. L’àrbitre assistent assenyala fora de joc, però l’àrbitre s’espera què li diu el VAR. Les imatges no ofereixen cap mena de dubte i s’ha de donar el gol. Aleshores la pregunta és: es va a fer sang o a fer ballar l’etern rival? I sense realment voler anar a l’atac, les ocasions van arribant i sort n’ha tingut el Reial Madrid del seu porter que n’haurien pogut caure uns quants més de gols.
Un servidor torna a flagel·lar-se recordant el que havia escrit diverses vegades, que refer un equip era una qüestió llarga i que aquesta temporada era un parèntesi i ara expressa la seva admiració pel que pot arribar a significar tenir a les regnes de l’equip algú, en Xavi Hernàndez, que sap què vol, com ho vol i, a més, sap explicar-ho, imposar-ho i realitzar-ho. Tanta metamorfosi és sorprenent, però enlluernadora i ja pot dir-se que no és una flor d’estiu: El Barça que volem molts ha tornat i donem per acabats els anys foscos de les precedents directives, que, en aquesta resurrecció de l’ADN barcelonista, també cal fer honor al president Laporta i allò de “Ganas de volver a veros”. Tornem a veure els gols:
Fes like si '𝓼𝓮𝓻 𝓭𝓮𝓵 𝓑𝓪𝓻𝓬̧𝓪 𝓮́𝓼 𝓮𝓵 𝓶𝓲𝓵𝓵𝓸𝓻 𝓺𝓾𝓮 𝓱𝓲 𝓱𝓪' ❤ pic.twitter.com/SuaibzYK4D
— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) March 21, 2022