El guió ja ens l’anem sabent. El Barça surt prou bé al camp i els primers vint minuts són més que acceptables: ben plantat, pressió, domini (no aclaparador, però domini) en possessió i localització, però no gens de perill. Per contra, l’Atlético, que sí que en té de perill, ha esperat el moment, la primera clara que ha tingut, no cal dir que en contraatac i en pocs tocs: João Félix combina amb Suárez que, al primer toc, deixa sol Lemar davant Ter Stegen. Xut potent i col·locat, i primer gol. Aleshores, fidel al seu ADN, l’Atlético frena el partit i, fins i tot perd el temps, però, en una segona fuetada, i en un moment important (minut 44), es repeteix la mateixa circumstància, recuperació i dues passades: Lemar li torna l’assistència a Suárez i l’uruguaià té temps de mirar què fa per col·locar la pilota prop del pal. Luis Suárez marca i demana perdó ajuntant les mans en oració… però a continuació recorda la telefonada de Ronald Koeman quan va dir-li que el feia fora. La venjança és un plat que se serveix fred.
I també era sabut durant el descans que la segona meitat no serviria per a res: ni el Barça seria capaç de sacsejar el partit ni l’Atlético es preocuparia de marcar més i viuria de la renda. Al descans surt Sergi Roberto (déu-n’hi-do quin revulsiu!) i Gavi és l’únic que insisteix a cada pilota, i en guanya moltes, malgrat que faci moltes faltes, però hi posa el coll. En una doble recuperació li serveix una pilota boníssima a Coutinho… i el brasiler acaba xutant al ninot i Oblak bloca. Ara resulta que Memphis, molt sol, s’ha fet un fart de centrar i, aleshores, qui remata? Doncs Frenkie de Jong i Gavi… o ningú… o els centrals, Piqué i Araújo que han acabat pujant.
A l’hora de partit surt Ansu Fati i s’apunta a la mínima rebel·lió dels joves i faltant un quart (tot molt pautat), o sigui en els minuts de les escorrialles, Riqui Puig i Luuk de Jong tampoc no canvien res. Pel cantó matalasser, Griezmann entre per Suárez i sort que segueix tant negat com quan jugava amb nosaltres que hauria pogut fer un estrip més gran.
La veritable novetat del dia ha sigut quan, abans de començar el partit, el president Joan Laporta ha estat molt contundent, a la sortida de l’hotel de Madrid, dient que Koeman segueix. A aquest humil cronista li sembla perfecte i li és igual si els veritables motius siguin els econòmics (que no hi ha misses ni per indemnitzar-lo ni per afrontar una nova contractació) o els que el president apunta “Koeman es mereix crèdit i agraint-li que s’hagi fet càrrec de l’equip en les actuals circumstàncies”. Sigui el que sigui el que s’estigui començant, amb els joves que estan jugant, el fet és que ja s’ha començat i seria anar encara més enrere si es tornés a començar. Els que som ja veterans i hem viscut molts i molts anys de sequera i encara estem sorpresos d’haver viscut uns darrers vint anys extraordinaris, tenim coll avall que ara, com diu la Bíblia, venen anys de vaques magres i, per això, no deixarem de ser barcelonistes fins al moll de l’os.