El Barça ha sortit a jugar amb por i el futbol no és com l’agricultura que “la por guarda la vinya” és un joc on “qui no risca, no pisca”. Sabent, com se sap de fa dècades, que al Madrid li agrada el contraatac, calia fer més centrecampisme que mai i no pas amuntegar defenses. No se li pot jugar al Madrid sense migcamp, amb la pilota amunt i avall, i d’una primera jugada de perill, en el minut 14, ha arribat un gol local aconseguit pel fet de disposar els blancs d’un autèntic davanter centre, Benzema, que amb un toc subtil d’esperó ha desviat una centrada de Lucas Vázquez.
El Barça segueix sense desgastar el Madrid i, el que és pitjor, sense aportar perilla a l’àrea blanca i, en una pilota parada, en el minut 27, Kroos la xuta sense massa ànim, però Dest la desvia amb l’esquena i descol·loca Ter Stegen. Alba, que cobria l’altre pal, la toca amb el cap però no prou per evitar el segon gol. No hi ha res més de bo a la primera part excepte que, en el 45, Messi intenta el gol olímpic des de la cantonada i gairebé se’n surt que estavella la pilota al segon pal superant un porter de dos metres com és Courtois. Jugada extraordinària, però és trist pensar que la millor opció blaugrana hagi de ser un intent de gol olímpic de Messi.
A la meitat de la primera part ha caigut una tromba tropical a Valdebebas, amb trons, pluja i vent, que ha continuat en el segon temps. La tempesta futbolística, però, ja l’havíem patit i, amb Griezmann en el lloc de Dest, el Barça comença a dominar en possessió i localització i és el francès acabat d’incorporar qui, després d’un dels seus clamorosos errors de remat, a la següent ocasió té la inspiració de no rematar una centrada d’Alba i deixar-la passar. La pilota se la troba Mingueza que fent un estrany moviment de ballarí contemporani posa la tíbia i acosta el Barça en el marcador.
I aleshores sí, s’acaba la por i comença l’èpica amb un atac constant. D’acord que aleshores es propicien contraatacs madridistes, però la por ja no té sentit quan es va per sota del marcador. Surten Ilaix i Sergi Roberto i més avall, en el 80, Trincao i Braithwaite, i s’hi nota. No tenim millor davanter centre que el danès, però almenys hi és, més que Dembélé que necessita més espai per jugar, i el que li cal al Barça és un finalitzador, com el que ara té l’Atlético de Madrid. Doncs que jugui. I menció especial també a Ilaix que, no només ha rematat al pal sinó que ha estat qui més ha protestat algunes decisions arbitrals controvertides, com un més que possible penal a Braithwaite, demostrant implicació. En aquests partits, amb por no es va enlloc. El Madrid d’ara no és temible. Com sempre, joc lleig i al contraatac, que té gent per finalitzar-los, i se l’hauria pogut desactivar si s’hagués jugat d’inici com a la darrera mitja hora. Quedem-nos en què el Barça de Koeman encara està “en construcció”, però que no sigui com la Sagrada Família.