Dos gols en cada part han bastit un partit de domini i eficàcia del Barça davant d’un Valladolid impotent i incapaç de fer res, excepte uns minuts de treva, segona part avall i ja amb el 3-0 al marcador. Jugant amb dos extrems oberts, Dembélé i Raphinha, que sovint han intercanviat la posició, que ambdós prefereixen anar per la dreta, el joc atacant es demostra en les ocasions, amb pilotes a les fustes i catorze córners, els primers vuit dels quals abans del minut 20.
En el minut 24, Lewandowsi allarga la cama (a la retina se’ns ha aparegut Johan Cruyff davant Manolo Reina) i marca a centrada de Raphinha quan, pocs minuts abans una altra centrada del brasiler n’havia propiciat una altra, de rematada del polonès, que ha anat de pal a pal. El 2-0 també ve per la dreta, ara és en Dembélé qui la posa, perquè en Pedri remati de primera com qui no vol la cosa.
Cada cop sabem més el que vol en Xavi i com valora el que té. Koundé ha sortit de titular, no podia ser altrament després de tant de xou, ara bé, ho ha fet de lateral dret. Conclusió: la jerarquia entre els centrals es va aclarint i sembla que el preferit del de Terrassa és l’Èric Garcia, després hi haurà un empat entre Koundé (que ha acabat jugant de central) i Araújo, per deixar en Gerard Piqué com a quarta opció. Efectivament, són els laterals el que ara preocupa a l’entrenador i si no ho té clar a la dreta (ha acabat fent entrar en Sergi Roberto), a l’esquerra hi ha posat en Balde, que cada cop juga més minuts i no sembla tant una opció de mentrestant.
Al mig, els recanvis dels que han sortit, Busquets, Pedri i Gavi, han estat Frenkie de Jong i Kessié i es va desinflant la irrupció de Pjanic als Estats Units. I davant, dos ariets que serien titulars indiscutibles en el 90% dels equips del planeta, Aubameyang i Memphis, escalfen banqueta mentre que qui surt de refresc són l’Ansu Fati i en Ferran Torres.
Així les coses, en Lewandowsky fa esclatar el públic amb el seu segon gol, un toc d’esperó que enreda tothom i entra ajustat al pal allunyat. Llàstima de repeticions que es comprova que, trobant-se d’esquena a porteria, el toc d’esperó, en sotana entre les cames d’un defensor castellà, era més aviat un servei a l’espera d’un rematador, però, frega suficientment la cama del jugador visitant perquè encari la porteria d’en Jordi Masip. Una cosa per l’altra, l’ariet no fa el hat trick sinó que torna a enviar la pilota al travesser i és en Sergi Roberto qui recull la bimba i marca el definitiu 4-0. A veure si es manté aquesta mitjana de quatre gols per partit i de cap gol en contra. Si així és, l’equip va ben encarat.