En plena voràgine turística estival d’una ciutat de relat monologuista, la perifèria va viure ahir dissabte de matinada com un català es proclamava campió d’Europa. El protagonista, Sandor Martín (Barcelona, 1993), es va confirmar així com un dels esportistes més destacats de la història del seu barri, Nou Barris. I també de la capital catalana. Feia 86 anys que un boxejador barceloní no aconseguia aquesta gesta a casa. Però només 2.000 persones se’n van assabentar en directe. La boxa fa temps que la televisió pública no la considera apte i la privada ho emetrà en diferit (Gol, 23 h).
Es mostri o s’amagui, existeix. La vetllada celebrada al pavelló Francisco Calvo de Sant Andreu, situat a les rodalies de l’estadi Narcís Sala, va agrupar gent de totes les edats, sobretot pertanyent a la classe treballadora que va arribar a Catalunya temps ençà procedent d’altres indrets de l’Estat. La majoria formen part de la família que ha creat durant 35 anys el gimnàs KO Verdún, dirigit per Rafa Martín, el pare i entrenador del nou campió d’Europa de l’EBU -la Champions League de la boxa- del pes super lleuger. De fet, el combat s’havia de celebrar al camp de la Montañesa, un dels punts neuràlgics de Nou Barris, però la dificultat per complir l’exigent normativa de seguretat demandada va desplaçar-lo uns quilòmetres al sud. L’aire lliure es va canviar per un recinte que va agrair el comiat de l’onada de calor el dia abans. Malgrat això, la xafogor va ser intensa entre els llums del ring.
L’avi amb les mans desgastades de treballar a l’obra durant dècades i l’àvia amb l’esquena corbada després de fer de mestressa de casa durant el domini absolutista del patriarcat van compartir espai amb un jove musculat i amb el cos completament tatuat, també el rostre, i amb nens i nenes amb ganes d’animar que tindran alternatives més enllà del futbol i el bàsquet a l’hora de triar si els agrada algun esport. Les nacionalitats també eren variades, amb una forta presència de sud-americans, la procedència d’alguns dels boxejadors que van ser teloners del gran combat.
Aquest va arribar passades les onze de la nit després del concert d’una banda que va amenitzar l’espera amb rumba -amb versió de l’Eye Of The Tiger inclosa- i les presentacions dels dos contrincants. Sobre el ring es van plantar la senyera, la bandera de la Unió Europea i la de Finlàndia -en honor a l’àrbitre del combat-. Dues hostesses, les mateixes encarregades de passejar-se amb el cartell que indicava el número de l’assalt cada vegada que en començava un, van aguantar les banderes espanyola i italiana. Encara queden costums masclistes a la boxa.
Ja amb Scarpa -fins ahir 24 victòries (11 per KO) i 5 derrotes- sobre el ring amb una capa en la qual s’hi podia llegir ‘Sugar Ray André’ per la seva suposada semblança amb Sugar Ray Leonar, va aparèixer Sandor, a seques i a ritme de Beat It de Michael Jackson. Just Beat It, Beat It, Beat It. Mentre l’italià anava acompanyat d’uns personatges peculiars -un d’ells va aparèixer amb una màscara blava i no se la va treure en tota l’estona i el seu entrenador, amb una cinta al cap, semblava el Follet Tortuga-, el català es va mostrar sense estridències. El seu pare, entrenador i mentor simplement anava amb una armilla vermella de boxejador i mastegava un xiclet. A continuació van sonar quatre himnes nacionals tallats abans d’hora, dels quals només va ser xiulat el primer: Els Segadors. La xiulada ni molt menys va ser unànime, però sí significativa. L’himne italià i el finlandès van passar sense pena ni glòria i l’espanyol va ser ovacionat.
La senzillesa contundent és la manera de ser i de combatre de Sandor -es va presentar amb 34 triomfs (12 per KO i només dues derrotes)-, més baix i ample de cintura que Scarpa, una espiga. El català lluïa barba retallada i l’italià, bigoti i barbeta. El de Nou Barris es movia pràctic, com Leo Messi, i el de Foggia provava de sorprendre mitjançant la filigrana, com Cristiano Ronaldo. Això es va començar a comprovar amb nitidesa a partir del quart assalt, quan el cansament va obligar a perdre força a la tàctica. La defensa d’Scarpa es va desfer i Sandor ho va aprofitar per colpejar-li violentament l’ull esquerre, que va acabar l’assalt ben inflat. Per aquest motiu va intentar esgarrapar uns segons abans de començar el cinquè, una tònica que ja seguiria fins la seva retirada al final del novè. Però en aquell moment el seu entrenador encara tenia l’esperança de revertir la situació i li demanava que quan es trobés cap amb cap amb el seu rival ho aprofités per propinar-li un cop de puny de baix a dalt que impactés contra la barbeta. Mai ho aconseguiria.
Un seguidor amb megàfon i amb una samarreta antiga de l’Atlètic de Madrid posada li va proposar a Sandor donar-li un bon gaspatxo al tortellini. Al seu costat un altre afeccionat portava posada la bella segona samarreta del Barça del nou curs. Escoltés o no les proposicions del seu públic, la qüestió és que el català va incrementar l’opulència del seu atac i l’ull dret d’Scarpa va copiar l’esquerre. La sang començà a regalimar dels pòmuls i aquesta va tacar de vermell la immaculada camisa blanca de l’àrbitre. La victòria només era qüestió d’enderrocar l’escassa resistència mental que encara mostrava l’italià.
I Sandor va abraçar el somni pel qual ha lluitat durant gran part dels seus 27 anys de vida: el cinturó europeu de l’EBU. Ho va fer molt a prop del pavelló de Bon Pastor, on fa quatre anys va ser per primera vegada campió, també davant un italià, de la segona competició europea més important, la de la Unió Europea. Ahir el de Nou Barris portava a l’espatlla la samarreta de la Montañesa quan amb el micròfon a la mà va sentenciar des del ring: “Avui el fill d’una portera és campió d’Europa”.
