Partit jugat entre dos equips en hores baixes, insegurs, plantejant els dos un 442 de contenció i amb poc atreviment. I ja ens ho sabem: control del Barça, en gairebé tota la primera part, però les bones accions, que n’hi ha hagut força, no han trobat davanters amb qui connectar, simplement perquè no n’hi havia. Messi cada cop més és més creador que davanter resolutiu i Griezmann ha de baixar si vol tocar la pilota.
El Madrid tampoc no va gens sobrat de forces i les opcions de contraatac que ha disposat no portaven gairebé res de perill. El joc era no gens eixelebrat sinó prudent, molt professional i sense corredisses. Per moments, el Barça ha disposat de llargues possessions, amb una velocitat de pilota més alta que en partits anteriors, el que donava esperances de veure alguna ocasió de perill. Efectivament arriben uns bons minuts blaugranes amb tres ocasions claríssimes i aconseguides en jugades de combinació. Semblava que el partit s’estava cuinant bé però no arriba a taula i la primera part acaba sense gols quan perfectament podia haver acabat amb dos gols d’avantatge blaugrana. El culer arrufava el nas pensant que se’ns podia covar l’arròs.
La segona part segueix igual, amb el Barça manant, i és aleshores quan el guió estàndard diu que el rival afluixa, que no pot aguantar el ritme i es dilueix i s’acaba ensorrant. Doncs ha estat a l’inrevés, que el rival no era qualsevol sinó el Madrid, i en el minut 11 arriba el tomb del guió quan un xut enroscat d’Isco, aprofitant una errada de Semedo (que no es mereix ser assenyalat), és refusat meravellosament per Ter Stegen. La reacció dels jugadors blancs a una jugada sense premi ha estat la d’insuflar-se vitamines i a aquesta ocasió, gairebé immediatament, n’han seguit dues d’altres d’igualment claríssimes: Piqué treu de la ratlla de gol una pilota que, tot i aturada per Ter Stegen anava a entrar, minut 13, i un xut franc de Benzema que surt a fora, minut 17. Tres ocasions clares que igualen la balança.
Després de l’estona de rauxa madridista, el partit torna a equilibrar-se i aleshores arriba el moment de valentia: Setién treu Braithwaite per Arturo Vidal i torna al 433. És el minut 68 i la primera pilota que toca el danès és a punt de ser gol. Courtois està encertat, com també ho havia estat en els atacs blaugranes de la primera part.
I just a continuació, arriba el primer gol del Madrid: Vinicius torna a fer una escapada per l’esquerra, aquest cop Semedo no hi és per aturar-lo, i el seu xut, molt des del lateral i sense massa opcions, rebota en Piqué i impedeix que Ter Stegen l’aturi.
Hi havia temps (solament cal recordar que el City de’n Guardiola va remuntar una situació semblant) però al Barça se li acaba la benzina. Rakitic i Ansu Fati entren en el minut 80, però res no canvia, ni tan sols la sensació que pugui arribar l’empat. Tan clar ho veu Ter Stegen que les opcions en el joc barcelonista són poques que, en el minut 90, puja a rematar un córner.
I en el temps afegit, minut 91, Mariano, que jut acabava de substituir Benzema (per a res més que per perdre temps) fa la mateixa incursió que Vinicius, ara per l’altra banda, i el mateix xut amb escasses opcions arriba a la xarxa perquè, mal xutat, rebota a terra i es converteix en imprevisible.
Amb els dos equips escassos de forces i ànims, aquesta lliga era una bona ocasió perquè hi aparegués algun tercer o quart equip com outsider, però d’això tampoc no n’hi ha.
Resumint: Messi no sempre ho pot fer tot i ell mateix ho va dir clarament: “Amb el que tenim no ens arriba per guanyar la Champions”. Ves que tampoc no arribi per guanyar la lliga.