El Barça ha entrat en la zona Champions, ocupant la quarta plaça, en un partit amb una hora a l’atac i la darrera mitja hora a veure-les venir. Casualment, aquesta repartició de minuts ha estat la mateixa per a les dues darreres incorporacions: Adama ha jugat 60 minuts i Aubameyang els darrers trenta. Un parell de minuts abans (en el 58) Suárez havia acostat els madrilenys al resultat final de 4-2 i el de Gabon s’ha quedat sol al davant sense que els seus companys tinguessin massa ganes de crear gaire més joc i encara més quan, al cap de poc, els blaugranes s’han quedat amb deu homes per l’expulsió de Dani Alves.
Un Dani Alves que, d’haver acabat el partit, i amb el seu gol que feia el 4-1, podria haver culminat un retorn estel·lar al Camp Nou ple de públic, eclipsant el protagonisme que Adama havia acaparat. Efectivament partit de retrobaments, de debuts i, sobretot de millor joc blaugrana. Per moments semblava que el joc al primer toc, els rondos, havien tornat, el que seria la millor demostració que la mà de Xavi comença a donar fruits. I Adama ha recollit molts aplaudiments, i Ferran Torres també.
El matx havia començat força malament amb un primer gol matalasser: corria el minut 7 i Carrasco, ha rematat de primeres i ajustat al pal, un servei de Suárez, intercanviant-se els papers. Ter Stegen potser hi podia haver fet més. Ara bé, solament dos minuts més tard, Jordi Alba restableix la igualada de volea llunyana en paràbola i per l’escaire (meravellós si no hi hagués també una mica de fortuna) a un servei precís de Dani Alves. Tothom s’esperava un servei a l’olla i el brasiler, en canvi, decideix temperar l’esfèrica a l’altra banda o hi havia Alba. Cal dir que tot ve d’una recuperació d’Adama Traoré que ha enlluernat el públic per la seva potència i velocitat i anant-se’n de Mario Hermoso les vegades que ha volgut i provocant que Simeone ordenés a un segon home, Carrasco, que baixés a ajudar-lo.
I l’estrip del de l’Hospitalet es confirma quan ha fet el que Xavi volia: desbordar per l’extrem i centrar precís. La sorpresa és que qui remata de cap no és cap dels nous davanters sinó el més baixet, l’1,73 de Gavi, i el Barça s’ha posat manant en el marcador, un avantatge que ha rubricat Araújo, a la ratlla del descans (m. 42), resolent una falta llençada per l’omnipresent Dani Alves. Piqué l’havia rematada al travesser, Ferran Torres no la pot caçar que hi és massa a prop i és el defensa uruguaià qui afusella Oblak.
Una altra sorpresa és que amb 3-1, l’Atlètic no surt a l’atac a la represa i tot segueix igual, tan igual que arriba el 4-1 en el minut 48. És una jugada col·lectiva, intel·ligent, una mica d'”on és la piloteta?” i Dani Alves l’ha culminat xutant fort des de dins l’àrea, per sota la mà oberta d’Oblak. L’assistència final és de Gavi i és el moment d’èxtasi del partit amb el brasiler celebrant-ho com el Crist de Corcovado, o el del Tibidabo, que ambdós tenen els braços oberts i es miren la ciutat que els contempla.
Com hem dit a l’inici, la cosa es torça una mica: canvi Adama-Aubameyang, expulsió d’Alves, que no calcula bé i li clava els tacs al tou de la cama a Carrasco, segon gol dels madrilenys, però mai no ha perillat la victòria. Començàvem el partit amb la idea de mirar-nos en lupa l’alienació, la tàctica… però el joc ha estat tan trepidant que ens hem limitat a gaudir de l’espectacle. Ep! Que d’això es tracta!